23.12.2018 - 21:50
Finalment hem sobreviscut a l’#AnydelMestre. Ara que ja ens comença a baixar la fabrada, podem tornar a la lingüística a peu d’obra, que prou que ens cal. Un pica-pica de necessitats bàsiques que us podeu començar a cruspir avui al vespre i allargar fins a Sant Esteve.
*Un tallet de propositivisme. Si tenim postveritat, per què no anostrar ‘fake news’? Un espontani va suggerir badomies (‘despropòsits, idees desbaratades’) o badomeries (‘faules, notícies falses, impostures’) i un altre hi va afegir falòrnies (‘idees errònies, raons febles, prediccions gratuïtes’). Propostes com aquestes, que ara us poden semblar precisament desbaratades, són un termòmetre excel·lent per mesurar el nivell d’autoodi. Tant individual com col·lectiu.
*Una croqueta de revelacions inesperades. Sé que aquestes coses no us agraden de sentir, però ja és hora que ho sapigueu, que sou grandets: El verb frapar i l’adjectiu farragós no surten al diccionari (i no cal que ho intenteu amb <e>, ferragós i ferregós, que nanai). En conseqüència, no són mots catalans. Per rematar la tríada, el substantiu efusivitat tampoc. Apa, ara ja ho sabeu.
*Una gambeta d’ànim per als decebuts amb el DIEC. És ver que hi han acollit engendros pudents com follar o portar-se bé en el sentit d’avenir-se, però també hi ha exemples que encara ens ajuden a mantenir l’esperança. Mireu, si no, el d’escàpol: ‘Els lladres s’han fet escàpols i encara no han pogut ésser haguts.’ És evident que una facció dels lexicògrafs de la casa resisteixen ara i sempre a l’invasor.
*Un encenall d’evolució pròpia. Qui ho diu que les llengües evolucionen sempre cap a la banda equivocada? L’expressió ‘tan bon punt’ significa ‘tot seguit (de produir-se alguna cosa)’: ‘Tan bon punt va arribar, vam seure a dinar.’ Modernament, seguint la lògica dels temps, s’havia començat a escurçar a ‘bon punt’; al capdavall, s’entén igualment: ‘Bon punt abaixaré la persiana passarem comptes.’ Els diccionaris no van ser a temps de registrar-la perquè el periodisme, sempre innovador, la va retransformar en ‘tan punt’, una mena d’híbrid que deuen entendre ells; i, en última instància, l’usuari n’ha arrodonit la mutació: ‘Tanmateix m’ho enviïs ho penjaré de seguida.’ Finalment el parlant ensucrat aconsegueix de dotar de sentit el mot tanmateix, que li fa tanta patxoca però que no sabia quan engaltar.
*Una ració de tres pics i repicó. Tres locucions que han passat definitivament a millor vida a favor de les formes bastardes que esbomben els mitjans: bastir ponts ja es dirà per sempre més tendir ponts (recordeu que tendir no significa estendre ans ‘tenir tendència o propensió, moure’s en determinada direcció’), retre homenatge ha sucumbit a rendir homenatge (en aquest cas amb el vist-i-plau del diccionari esmentat) i ha vingut per quedar-se… ha vingut per quedar-se. El repicó és el sistema pronominal: l’efecte bossavoldrà (‘bossa voldrà?’) es beneficia del ressò dels digitals; tal com deia aquest dia un tacafulls, ‘el talent, és té o no es té’. I mai tan ben dit. De talent, quan no se’n té, no hi ha res a fer.
Me’n descuidava. A propòsit de cadàvers il·lustres, l’últim número de la celebrada revista Papers de vi conté dotzenes d’aparicions del verb tastar i derivats: tastets, tastavins… Fins i tot hi ha un senyor que s’ha empescat la tastoteràpia (ja era estrany, també). A despit de tanta tastamenta, però, si us passegeu per qualsevol fira d’aquestes amb paradetes endrapatòries, podreu constatar que per a l’acció de ‘ingerir una petita quantitat d’un menjar o una beguda per apreciar-ne el gust’ es fa servir de manera quasi exclusiva un sol verb. I no és tastar, precisament.
*Un glop del fenomen contrari: la lluïmenta. Si tu vas pel carrer vestit, que en general és la norma, portes roba i complements: portes una brusa blanca, duus uns pantalons amb trinxa, t’has posat arracades, fins i tot vesteixes un tabard. Ara, si alguna d’aquestes peces te la poses expressament per ensenyar-la, i fas per manera que no passi per alt, aleshores la llueixes: ‘Avui he sortit a lluir corbata.’ ‘M’he firat aquesta faldilla per lluir-la al sopar d’empresa.’ Lluir una peça de roba no és sinònim de ‘dur-la posada’, però això als traductors automàtics tant se’ls en fot. Que la notícia d’agència diu ‘el equipo saltó al campo luciendo la segunda equipación’? Doncs au, ja tens els onze titulars ‘lluint la segona equipació’, com si en comptes d’un equip de futbol fossin models de passarel·la.
*Una llesca de nouvingut amb futur. El verb fer en sentit impersonal, a l’anglesa manera. ‘El Manresa ha patit una cruel derrota a la seva pista, després de dues temporades de no fer-ho.‘ ‘El vent ha bufat en ratxes fortes i aquest matí i s’espera que aquesta tarda ho torni a fer.‘ ‘La grossa de la rifa ha caigut íntegrament al Pallars, tal com va fer l’any passat.’ Amb l’empenta pròpia dels calcs americans, se n’esperen grans i triomfants aparicions. En tornarem a parlar.
*Per acabar, un rajolí de casticisme. A còpia de sortir al carrer anem aprenent a desemmascarar infiltrats, però n’hi ha un que encara s’hi passeja alegrement: manifa. Sapigueu que ha vingut d’Atocha i amb la cara tapada, perquè en català l’abreviatura col·loquial de manifestació sempre ha estat mani. No us deixeu enganyar per antifa, d’antifeixista, perquè aquí hi ha un prefix pel mig i va diferent.
Suposo que heu quedat ben tips. Però no patiu, que tenim bicarbonat per a l’empatx. Això sí, us haureu d’esperar a l’any que ve. Bones festes.
