11.01.2022 - 21:50
Joseph Conrad va deixar escrit, no sé pas si a propòsit de la seva novel·la Nostromo, que els ideals corrompen, perquè és impossible de desenredar una activitat dels seus contactes degradants –la possessió de les coses, afegeixo jo, pensant en la novel·la–; i deia, també, que tota acció reeixida –la recerca del poder, afegeixo jo– comporta la degradació moral de la idea. En la seva pugna interna –més o menys ferotge, més o menys dissimulada–, el neoautonomisme es troba entre dos supòsits carregats de degradació, la raó de ser dels quals és emmascarar la seva falta de projecte respecte de l’acció popular de l’1-O –una acció que no va tenir temps de degradar moralment la idea, però que ja era tocada d’una idea corruptora: “de la llei a la llei”.
Entre aquests dos supòsits, cadascun a la seva i amb lògica pròpia, es mou ara com ara el neoautonomisme. En aquest sentit, l’existència de dos grups polítics en gresca contínua fa el mateix paper, al si de l’independentisme, que el bipartidisme entre esquerres i dretes al si de l’estat. De fet, podríem dir que són una condició necessària per al manteniment de les estructures de domini partidista sobre la voluntat d’alliberament nacional –en el cas de l’independentisme– o de justícia social –en el cas del teixit capitalista.
El primer supòsit és que la taula de diàleg a Madrid proporcioni rèdits polítics a un govern de coalició que, tant se val què faci o deixi de fer, serà jutjat, tard o d’hora, pels seus avenços cap a la independència. Al Principat, la mera administració de les coses no funciona: la dinàmica capitalista imperant ja se n’encarrega autònomament fent i desfent cicles, teixint i desteixint grups i classes socials, difonent informació falsa i creant falses realitats, etcètera. Ho proclamen als vuits vents del món els fiascos de llei que s’empesquen les esquerres des del govern d’Espanya, els titulars dels diaris anomenats de referència, la censura periodística, la submissió dels dependents… Algú els hauria de dir que l’activitat estatal contribueix notablement a emmascarar la polaritat, perquè, en la praxi governamental i parlamentària d’una societat pacificada, només formen part del domini públic la pluralitat d’interessos; en canvi, la polaritat i l’antagonisme no tenen ressò públic ni oficial. L’individu, encastat, per dir-ho així, entre la publicitat consumista i la política distributiva (els famosos pressupostos), no és capaç de percebre més que una meitat de la doble realitat present: la “república del mercat”, però no el “despotisme del lloc de treball”; la multiplicitat de la representació dels interessos organitzats, però no la separació entre l’oligarquia econòmica i la massa empobrida; els innombrables grups d’individus que reclamen la possibilitat d’un gaudi més gros de béns de consum, però no la contradicció entre productors col·lectius i propietaris dels mitjans de producció. D’aquí ve que, entre l’esquerra estètica i la dreta ultradretanitzada espanyoles, es puguin passar la pilota de la “reforma laboral” com en un concurs de caricatures, mentre que el 2021 els salaris queden 5 punts per sota de la inflació…
El segon supòsit present és el del retorn dels exiliats en un bany de multituds per a recuperar al carrer la dinàmica perduda des del 2017. Al Principat, la mera sortida de gent al carrer ja no funciona: s’ha trencat un vincle entre la massa i els dirigents, entre el carrer i les institucions, entre l’ideal i l’acció. Conrad també deia que l’acció és consoladora, i que només duent-la a terme podem trobar la sensació de domini sobre el fat o destí: sense acció no hi ha apropiació de la matèria i, per tant, possibilitat de viure. En el nostre cas, ens hem quedat encastats entre una acció frustrada pels seus contactes degradants –els mesquins interessos del poder institucional– i una degradació de la idea per una acció reeixida –la reconversió política del poder popular en neoautonomisme institucional. Tot plegat ha portat el vot col·lectiu cap a la mesquinesa partidista, que revela, per si calien més exemples, que el pas de la mobilització massiva a la coagulació del poder no és pas directe ni senzill.
