Entre caníbals a Indonèsia: de l’edat de pedra als mòbils en una generació

A l’illa de Papua, dividida entre Indonèsia i Papua Nova Guinea, hi ha algunes de les últimes tribus del món amb què s’ha establert contacte. De fet, hi ha qui assegura que encara n’hi ha d’amagades entre les denses jungles tropicals. La dificultat d’accés als poblats i la tendència reclusiva d’aquestes cultures són el motiu d’aquesta situació, que fa que, si la major part del planeta ha avançat més o menys alhora, unes quantes tribus han viscut aïllades en una època diferent.

La província indonèsia d’Alta Papua és la llar d’algunes d’aquestes tribus. N’hi ha una, la dels dani, especialment coneguda per la indumentària vistosa i unes tradicions esfereïdores. Les fotografies dels dani omplen pàgines de revistes i enciclopèdies. Els homes duen bàsicament una sola peça, la koteka: una planta seca de forma cònica i allargada que cobreix el penis. També els pots veure amb un gran ullal de porc senglar travessant-los el nas. Les dones, en canvi, porten una faldilla feta amb palla i amb els pits descoberts. En aquestes imatges d’arxiu es veuen com llueixen pintures per tot el cos. A més, els textos que les acompanyen asseguren que són caníbals, que amaguen mòmies secretes i que a les dones els tallen una falange cada vegada que perden algun familiar.

Això no obstant, els dani, que van ser “trobats” per primera vegada el 1938 utilitzant només eines de fusta i, a tot estirar, de pedra, han tingut contacte continuat amb el món exterior dels anys seixanta ençà. Així doncs, què hi ha d’actual en totes aquestes afirmacions? Quina és la situació real d’aquests poblats avui dia? Com que trobava tan poca informació per internet, vaig pensar que la millor manera d’esbrinar-ho era anar-hi i viure-ho en primera persona.

L’única manera d’arribar fins a Wamena, la capital d’Alta Papua, és amb avió. Quan vam aterrar, juntament amb un company viatger, en Marc M. Quesada, ens va sorprendre veure que s’hi celebrava un festival cultural. Molts turistes, la majoria afeccionats a la fotografia, s’hi havien traslladat en aquelles dates amb la intenció d’immortalitzar aquelles curioses tribus que s’ajuntaven una vegada l’any per mostrar les seves tradicions. Els espectacles, tot i que molt interessants, no mostraven la realitat del segle XXI. Per aquest motiu, l’endemà mateix vam carregar les motxilles a l’esquena i vam començar una excursió de quatre dies per endinsar-nos en els poblats dani de les muntanyes, allà on només es pot arribar a peu.

L’última koteka de Baliem

A la rodalia de la vall del Baliem només hi ha un individu que porti la vestimenta tradicional de la regió. Això ens ho havien dit en uns quants poblats. Era en Yusup, un dels homes més vells i, aparentment, l’únic que portava la koteka quotidianament. La veritat era que, caminant per la vora del riu ens havíem trobat un altre home vestit de la manera tradicional, però el fet que només conèixer-nos ens demanés si li volíem fer alguna fotografia (en canvi de diners, és clar), confirmava que en Yusup era certament l’únic dani que duia la koteka perquè era com es volia vestir, i no per si tenia la sort de trobar-se algun turista amb qui rascar alguna rupia.

En Yusup estava content de conèixer-nos i es veia tranquil amb la seva vestimenta. Era especialment baixet, com eren històricament tots els dani. Amb prou feines devia arribar al metro i mig d’alçada. La pressió social de ser l’únic de tot el poblat que no duia pantalons i samarreta no semblava pas afectar-lo i fins i tothom podria pensar que n’estava orgullós. Quan era petit, tothom vestia amb koteka. Ara ell era l’únic. Quan ell ja no hi sigui, aquesta realitat s’haurà perdut per sempre.

El cor dels dani

A les profunditats de la vall del Mugi, un afluent del Baliem, hi ha un poble encastat en un altiplà, envoltat de muntanyes, salts d’aigua i precipicis. No hi ha carreteres, ni cotxes ni motocicletes. És Yogosem, un dels pocs reductes dani que roman desconnectat.

