02.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.02.2023 - 09:36
Al Principat hi ha 334 centrals hidroelèctriques, segons els diferents registres d’aigua. Són situades a prop de preses i rius, que aprofiten la força de l’aigua per crear energia. La gran majoria es van construir a començament del segle XX, en una Catalunya en què la indústria tèxtil vivia els moments de màxima esplendor i donava feina a molts veïns dels municipis. També n’hi ha d’instal·lades al Pirineu, algunes de les quals van servir per a fer arribar energia a Barcelona. D’això ja fa més de cent anys, i la realitat ha canviat.
Les activitats de les fàbriques han cessat, però les turbines hidràuliques no han parat de generar megawatts. Això ha desencadenat a un negoci multimilionari. Darrere d’aquestes centrals hi ha empreses privades que aconsegueixen grans beneficis gràcies a un recurs natural escàs i públic, l’aigua. La que en surt més beneficiada és Endesa. Només gestiona cinquanta-quatre concessions, però són les més llamineres, perquè representen un 90% de la potència elèctrica.
Fa temps que hi ha col·lectius i personalitats que treballen per posar punt final a aquest negoci. I ara han decidit d’unir forces en la Plataforma per a Recuperar l’Energia. Entre més objectius, és pensada perquè les centrals hidroelèctriques del país passin a mans públiques, amb la municipalització com a via prioritària. Però també per aconseguir un control públic de l’energia, posar fi a la desigualtat estructural que causa l’oligopoli elèctric i promoure litigis judicials per a recuperar-ne el control.
L’entitat focalitza els esforços en les hidroelèctriques: exigeix que es revisin totes i es tanquin les caducades. Tot plegat, per garantir una restitució territorial justa, a diferència del que passa ara, que els beneficis només repercuteixen en unes quantes butxaques.
L’entitat neix en plena emergència climàtica, d’especulació energètica i augment de preus. “Ha arribat l’hora de crear xarxa i organitzar-se perquè l’aigua dels nostres rius torni al control públic i es pugui gestionar directament des dels territoris afectats”, explica l’entitat, que va començar a escalfar motors fa uns quants mesos però que s’ha constituït aquesta cap de setmana.
Una eina per a pressionar les administracions
El president de la Plataforma és Arnau Bosch, regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Sant Quirze de Besora. Explica que l’entitat ha de servir per a compartir experiències i esforços: “I, d’aquesta manera, poder fer més pressió a les institucions.”
De feina, ja se n’ha fet. Una de les fites més importants ha estat aconseguir el compromís del govern de no treure a concurs públic les hidroelèctriques revertides. Això permet de barrar el pas a la reprivatització del servei. “Això ja és un gran pas. També hem de treballar com es gestionarà de manera pública el recurs i continuar denunciant les irregularitats que hi ha als registres d’aigua”.
El buit legal que ha donat ales a les empreses
Les concessions de les centrals no es poden allargar més de setanta-cinc anys, segons la legislació vigent. Ara bé, el govern espanyol de Felipe González va crear un buit legal el 1985 amb la llei d’aigües que va permetre a les empreses d’aprofitar-se’n molts més anys. Segons que recull Enginyers Sense Fronteres (ESF) en l’estudi “El futur de les hidroelèctriques en la transició ecosocial”, un reial decret de l’any 1921 establia que les centrals noves no podien gaudir d’una concessió de més de setanta-cinc anys; fins aleshores, algunes havien estat atorgades a perpetuïtat.
Després del franquisme, es va aprovar la llei d’aigües. “Aquesta era a priori més restrictiva, ja que aplicava el mateix límit a totes les centrals, incloses les autoritzades abans de 1921″, recull ESF. Ara bé, una clàusula transitòria d’aquesta llei va permetre d’allargar setanta-cinc anys més les concessions. De resultes d’això, la majoria de centrals de les conques internes no caducaran fins el primer de gener de 2061. “En el context actual, no podem esperar fins el 2061”, explica Bosch.
Segons que relata ESF, aquesta realitat no encaixa amb els texts legals, com ara la llei del patrimoni de les administracions públiques, que estableix de manera nítida que el límit és de setanta-cinc anys. Aquesta contradicció legal es pot resoldre als jutjats, però l’opacitat de les concessions i les barreres administratives en dificulten el procés.
Sovint, la informació del registre d’aigües de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) no es correspon amb la de l’Institut Català d’Energia (ICAEN). Arnau Bosch denuncia que falta transparència i que les administracions no han investigat les concessions fins que no s’han denunciat irregularitats. De fet, és precisament arran de la pressió de les entitats que l’ACA ha mogut fitxa i s’ha compromès a analitzar l’estat de concessions de les conques internes.
