27.08.2019 - 05:30
Àngela Vidal Verdú és investigadora de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio), centre mixt de la Universitat de València i del CSIC, i s’acaba de titular del Màster en Investigació i Desenvolupament en Biotecnologia i Biomedicina per la Universitat de València. El passat 1 de març, va rebre el nou premi per a joves investigadors de menys de 26 anys d’Algemesí, pel seu camp d’estudi sobre la bioprospecció dels residus del Mediterrani, la caracterització de les comunitats microbianes i la recerca d’activitats degradadores del plàstic.
«Al laboratori on col·labore actualment, investigue en microbiologia aplicada i bioprospecció», explica Àngela Vidal. «La bioprospecció fa referència a la recerca de microorganismes d’interès per a l’ésser humà i l’estudi de certs ambients on es puguen trobar aquests».
La investigadora no sols ha treballat amb bioprospecció de residus plàstics, sinó que també ha tingut altres experiències, com ara fer el Treball de Final de Màster sobre enginyeria metabòlica a un laboratori de microbiologia de Dinamarca. Els joves investigadors, segons opina Vidal, viuen «en un món incert i molt inestable», però ella de moment inicia una nova etapa al setembre, quan començarà a desenvolupar el seu doctorat sobre recerca de microorganismes degradadors de plàstic al laboratori de Biotecnologia i Biologia Sintètica de Juli Peretó i Manel Porcar a l’I2SysBio. Als joves que estan plantejant desenvolupar una carrera científica, Vidal els dona un consell: «buscar sempre diverses alternatives i no desmotivar-se».
En referència al treball amb què va guanyar el Premi d’Algemesí, què són els microplàstics i per què és tan important el seu estudi?
Al nostre treball ens vam centrar més en macroplàstics; vam traure botelles i altres residus plàstics sencers de la platja de la Malva-rosa [a València], i aleshores vam estudiar les comunitats microbianes que hi eren presents. S’estima que la quantitat de plàstic que entra de manera anual als mars i oceans a escala mundial és de 8 milions de tones, segons les dades més recents de l’any 2010, és a dir, un 3% del plàstic que es produeix anualment. No obstant això, s’ha comprovat que açò no concorda amb la quantitat de plàstic real que hi ha a la superfície marina: el plàstic es trenca. Els microplàstics són els fragments en què s’han trencat aquests residus més grans, i no superen els 5 mm de grandària. Allò que passa amb els microplàstics no es coneix de manera exacta: sí que se sap que són ingerits pels organismes marins i que aquells que són filtradors, com poden ser les clòtxines, actuen com a reservori d’aquest tipus de materials. A més, també s’ha vist que els microplàstics estan per tot arreu: han aparegut en diferents mostres del món, inclús a l’Himàlaia, que és una zona que hauria d’estar molt poc contaminada.
Com afecten aquestes taxes elevades de contaminació a la salut humana?
No està clar. La preocupació en aquest àmbit augmenta, s’ha comprovat que poden associar-se amb substàncies tòxiques a causa de la hidrofòbia dels microplàstics, de manera que no estaríem ingerint només el plàstic sinó també aquests compostos adherits. Una altra conseqüència de la ingesta de microplàstics és com podria afectar l’acumulació física d’aquests en el nostre organisme, no obstant això, encara no coneixem l’efecte real; aquest tema s’està començant a estudiar. El que sí que se sap és que és evident que els estem ingerint, per exemple, en la sal marina o en el marisc, però no es coneix la seua repercussió exacta.
I pel que fa a la biodiversitat, quins són els efectes?
Si parlem de biodiversitat animal, en aquest cas es coneixen més estudis al respecte, però de la mateixa manera, no està clar com és afectada per l’acumulació ni l’efecte dels microplàstics. Per descomptat, els animals marins conviuen amb els nostres residus plàstics, els ingereixen perquè no són capaços de distingir-los del seu aliment natural, a més de quedar atrapats entre ells. Fins i tot, els han començat a utilitzar, per exemple: hi ha bernats ermitans que els utilitzen d’habitatge com si foren una closca de caragol. Ara és quan s’està començant a estudiar aquest tema i, de moment, no hi ha res cert. No obstant això, segur que acabarem coneixent els efectes perjudicials i negatius dels nostres actes, ja que, com a societat, hem permés que els nostres hàbitats naturals arriben a aquests nivells de contaminació.
Quina és la problemàtica de la contaminació per plàstics al mar Mediterrani?
A causa dels corrents, hi ha zones on els plàstics tendeixen a acumular-se més, tant a la superfície com al fons marí. A la zona del mar Mediterrani i, en concret, a la costa de València, hi ha moltes deixalles acumulades que es troben a un quilòmetre mar endins i a uns dotze metres de profunditat, aproximadament. Es tracta d’una zona d’acumulació en el fons marí on, malgrat que el plàstic és majoritari, hi ha de tot, com ara sofàs, butaques i, fins i tot, urnes d’incineració. Farà alguns anys, hi va acudir un grup format per uns 400 bussejadors, els quals tragueren quilos i quilos d’aquests materials. El problema en general és que hi ha moltíssims abocadors, molt de residu no controlat, no es recicla… i, quan plou o fa vent, tot va a parar als rius, que desemboquen al mar. Els rius són l’entrada principal de plàstic als mars i oceans. De qualsevol manera, no crec que hi haja un problema al Mediterrani en concret, sinó que es tracta més bé d’una qüestió mundial. Per exemple, a l’oceà Pacífic hi ha una illa gegant de plàstic, anomenada la sopa de plàstic del Pacífic, la mida de la qual es calcula que es troba entre la superfície de França i l’agrupació d’Espanya, França i Alemanya juntes, segons diferents fonts d’informació. Però tot açò és respecte als macroplàstics, els microplàstics ja estan per tot arreu, sense cap excepció.
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Lara Juan-Morant, estudiant del Màster en Biodiversitat: Conservació i Evolució (Universitat de València).
