28.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 28.09.2019 - 21:57
L’editora Maria Bohigas, de Club editor, acompanya els llibres que edita d’una manera apassionada i pren partit. I entre els de fons que manega, no dóna res per sabut, estudia l’autor i l’obra, mira d’entendre el procés editorial del llibre i de vegades s’arrisca fent una maniobra que ja sap d’entrada que podrà ser qüestionada. Ja ho vam veure quan va editar per separat El vent de la nit, que Joan Sales havia publicat com a darrer capítol d’Incerta glòria, primer el 2012, l’any del centenari del naixement de Sales, i enguany en una nova edició (en vam parlar a ‘Joan Sales i la vida monstruosa de la Barcelona de postguerra‘).
I ara, amb la represa literària, ha arribat una altra mostra de la Maria Bohigas editora que intervé en l’original d’una manera meditada i argumentada, però que pren riscs i canvia la realitat que havia tingut el llibre del catàleg. Parlem de la nova edició d’Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana. Per primera vegada arriba al lector l’obra sencera, o sigui les dues parts d’una novel·la que així va concebre l’escriptora però que s’havien publicat separadament. Anem a pams, perquè la proposta és complexa, fins al punt que en la nota editorial del final Bohigas comença dient: «Entre dos silencis és un llibre tan accidentat com la història que explica. La versió que n’acabeu de llegir és una proposta ben meditada però discutible, convé dir ara per què.»
Aurora Bertrana va escriure aquest llibre en tornar a Catalunya, a la dècada dels cinquanta, i ho va fer en castellà, per mirar de publicar-lo, estratègia que no era nova en ella, perquè abans, a Suïssa, ja havia escrit en francès. Però el llibre va ser refusat. Temps després, l’any 1957, l’editor Santiago Albertí en publicava una de les dues parts, la segona, en català. Es creu que la traducció és de la mateixa Aurora Bertrana, perquè s’hi fa una reescriptura amb variacions i ampliacions. Es va dir Tres presoners. El mateix any, Joan Sales traduïa al català la primera part, que es va publicar a la col·lecció Club dels Novel·listes amb el títol Entre dos silencis.
El fet és que Aurora Bertrana, a les seves memòries, es queixava de la intervenció dràstica i excessiva de Sales i n’estava disgustada. De manera que enguany, que Club editor valorava de publicar una nova edició d’Entre dos silencis, Maria Bohigas va fer llegir el text original en castellà d’Aurora Bertrana a la jove estudiosa de Joan Sales, Georgina Solà, i l’hi va fer comparar amb la traducció de Sales.
Efectivament, Solà descobreix que Bertrana tenia tota la raó d’estar molesta, perquè Joan Sales va arribar a inventar-se un capítol. Maria Bohigas, néta de Joan Sales, ho explica així: ‘Hi ha una simetria preciosa entre Incerta glòria i Entre dos silencis. A Sales se li escapen els records de soldat i no es pot estar d’animar-los. També hi influeix que Sales en aquell temps traduïa El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis. Per això considerem que no és exactament una traducció. Sales s’empelta d’Entre dos silencis i hi fica cullerada. A mi m’havia passat per alt, tot i conèixer molt bé Incerta glòria i Entre dos silencis, perquè és tan bo el treball que fa Sales amb el text de Bertrana que em quedava amb això. Però, certament, Sales va deformar una voluntat literària d’una bona escriptora.’
En aquest punt, Maria Bohigas s’oblida de reeditar la ‘traducció’ de Joan Sales d’Entre dos silencis i decideix d’encarregar-ne una altra. I aquí hi ha el pinyol de la dificultat d’aquesta nova i completa edició del llibre d’Aurora Bertrana. Explica Bohigas: ‘Era una operació filològicament complexa, perquè la segona part, Tres presoners, havia estat treballada i reelaborada per la mateixa Bertrana i calia tenir en compte el to, que era el que ella va deixar establert, per a la nova traducció de la primera part. I, d’alguna manera, allò que hem fet és tractar Bertrana com si fos viva. El traductor havia de tenir la llengua i l’experiència del món que tenia Bertrana. I vam trobar la persona ben a prop, Núria Sales, filla de Joan Sales, la meva mare. En aquest sentit, la filla ha esmenat la plana del pare. No ha fet una traducció literal del castellà i ens hem acostat tant com ha estat possible a l’obra que Bertrana volia, tenint en compte la versió catalana que va fer de Tres presoners.’
Maria Bohigas també ha explicat que van decidir de publicar totes dues parts i no únicament la primera ‘perquè era la manera de respectar la voluntat de l’escriptora i explicar que darrere aquesta obra hi ha la pensadora d’una època’.
L’experiència vital que va dur Aurora Bertrana a escriure Entre dos silencis
El 1938, amb els bombardaments de Barcelona, Aurora Bertrana, ja separada del seu marit, va decidir d’anar-se’n a Ginebra. Ella era ciutadana suïssa. I diu Maria Bohigas: ‘Tot això ho explica en les seves memòries, editades per la Diputació de Girona, que són un dels llibres més apassionants del segle XX. I ens fan descobrir una figura humana entranyable i consistent. A Ginebra, Bertrana vivia en la misèria, acollida per un grup d’artistes bohemis, en una ciutat on van a parar refugiats de tot Europa. Ella viu l’experiència directa de què produeix la guerra, primer amb la guerra civil, després amb la Segona Guerra Mundial. I tenia accés als informes dels delegats de la Creu Roja, perquè feia feines de periodista i explicava els esdeveniments de la guerra a la ràdio i a la premsa. Tota aquesta experiència la va portar a fer una reflexió política molt important sobre què va produir la guerra.’
Acabada la Segona Guerra Mundial, Bertrana va participar en una missió humanitària en un poble francès, Étobon, on el 1944 van ser afusellats trenta-nou homes, la majoria joves. Bertrana s’està al poble, en una casa on tenen un soldat alemany presoner. ‘I ella es pregunta què és un enemic. I quan el 1950 torna a Catalunya per cuidar la mare, es posa a escriure sobre aquesta experiència. De fet, no solament escriurà aquesta novel·la, sinó que en la seva obra es pot parlar del cicle d’Étobon, perquè acabarà publicant quatre llibres i un conte.’
Conclou Bohigas: ‘I Entre dos silencis és de les primeres novel·les que recull què va ser la resistència francesa. Ella no busca herois. Explica que els resistents s’organitzen perquè no volen que els facin fora de casa i els prenguin les terres, no per raons patriòtiques. Bertrana es pregunta fins a quin punt una guerra és ideològica. I com la consistència moral d’una persona és suficient per a parar la màquina.’