Ens va costar tres dies d’arribar-hi a peu. L’encarregat de donar-nos la benvinguda va ser un home amb un rifle penjat de l’espatlla: l’Isha. Ens el vam trobar en un rierol mentre ens refrescàvem després d’haver fet un gran ascens, fins a 2.600 metres d’altitud. Tenia un somriure d’orella a orella i estava encantat de veure’ns. Tant, que es va oferir per acollir-nos a casa seva. Els dos últims quilòmetres ja els vam fer amb ell.

Els honais són les cabanes tradicionals dels dani. Són fets amb fusta i palla, tenen una forma circular i una sola porta molt petita, sense finestres. Si bé els dani ja comencen a substituir-los per edificis més moderns, en els poblats es fan servir per cuinar o per fer vida social. A Yogosem hi havia moltes famílies que els usaven, encara, per dormir.

Els vestits eren moderns, hi havia plaques solars i bateries per a tenir un mínim d’electricitat i, fins i tot, algun telèfon mòbil, però gens de cobertura. S’hi feia una vida completament agrària i semblava relativament contemporània, però amb alguns trets que la diferenciaven.

Per exemple, els papers de gènere. Històricament, els homes dani eren els encarregats de protegir la família i el poblat. Eren guerrers, i aquesta era la funció principal que tenien. Les dones, en canvi, havien de tenir cura de casa i del camp per tenir menjar. Avui dia ja no hi ha guerres tribals, però continua essent la dona que cada dia se’n va a collir patates, i l’home, en general, es dedica a tallar llenya, ocasionalment caçar alguna peça, si bé no hi ha gaires animals per les muntanyes, i fer petar la xerrada amb els altres homes. A primera hora del matí i al vespre és quan es cuina, i se n’encarrega la dona.

La realitat és que fa només seixanta anys aquestes famílies vivien a l’edat de pedra. Hi ha arribat molts canvis tecnològics, però els culturals i socials tenen un ritme molt més lent. Són canvis estructurals que demanen molt més temps. Així doncs, per exemple, la gastronomia i la litúrgia entorn dels àpats continuen essent les de la prehistòria.

Els menjars són extremadament monòtons. S’alimenten únicament d’una patata força insípida que es diu ubi. La fan al caliu, posant-la al costat del foc, sense condimentar. Al matí, al migdia i al vespre. De tant en tant, pot ser que facin uns espinacs bullits o una espècie de carxofa allargada. I, en dies molt assenyalats de l’any, els pobles celebren la festa del porc, en què sacrifiquen aquest animal, l’únic que crien, en cuinen la carn i la reparteixen a tota la comunitat.

Els àpats són socials, però alhora no ho són. Mengen junts, en un honai, però amb prou feines hi ha conversa. De fet, ni tan sols es posen en cercle o mirant-se els uns als altres. Menjar és, senzillament, això: menjar. No hi ha plaer ni valor afegit, és pura subsistència.

Probablement és qüestió de temps que això canviï. Tenen les condicions per a poder plantar uns altres productes i tenir cura d’uns altres animals com gallines, però encara no hi troben cap valor i per això no canvien res. Tanmateix, els més petits cada vegada tenen més contacte amb unes altres fonts d’informació i sí que van adquirint curiositat per la gastronomia.

El nebot de l’Isha, un nen d’uns nou anys que es diu Irio, no es desenganxava del meu costat. Em demanava de veure les fotografies del telèfon, i cada vegada que en veia alguna d’un plat mediterrani em cridava perquè la hi ensenyés i li expliqués què era.

Les tradicions que perduren

En el honai de l’Isha vèiem el dia a dia de la família. A la nit, quan la dona tornava de collir patates, era quan tots es retrobaven. Va ser en aquell moment quan ens van voler ensenyar amb orgull algunes de les seves tradicions. Amb una fusta partida, una pedra i fent fricció en un foguer, ens van encendre un foc en un tres i no res, sense necessitat d’encenedor, electricitat ni llumins.

