Entorn de l’antagonisme

Si res hagués de donar sentit estratègic a les eleccions autonòmiques d’enguany, això fóra la necessitat de construir un poder fort cap endins i cap enfora de Catalunya. Dos poders intrínsecament lligats: no es pot ser fort a l’exterior si ets dèbil a l’interior ni ser fort a l’interior quan ets dèbil a l’exterior.

Comencem pel poder a l’interior. Perquè aquest poder sigui fort, el sentit comú ens porta directament a la idea de “unitat” en termes polítics, perquè en termes socioeconòmics és impossible en una societat esqueixada com la capitalista, que, en cada circumstància, es revesteix de tants parracs ideològics com cal per a imposar l’antídot perfecte de la desunió: “Tants caps, tants barrets”. Ara bé, quan la política nacional gira entorn de l’antagonisme amb una altra política nacional, que competeix amb la teva per subordinar-te i, en el límit, per absorbir-te i fagocitar-te, la unitat política no pot ser mai temporal, sinó continuada. O, dit d’una altra manera, els tractes entre formacions nacionals no poden ser oportunistes i transitoris, sinó que, en cada contesa política (eleccions), han de ser vistos com a esglaons cap al cim de la unitat entre adversaris, no pas antagonistes. No sembla pas que aquest sigui el cas que hem viscut els últims anys, ans al contrari: la topada caïnita entre formacions nacionals com ERC i Junts ha estat forta i vistosa, potser més que la que esperàvem d’elles amb el govern espanyol. En els termes que intento abordar ara i aquí, no hi ha cap dubte que el “retorn a l’ordre” del govern de la Generalitat, en mans d’ERC, ha deixat de costat l’antagonisme per entrar en la lògica del pacte amb l’estat, seguint la dita “el meu mal no vol soroll”. Se’ns dirà que Junts se n’ha aprofitat a contrario sensu per fer-ne potser massa, de soroll, a vegades amb poques nous recollides, però, sigui per necessitat o sigui per tàctica, el cas és que ha posat l’antagonisme amb l’estat al centre mateix del conflicte actual. Que el sàpiga governar, o no, és tota una altra qüestió, però, si cal parlar d’unitat política en termes estratègics, caldrà referir-se a les possibilitats que aquest antagonisme prengui peu a partir d’ara: o, cosa que és el mateix, qui vulgui la independència, haurà de pactar amb la resta de formacions nacionals en aquests termes i no en uns altres. No s’hi valdran mitges tintes d’aroma autonomista per a fer un govern nacional, per a dirigir el país i per a enfrontar-se a l’estat espanyol. I totes i cadascuna de les polítiques s’han de basar en l’antagonisme per fer un poder fort tant a l’interior com a l’exterior. (Deixo de costat, no per menys important, sinó per no obrir massa fronts, la qüestió de la manera per a fer que aquesta unitat política sigui acceptada per àmplies masses de gent hipotecades a la desraó de l’estat espanyol.)

Ara bé, les forces nacionals que hagin d’entrar en aquesta lògica del pacte estratègic entorn de l’antagonisme no poden pensar, ni de bon tros, que són autònomes respecte als fets que han portat les coses fins al punt de no retorn on ens trobem. Un punt de no retorn que impedeix a les forces espanyolistes d’oferir al conjunt de la nació cap alternativa que no sigui la seva regionalització sense embuts i l’oblit de la dinàmica històrica que les va obligar a elles, les forces espanyolistes, a decantar-se, associades al feixisme rampant espanyol en la manifestació del 8 d’octubre de 2017, per la negació de les llibertats nacionals de Catalunya. Parlem, doncs, d’aquells fets que han portat les coses on són ara. El triomf democràtic del Primer d’Octubre, la resistència a la ferotge repressió espanyola, les grans masses de gent protestant contra els empresonaments i els judicis, les marxes, el tsunami democràtic, la batalla d’Urquinaona, els talls de carreteres i les ocupacions d’estacions de tren, la imposició al PSOE dels indults per passiva, fent com que era una concessió graciosa quan era una maniobra bastarda de cara a l’opinió pública internacional, i de la llei d’amnistia per activa, ja que sense amnistia no hi havia governació a Espanya ni amb PSOE ni amb PP… I és una gran sort que, mentre els interessos partidistes no es miraven sinó el melic, hàgim conservat i preservat entitats com l’ANC, que es podia haver escolat per la pica, però que, gràcies a la seva gent, haurà de ser decisiva en l’amalgama del pacte per la unitat basada en l’antagonisme amb l’estat. Tot plegat, és un patrimoni polític de primer ordre i una memòria viva, és a dir, materialment política en la consciència de la gent –una quantitat de gent mobilitzada com no s’havia conegut a Europa des de la postguerra. I és amb aquest patrimoni que caldrà comptar per a fer una estratègia antagonista amb l’estat i per a articular un pacte polític unitari en aquests termes i no altres.

D’aquestes eleccions, no en pot sortir un xef indiscutible, però qui les guanyi, entre les forces nacionals, caldrà anomenar-lo xef de salses. Els ingredients, el pròxim dia.