Entre pressions i declaracions

‘Els periodistes creuen que serien millors polítics que els governants, i aquests pensen que serien millors periodistes que els mateixos redactors’. Així defineix Joan Rusiñol, actual corresponsal a Euskadi per La Vanguardia i excap de política del diari Ara, una relació tan habitual en la feina dels periodistes polítics com alhora polèmica.

Es tracta de la punta de l’iceberg d’una feina sovint desconeguda, però que ocupa les primeres pàgines i minuts als mitjans. Fem un retrat del periodisme polític als Països Catalans i en parlem amb experts i professionals del món de la comunicació.  A continuació podeu clicar en el següent interactiu i descobrir què n’opinen de la relació entre la política i el periodisme.

La dinàmica del titular

No fa gaire que els partits feien servir la militància i els líders d’opinió —persones influents del seu entorn— per transmetre missatges o consignes a l’opinió pública. Ara, però, la dinàmica és una altra; la relació entre comunicació política i mitjans de comunicació és cada cop més estreta fins al punt que, tal com afirma Jordi Matas, catedràtic en ciència política expert en el sistema polític català, els polítics estan pensant constantment en els diversos formats dels mitjans de comunicació.

Aquesta ‘sobremediatització’, en paraules de l’expert en comunicació política, Carles Pont, pot arribar a fer que el polític ‘acabi actuant d’una determinada manera que està als antípodes de la seva ideologia’. S’imposa allò que la periodista i doctora en comunicació Mònica Terribas anomena ‘la dinàmica del titular’ i, d’alguna manera, s’apliquen els paràmetres de l’entreteniment a la informació política ordinària. Per què? Segons el consultor en comunicació Pau Canaleta, ‘els mitjans no demanen el fet important sinó el punt interessant’. A més, ‘el llenguatge comunicatiu ha canviat’, tot exigint que tant polítics com periodistes s’hi adaptin. Hem entrat al parlament en un dia de ple per comprovar-ho.

La rutina: ‘un dia al parlament’

En una societat on un els tuits esdevenen titulars i en la qual fins i tot les enquestes s’han convertit, recorda Pont, en una hibridació entre informació i entreteniment, en què consisteix la feina diària del periodista polític? Com es viu la rutina d’una secció que, segons Neus Tomàs, cap de política del diari El Periódico, és una de les que rep més pressions? Ens apropem al parlament en un dia de ple per conèixer les rutines d’aquests professionals de la informació, així com el què els mateixos polítics n’opinen, d’ells.

El diagnòstic generalitzat dels periodistes parlamentaris és una rutina marcada per la immediatesa de la informació. Joan Rusiñol creu que ‘estem condemnats a intentar ser els primers’ i això provoca  que ‘l’urgent s’acaba menjant el temps per fer el necessari’.

Aquest fenomen es deu en part a la irrupció del periodisme digital que, segons la cronista parlamentària de Ràdio Nacional d’Espanya, Elena Garcia, ha condicionat molt el periodisme polític perquè en l’actualitat qualsevol gest o trobada entre persones de faccions polítiques diferents és un fet noticiable en si mateix. ‘Hem centrat la mirada en els moviments dels partits i no en els assumptes que afecten les res publica’, assenyala Terribas. En aquest sentit, Gabriel Figueredo, periodista polític a Onda Cero Catalunya, creu que avui en dia “més que fer una informació objectiva, que és impossible, caldria fer-la de forma acurada i responsable”.

La comunicació política: què hi ha al seu darrere?

Els parlamentaris i els periodistes especialitzats en política que treballen als diferents mitjans de comunicació social són cares relativament conegudes. Tanmateix, la comunicació d’un partit polític va molt més enllà de la cerca d’un líder carismàtic que, com explica Jordi Matas, haurà de tenir capacitat per improvisar i expressar-se amb fluïdesa. La majoria de vegades no és el representant polític qui escriu els seus propis discursos o qui, en síntesi, decideix el missatge que transmetran els seus companys de partit. A continuació, detallem els agents principals que intervenen en la dinàmica de la comunicació entre partits polítics i mitjans, que té com a principal objectiu, informar —o persuadir— la ciutadania.

