02.07.2019 - 05:20
A les acaballes del segle XIX, una sèrie de circumstàncies van conjurar-se perquè un departament de l’Observatori de la Universitat de Harvard estiguera compost fonamentalment per dones. La feina que aquestes hi duien a terme era ben costosa: examinar una sèrie de fotografies del cel plasmades en plaques de vidre, obtingudes mitjançant tècniques pioneres que aconseguien captar l’espectre de llums dels estels. La producció i creixent precisió d’aquestes plaques no va deixar d’augmentar durant dècades, i en pocs anys la col·lecció arribava als milers d’exemplars. L’estudi a consciència de les plaques va comportar grans avanços en el coneixement del cel gràcies, per exemple, a la possibilitat d’establir una classificació dels estels segons el seu espectre. La classificació espectral de Harvard, amb una primera versió publicada ja en 1897 per l’astrònoma Antonia Maury i refeta posteriorment per Annie Jump Cannon, una altra membre important de l’Observatori, encara s’utilitza avui dia.
Encara que en l’època algunes dones havien començat a accedir a l’educació superior i fins i tot a llocs de treball de rang elevat, sobretot entre les classes benestants, un equip tan nombrós compost pràcticament per dones era molt poc habitual, i això va cridar l’atenció de Dava Sobel (Nova York, 1947) fa vora tres dècades. Graduada per l’Escola Superior de Ciències del Bronx i amb una llicenciatura en Humanitats per la Universitat Estatal de Nova York, Dava Sobel va treballar anys divulgant la ciència com a periodista, primer com a reportera per a l’oficina de premsa de la Universitat de Cornell i també en la secció de ciència de The New York Times, i després com a col·laboradora freelance per a diversos mitjans. Als noranta, però, va decidir dedicar-se a escriure llibres a temps complet i a partir d’aleshores publica les seues grans obres de literatura de temàtica científica: La longitud (1995), La filla de Galileu (1999), Els planetes (2005) o A more perfect heaven (2011, “Un cel més perfecte”). Reconeguda pel seu treball rigorós i dedicat, la seua tasca com a divulgadora va ser guardonada l’any 2001 amb el Premi al Servei Públic de la National Science Board dels Estats Units.
En 2016, Dava Sobel va publicar l’últim dels seus llibres, The glass univers (“L’univers de vidre”), en què explora la creació, evolució i expansió d’aquest particular cosmos que s’hi va donar a la Universitat de Harvard molt abans de l’entrada massiva de dones al mercat laboral. Tot i estar ja immersa en el seu proper treball, Dava Sobel continua viatjant arreu del món per descobrir al públic la important i quasi desconeguda contribució d’aquestes dones a l’astronomia. Aquest és també el motiu que la va dur a València, com a participant del cicle d’«Els debats del Magnànim» al Museu de les Ciències de València el passat 5 de març. Aprofitant l’ocasió, ens trobem amb ella un dia ennuvolat per parlar de la seua última obra i d’altres vicissituds de l’escriptura sobre ciència.
Quan va sentir parlar per primera vegada de les dones de l’Observatori Astronòmic de Harvard?
Quan estava treballant com a reportera de temes de ciència per a diversos mitjans vaig entrevistar una astrònoma anomenada Wendy Freedman, que es troba ara a la Universitat de Chicago, i aleshores estava a càrrec d’un gran projecte amb el Telescopi Espacial Hubble. Va mencionar el nom d’una de les dones de Harvard, Henrietta Swan Leavitt, i em va dir que el seu treball era fonamental per al que ells estaven duent a terme en aquell moment amb el Hubble. I allò em va impactar, que una persona que va viure fa cent anys haguera fet una cosa que encara siga així d’important. Poc després d’allò, vaig descobrir que Henrietta Leavitt només havia estat una més del que semblava un lloc ple de dones a Harvard, cosa que era molt inusual, sobretot per al Harvard de l’època, i em va semblar que seria una bona història. D’això fa trenta anys. Em vaig dedicar a altres coses i no em vaig retrobar amb aquesta història fins fa relativament poc. Però ningú no l’havia escrita en tot aquest temps.
Així que va reprendre la feina on la va deixar?
Sí, però ara volia explicar tota la història, no només la d’Henrietta Leavitt, que malauradament no guardava cap carta ni tampoc va mantenir un diari, així que fer-ne una biografia era complicat. I, com ja he dit, el fet que tantes dones hagueren treballat a l’Observatori de Harvard em va impactar, a més que es tractara d’una història bastant feliç: a aquestes dones se les va tractar bé, publicaven treballs signant amb el seu nom, gaudien de la feina, se les va reconèixer amb premis i afiliacions a societats, comptaven amb una organització professional estable… Ho tenien tot… excepte els diners! Així que es tractava d’un projecte molt difícil, perquè hi havia moltes persones involucrades i calia intentar fer que cadascuna i la seua personalitat foren accessibles als lectors.
Com s’ho va fer per navegar per tota aquesta marea de dades, cartes, diaris i també els articles i treballs científics que aquestes dones i altres astrònoms arreu del món van publicar? De segur que va ser una aventura.
Hi hagué molts dies en què vaig pensar: «Com se’m va acudir que podia fer açò?». Perquè es va produir molta ciència durant aquest període: entre 1880 i 1940, tot va canviar. Quan la història comença, no se sabia quasi res sobre les estrelles i, cap a la Segona Guerra Mundial, quasi totes les preguntes havien trobat una resposta. Per descomptat, no vaig revisar tot el material, perquè a l’Observatori guardaven cada paperet. Si algú comprava una ampolleta de tinta, en deixaven constància. Així que vaig haver de treballar selectivament. Per exemple, no vaig poder llegir sencers els diaris de la senyoreta Annie Jump Cannon, que va mantenir tota la vida el seu diari, i va morir cap als setanta! Vaig haver d’escollir anys significatius. Però no considere que el llibre haja quedat apressat. N’estic molt contenta del resultat.
De totes aquestes històries que ha recercat, quina diria que va impactar-la més?
Trobe que Annie Jump Cannon és justament la persona de la qual és més fàcil sentir-se a prop. Probablement perquè va escriure tantíssimes cartes i va mantenir el seu diari i era una dona molt càlida: tot el món se l’estimava, i això es veu en la seua correspondència. Quan escrivia als altres científics i científiques, si aquests tenien fills, escrivia per separat als menuts. Tenia aquesta calidesa que s’estenia arreu del món.
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Susanna Ligero, periodista i traductora, revista Mètode.
