01.05.2018 - 05:10
El llenguatge, en un sentit estricte, és consubstancial a l’espècie humana. La possibilitat d’una estratègia que fera més efectiva la comunicació no verbal degué ser molt eficient: allò que alguns especialistes en l’origen del llenguatge, com ara Tecumseh Fitch, anomenen glossogènia. En aquest sentit, el fet d’introduir representacions visuals, com ara símbols o comparacions (A és similar a B), també facilitaria el desenvolupament del pensament metafòric. L’ús de les metàfores també degué ser altament adaptatiu: com indica Charles Forceville, l’habilitat humana de crear metàfores va significar un important avantatge evolutiu per als primers humans que les utilitzaren. El pensament metafòric permet traslladar molta informació, d’una manera original i ràpida, així com establir connexions amb altres idees, i fins i tot tractar temes difícils o espinosos d’una manera clara i sintètica. En el seu assaig seminal, Metaphors we live by (“Les metàfores de la vida quotidiana”), George Lakoff i Mark Johnson (1980) demostraren el rol fonamental que juguen les metàfores en els processos cognitius humans. D’alguna manera, el pensament metafòric ha estat cabdal per a la comprensió de la realitat.
Charles Forceville (Heemstede, Països Baixos, 1959) és professor agregat al Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat d’Amsterdam, i un dels filòlegs que, seguint la petjada de Lakoff i Johnson, millor ha copsat aquesta visió biologicista del llenguatge. Ha publicat nombrosos treballs sobre la metàfora visual i el discurs multimodal i és membre del consell assessor de revistes com Metaphor and Symbol i Journal of Pragmatics. Amb motiu de la seua visita a València, hem tingut l’ocasió de parlar amb ell sobre aquestes qüestions, intentant establir nous lligams entre la biologia i el llenguatge.
Des del seu punt de vista, quin és l’origen del llenguatge metafòric? Quan vam començar a fer-ne ús?
En aquesta qüestió, seguisc Lakoff i Johnson. Ells diuen que necessitem metàfores perquè són l’única manera de conceptualitzar temes abstractes i complexos. També ens diuen que ens guiem per una mena de «supermetàfora», segons la qual LA MENT ÉS EL COS, i per això formulen la teoria de la metàfora encarnada. Qualsevol cosa que pertany a la percepció sensorial ens sembla natural, i utilitzem aquesta informació sensorial per tal de conceptualitzar aspectes més complexos i abstractes, com el temps, les idees i les emocions. És per això que tenim metàfores com que LA VIDA O EL TEMPS ÉS ESPAI… Tots els projectes difícils poden ser entesos com a viatges, perquè els viatges són experiències físiques.
Segons vostè, quina és la importància biològica del llenguatge en l’evolució de l’ésser humà?
M’agraden les idees de [Michael] Tomasello sobre això. Ell suposa que les primeres formes de comunicació eren físiques. Ens diu que tota aquella recerca que es va fer amb simis en els anys seixanta i setanta, tractant de fer-los parlar, anava desencaminada, perquè és molt més probable que l’inici de tot plegat foren els gestos i les expressions facials. I que, a partir d’aquí, d’alguna manera, la nostra espècie va aconseguir crear llenguatge. En lloc d’assenyalar amb el dit, vam ser capaços de dir «a tres dies a peu hi ha un pou» o «a l’altra banda del bosc trobarem els animals que volem caçar». Tot això em sembla molt plausible. Crec que això ens va ajudar moltíssim com a espècie, i per això estem aquí nosaltres parlant en lloc d’una colla de ximpanzés.
Pensa que els ximpanzés poden produir metàfores?
No, no ho pense.
Diversos investigadors han assenyalat que, potser, en algunes situacions són capaços de produir pensament metafòric.
Pensament metafòric? Vaja, ja m’agradaria llegir aquesta recerca! Tomasello diu que els ximpanzés no tenen la noció d’atenció conjunta. En aquest aspecte, els humans anem per davant. Jo assenyale alguna cosa i ambdós hi parem atenció. Com Tomasello, i també Herbert Clark, pense que l’atenció conjunta és crucial per a la comunicació, i jo diria que el pensament metafòric és més complicat encara.
L’any passat hi va haver una exposició sobre l’origen del llenguatge en el CosmoCaixa de Barcelona. El comissari de l’exposició, un investigador austríac anomenat Wolfram Hinzen, diu que sense els símbols no hi pot haver llenguatge. Està vosté d’acord amb aquesta idea?
Ho estic. El llenguatge és quelcom que s’ha d’aprendre. Continua sent la forma més subtil i sofisticada de comunicar-se, i ho dic com algú que sol centrar-se més aviat en l’aspecte visual. Moltes vegades dic «intentem cercar un sil·logisme visual», i és un repte bonic, però ben difícil d’assolir. El llenguatge està codificat, així que n’hem d’aprendre el codi. Sense els codis de la gramàtica i el vocabulari, no tenim nocions dels símbols ni de la manera d’unir-los correctament. Per tant, no tenim llenguatge. És interessant assenyalar que alguns elements o parts d’elements visuals també estan codificats: per exemple, els logos, els pictogrames o els senyals de trànsit. Com el llenguatge, s’han d’aprendre. A vegades els podem endevinar, però pense que aquesta codificació és essencial per a una comunicació sofisticada i per això el llenguatge és el millor sistema per a dur-la a terme.
Entrevista realitzada per Martí Domínguez. Director de la revista Mètode i professor titular de Periodisme de la Universitat de València.