També ens van voler mostrar la fulla d’una planta. Amb gests ens indicaven que era per a netejar-se i per la seva aparença rugosa semblava que podia ser una esponja. Quan la vaig agafar per veure-la de més a prop, vaig adonar-me ràpidament que allò no era cap esponja natural. La picor que vaig sentir segons més tard m’ho va demostrar. Era una ortiga autòctona.

Amb destresa, la dona de l’Isha es va començar a fregar les cames amb aquella fulla. Al cap d’uns minuts, li havia fet reacció i tenia tota la pell plena d’erupcions cutànies. Ens van explicar que ho feien després d’haver caminat o treballat moltes hores, quan tenien les cames cansades.

Un dels honais de la família era dividit en dos. En una part, hi feien vida ells i hi menjaven. Però a l’altra hi guardaven alguns dels porcs que criaven, amb la mare i els porquets separats. Com ells, els alimentaven de patata i espinacs.

Allà vam veure fins a quin punt era important el porc en la vida i la cultura dels dani. Bàsicament, és l’única font de proteïna que tenen, però no és l’únic ús que els donen. Són primordials, també, per a les cerimònies, i alhora com a moneda de canvi. Per això, com que és la possessió més important, també és un reflex de la categoria social de la família. En tenen cura amb gran afecte i hi tenen una relació especial. Per això els tenen dins de casa, per protegir-los de possibles depredadors. Fins i tot hi ha qui diu que hi ha hagut garrins alletats per dones dani.

Això sí, allò que els alimenta, literalment i figuradament, és la patata. No solament és el seu aliment principal, sinó que també es dediquen a vendre’n a Wamena, juntament amb alguna altra verdura. Fan servir una avioneta que aterra dos cops el mes en una diminuta pista d’aterratge d’herba al centre del poblat. Aquesta és la seva connexió principal amb el món més enllà de la seva vall.

Canibalisme i mutilacions

Hi ha fonts que asseguren que els dani eren caníbals. Diuen que, quan participaven en batalles amb els seus veïns, se’n menjaven certes parts del cos per absorbir l’ànima i les habilitats de l’adversari. També feien pols els ossos i els escampaven pel territori dels enemics com amenaça.

La pràctica de mutilar els dits de les dones com a senyal de dol es va eradicar amb les lleis d’Indonèsia i, sobretot, amb l’adopció del cristianisme. Ens ho va explicar Isha mateix: “Amb el cristianisme, es van acabar les guerres i els dits tallats.”

En aquestes muntanyes, a cada poble hi ha una capella, i el diumenge s’hi fa missa. Tothom sap qui és Jesús i són gent molt creient. Independentment de la religiositat de cadascú, la feina que han fet els missioners cristians per transformar la vida de la gent ha estat veritablement efectiva.

Entre els més grans encara es poden veure homes plens de cicatrius de guerra o amb un forat al nas, on portaven l’os de porc senglar, a més d’algunes dones mancades d’algunes les falanges. El canvi s’ha fet en molt poc temps, i la generació més vella ho ha viscut tot en primera persona.

Una tradició que encara es manté plena de misticisme és la de les mòmies. Es calcula que n’hi ha vuit avui, si bé els estrangers tan sols en poden visitar dues. Les persones momificades solien ser grans líders o guerrers. La seva vida notable els atorgava el privilegi de mantenir-se pràcticament eterns. El procediment requereix molta constància. Cada dia els fumen a sobre d’un foc i els unten amb un ungüent de plantes de la regió. Algunes de les mòmies poden arribar a tenir tres-cents anys.

De mica en mica, la vida als poblats d’aquestes muntanyes va canviant. Encara avui, visitar-les és un honor. Les koteka, els honai i algunes de les tradicions i cerimònies dels dani tenen els dies comptats. Allò que encara ara és una realitat en pocs anys esdevindrà folclore popular reservat a espectacles turístics. No és agosarat, doncs, d’assegurar que és en aquestes muntanyes on es pot veure la cultura que evoluciona més de pressa de la història.