Un dels recursos que s’utilitzen amb molta freqüència és l’’off the record’ o, en altres paraules, una conversa distesa entre un polític i un o més periodistes el contingut de la qual no es pot publicar. Tal com exposa Carles Pont, normalment es fa amb persones de molta confiança i si es vulnera la privacitat d’allò que s’ha parlat hi tenen a perdre tant l’un com l’altre. En aquesta línia, la periodista Neus Tomàs explica que pertany a un grup de redactors que organitza trobades amb representants polítics i, si algú se salta aquesta clàusula de confidencialitat, queda automàticament fora del grup.

Quico Sallés, periodista polític a La Vanguardia, sosté que l’ús de l’’off the record’ té, però, un punt d’intoxicació, i que és vital distingir allò que pot donar veritable informació al periodista. Aquestes converses, tot i no ser publicables, sí que poden suposar un punt de partida a l’hora de realitzar una recerca més aprofundida. Tanmateix, experts com Pont afirmen que el periodisme d’investigació és, en la majoria de casos, un ‘periodisme de filtracions’, en què una part interessada rebel·la informació confidencial al mitjà.

La relació entre periodistes i polítics

La majoria de periodistes polítics coincideixen a no considerar els integrants dels partits com uns ‘adversaris’ o ‘enemics’. Alguns, però, hi mantenen una relació tan estreta que arriben a generar una amistat que preocupa els experts. Núria Almiron, experta en economia política de la comunicació i grups d’influència, creu que hi ha alguns mitjans o periodistes que estan tan a prop del poder que mantenen una manca absoluta de perspectiva.

Pont recorda que ‘hi ha autors que atribueixen a la transició una certa culpa d’aquesta camaraderia que ha portat tanta connivència entre periodisme i política’. Tesi que comparteix Almiron. De fet, ella defensa que part de la responsabilitat de convertir la gestió de l’esfera pública en una micropolítica de la resposta i la reacció és dels ‘executius de la comunicació’. Aquests haurien permès que sigui la comunicació política i corporativa qui marqui l’agenda, de manera que les coses importants realment no s’aborden.

Les tertúlies: un format polèmic

Aquesta falta de profunditat queda reflectida en un format que, salvant moltes distàncies entre els diferents mitjans, és especialment criticat per periodistes i experts: les tertúlies. Mònica Terribas creu que hi ha molta hipocresia per part dels mitjans que denuncien un augment de la ‘política de l’espectacle’ i, en canvi, són els principals promotors de la tertúlia, definida per l’exdirectora de Televisió de Catalunya com la raó de ser d’hores i hores de televisió. La majoria de vegades, segons Carles Pont, les tertúlies no parlen de política sinó de ‘politiqueria’ i la seva màxima preocupació, defineix Almiron, ‘no és tenir experts en la matèria sinó abastar persones que representin tot l’espectre polític’.

La importància de l’autocrítica

Les xarxes socials han dotat el periodisme polític de molts recursos interessants. De fet, Quico Sallés considera que actualment als Països Catalans es fa molt bon periodisme perquè hi ha molta oferta i els lectors poden ajudar a fiscalitzar l’activitat dels mitjans a través de les xarxes socials. Tot i l’augment de l’oferta de la mà dels mitjans digitals, experts com Pont creuen que això crea molt soroll, i que l’absència de grans grups comunicatius, tot i ser perjudicial per la pluralitat, permet plantar cara al poder.

Amb tot, tant periodistes com experts reclamen una major autocrítica. Rusiñol creu que cal prioritzar i especialitzar-se, que cada mitjà s’encarregui d’allò que sap fer millor. Mentre que Matas veu necessari desmantellar el què anomena una ‘espiral de la desinformació’. En aquest sentit, Pont reivindica els formats plenament informatius, que tractin les polítiques, que són allò que realment transforma la societat. Matas sintetitza que en un moment històric en què es demana que la política canviï, també caldria que ho fessin aquells instruments que difonen els missatges polítics.