La taula de diàleg és un exemple patètic del de te fabula narratur. Res a esperar-ne, doncs. Espanya té una fixació maníaca amb la seva unitat, cosa que tindria possibilitats de cura si fos un acte merament transitori –la crua realitat, per exemple, de les derrotes jurídiques a Europa podria haver bastat perquè s’adonés que la seva dèria la porta a la catàstrofe. Però els segles de praxi “reconqueridora”, o d’imposició per la força del domini castellà, han generat una burocràcia, una cultura, una jurisprudència i una força militar que han fet bo aquell “non plus ultra” de l’escut franquista. I quan una posició maníaca s’acompanya de la predisposició a usar la força, les conseqüències poden ser tremendes: la repressió catalana –la lawfare–, des del 2017, n’és la mostra més flagrant, i l’acceptació dels espanyols d’aquella repressió obliga els seus governants principals i adlàters –Podem i comuns– a fer pinya. Que avui dia encara n’hi hagi que pretenguin tornar amb una promesa de referèndum al sarró és prova fefaent que la mania d’unitat espanyola ha creat a l’altra banda del mirall una depressió, no menys perniciosa, tot esperant d’aconseguir que l’ogre esdevingui vegetarià.
El retorn dels exiliats pateix d’una absència d’estratègia clamorosa. I, sigui dit de passada, sense una concepció nítida de quina mena de democràcia volem per a la nació, no hi ha possibilitat de bastir estratègies serioses. Ens cal una democràcia en què els antagonismes siguin oficials, públics, evidents, discutibles, transformables… No pas una “democràcia constitucional” on figurin tot d’articles bonics, aptes per a ser esculpits al peu de les estàtues, sinó una “materialitat democràtica”, que permeti a la vida real expressar-se, desenvolupar-se, millorar-se. Però, si ens volem limitar a aprofitar tàcticament aquell retorn, el Consell per la República ja hauria de fer propaganda a tort i a dret preparant la gent per a l’arribada dels exiliats, no pas únicament en termes de sortir al carrer, sinó de què farem amb l’energia potencial acumulada per a capgirar la situació en benefici de la independència. I, sota aquesta premissa, o acompanyant-la, la creació d’un directori executiu, probablement clandestí, però connectat orgànicament amb les forces reals del moviment, a fi d’evitar que la seva acció torni a dependre d’idees corruptores de l’alliberament real. Però em fa l’efecte que aquella repressió espanyola ha fet el seu fet de sobres: no en va, l’aplicació del 155 dins els rengles institucionals i l’escenificació de la condemna als presos polítics hi van pesar com una llosa, alhora que els indults van permetre a l’estat de deixar anar llast per alleugerir la seva càrrega autoritària enfront del món. No pas per casualitat, la massa de votants catalana ha necessitat, creat i sostingut periòdicament grups polítics –Convergència, PSC, ERC– que es reclamaven, i es reclamen, d’una “centralitat” corruptora de l’extrema acció alliberadora nacional i social –penseu en l’Assemblea de Catalunya i la contenció d’unes mobilitzacions que no es limitaven a l’antifranquisme; en l’estatut de Sau i la rebaixa de les expectatives nacionals; en l’ajuda a formar governs de tot signe a Madrid en canvi d’almoines pressupostàries; en la recança partidista quan va arrencar el procés; en les desconfiances a l’hora de fer el referèndum de l’1-O; en la divisió estratègica respecte als judicis; en la posició erràtica respecte als indults… L’independentisme, com a idea, ha pogut fer-nos creure que teníem superada aquella tendència a posar, com remarcava Manuel Azaña, “coses toves” entre nosaltres i el poder. Aquell pactisme en clau interna per a resoldre conflictes socials, sembla haver esdevingut resignació enfront de la voluntat exterminadora de l’enemic. Una servidora opta per la degradació moral de la idea a canvi de la creació i l’exercici del poder propi.
