01.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.02.2023 - 08:22
No és cap acudit, no. Si de cas una broma pesada. Però tampoc. Un trist espectacle. Una exagerada posada en escena. I més coses.
L’altra nit, de matinada, cosa d’un centenar (desena amunt, desena avall) de policies autonòmics en aparatós desplegament van irrompre en una discoteca per a adolescents. Cascs i porres i uniformes negres de l’ARRO (que són les sigles de les Àrees Regionals de Recursos Operatius, una mena d’antiavalots) i furgonetes i sirenes i helicòpters o drons o el que fos que en prenia imatges des de l’aire perquè una de les claus de la cosa era, es veu, que en quedés constància.
Molta constància.
Tanta constància que els mateixos mossos de seguida en van fer propaganda a les seves xarxes socials. Encara no eren les vuit del matí que ja sabíem, per tant, que hi havia hagut la irrupció uniformada a la discoteca (en el seu argot, el “dispositiu de seguretat ciutadana”) i que tot plegat (les sirenes; els policies de negre; els de la policia administrativa, que devien ser els que duien armilles reflectants; Eduard Sallent mateix, cap dels Mossos d’Esquadra, que comandava personalment l’importantíssim dispositiu…) havia aconseguit, atenció, identificar nou-centes sis persones i, de les nou-centes sis, no detenir-ne cap i tan sols poder denunciar-ne onze: deu “per tinença de drogues” i una, en fi, “per manca de respecte”.
Grandiós balanç per a tan grandiosa operació.
Les xarxes, no cal dir-ho, ja abans de la piulada oficial n’anaven plenes. Es veu que TikTok bullia: encercles nou-cents sis espècimens humans en plena efervescència adolescent perquè els has assaltat la discoteca i encens els llums i apagues la música i puges a la cabina del DJ i dius dispositiu policial, mantinguin la calma, facin cas a les ordres dels agents i tot acabarà aviat, coses així, i és clar: mòbils enlaire i aviam qui pot més.
D’alguna manera havien de passar les hores. Immortalitzant el moment. Cridant l’himne del Barça. No per res, explica una noia, perquè feia tres hores que eren allà tancats i van començar a cantar “randomades, hahahahaha”.
No seré jo, ara, qui defensi la discoteca aquesta, que no m’agrada ni en la forma ni en el fons i on, de fet, tampoc no hauria anat mai quan en tenia l’edat. I segurament caldria començar a parlar de quins models d’oci s’ofereix al jovent, i de quines traves barren el pas a les alternatives, i de quins valors es fomenten realment. Vet aquí un tema important i, probablement, urgent. Vull dir si la gent jove de Sabadell i de la comarca té gaire més opcions per triar, i si se’ls anima en una direcció o en una altra. Aquest és un tema de fons. El tema de fons, segurament. I res no té a veure amb cap coreografia policíaca.
Ni com a solució ni com a res.
Perquè és que els interrogants se m’acumulen. El primer: per què? És a dir, quin era l’objectiu que justifiqués un desplegament policíac d’aquelles dimensions? Perquè hi ha un concepte que es diu proporcionalitat. En quants casos han dut a terme els Mossos una macrooperació similar? A quins casos (narcotràfic, màfies, terrorisme internacional) equiparaven els responsables dels Mossos les activitats dels adolescents a la discoteca per tal de justificar el xou de l’entrada de cent policies i etcètera? Si l’operació se suposa que ha de ser proporcional al delicte o a l’amenaça, quin era el delicte o quina l’amenaça, en aquest cas?
Perquè si és un tema d’agressions sexuals, o de discriminacions racistes, hi ha protocols d’actuació per a seguir. Que no tenen res a veure amb desplegaments d’aquesta mena. I que són molt més efectius.
Els Mossos, en la seva diguem-ne justificació del xou, han dit que cercaven armes i drogues. Devien tenir informació que els assenyalava aquell punt del Vallès com un focus d’aquesta mena de coses, si es van decidir a orquestrar tan magna operació. No vull pensar que van escollir la tal discoteca Waka perquè ara ens sona a tots, arran del recent i lamentable cas dels vídeos de la fel·lació al mig de la pista de ball, i perquè així garantien més repercussió a la notícia. O perquè els era més factible la batuda (furgonetes, càmeres i vinga uniformats) en un polígon industrial que no en un carrer de la zona considerada alta d’una ciutat. Ni, tampoc, que demanar el carnet d’identitat a nou-cents sis adolescents és, al capdavall, més senzill que no pas allò que dèiem, el narcotràfic, les màfies, el terrorisme internacional. Ni que pugui semblar una bona idea prendre aquests actes de coacció com una rutina d’avís per a la qual no calgui justificació (perquè, a més, criminalitzar els joves és tan fàcil, oi?). Ni que algú hagi considerat que, mira, aparentar que fas és com si fessis, no?
I que si passa, passa.
Només dic (perquè potser sóc jo, però no m’ha semblat veure grans indignacions arran de la macrobatuda fantasma) si és que hem de començar a trobar-ho normal, això. Pregunto. Sincerament. Perquè sembla que els responsables de la policia autonòmica catalana pensen que sí, que així és com funcionen les coses i així les hem d’entomar.