Al desembre, va contractar una empresa per a fer un estudi que durarà poc més d’un any. A parer de Bosch, els serà útil per a identificar les irregularitats, que diu que són moltes. “Investigant les centrals de la zona, hem detectat irregularitats en les dates de finalització de la concessió, que no quadren amb la data d’explotació. També hi ha incompliments reiterats pel que fa als cabals, que en fan servir més del permès”, explica.
El Principat, dividit en dos
El Principat es divideix en dues parts en termes hidrogràfics. Les centrals que generen més energia depenen de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), un organisme del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, amb seu a Saragossa. Gestiona les que se situen en els afluents de la Garona i l’Ebre. La Generalitat, per la seva banda i mitjançant l’ACA, gestiona les de les conques internes, com ara el Ter, el Llobregat i el Cardener, les que tenen una història més vinculada en la indústria tèxtil.
El programa Sense ficció, de TV3, va fer una investigació extensa sobre l’oligopoli energètic de les centrals. A partir de l’encreuament de dades de l’ICAEN, la CHE, l’ACA i registres públics, va fer un mapa amb la localització de les hidroelèctriques i rescloses del Principat.
La plataforma diu que la divisió de competències els dificulta la lluita. Núria Saquillo és membre de l’entitat i militant de la CUP. És veïna de la Vall Fosca, on es va construir la primera gran central hidroelèctrica: la de Cabdella, al riu Flamicell, l’any 1914. En aquest indret del Pirineu, segons càlculs aproximats, les empreses privades, com ara Endesa o Hidrodata, s’embutxaquen sis milions d’euros cada any. D’això es queixa la plataforma: de l’espoli dels recursos naturals i del fet que els beneficis no repercuteixen al territori.
La batalla perquè les centrals passin en mans públiques ve de lluny, però a diferència de les conques internes, a la Vall Fosca l’embat administratiu l’han de fer a la CHE. “És molt difícil que et donin informació. Quan hem demanat de fer reversions, hem fet trucades i instàncies, però ningú ens ha fet cas. Hi hem hagut d’anar personalment”, explica Sauqillo. “A la Vall Fosca, les centrals són en zones deprimides i molt envellides. L’aigua genera beneficis a l’empresa privada. Haurien de repercutir al territori”, afegeix.
També hi ha malestar pel fet que l’ACA no assumeixi les centrals catalanes que té la CHE: “Aquest tema, la CUP l’ha portat moltes vegades al parlament. A l’Aran també hi ha centrals grans que caducaran aviat i formen part de la CHE, quan és una conca diferent. Això no té sentit i no hi ha voluntat política de canviar-ho.”
Can Trinxet marcarà el precedent
La majoria de centrals caduquen el 2061, però hi ha una excepció que pot marcar un precedent. És la minicentral la Verneda de Sant Quirze de Besora, coneguda com a Can Trinxet, el nom de la fàbrica tèxtil que hi havia entre el 1858 i el 1993. En aquest cas, la concessió no es va modificar mai, i caducarà el 30 de juliol de 2024. És la central de Catalunya que caducarà més aviat. L’ajuntament en va demanar l’inici de l’expedient de reversió fa un any i mig a fi que la concessió no tornés a sortir a concurs. El govern català és partidari que passi a gestió pública amb la nova energètica, però l’objectiu del consistori és que sigui de gestió municipal.
A part de Can Trinxet, hi ha dos expedients més en tràmits de reversió. És la central hidroelèctrica de Vilana, a Bescanó, la reversió de la qual s’ha demanat arran de denúncies per incompliment reiterat de les normatives ambientals en relació amb el cabal hidrològic. I la petita central de la Cúbia, a Ripoll. En aquest cas, va començar a funcionar l’any 1946, abans que no es creia. La llicència d’explotació va caducar el 2016 i se sospita que opera amb irregularitat.
Qui paper hi té l’Energètica?
L’Energètica, l’empresa pública d’energia de Catalunya que va néixer a començament d’octubre, tindrà un paper important en les centrals hidroelèctriques, segons el govern. Depèn del Departament d’Acció Climàtica i gestionarà les centrals tan bon punt s’exhaureixin les concessions. Això no convenç la plataforma, que té la via municipal com a prioritària. Encara hi ha moltes incògnites, entre les quals, el calendari d’actuació i els plans detallats dels projectes.
Una de les altres qüestions que inquieta la plataforma és el vessant comercialitzador. Segons el govern, l’Energètica només subministrarà energia a la Generalitat i, per tant, els particulars no s’hi podran adherir. “Hi ha incògnites sobre què farà l’Energètica. Hem d’esperar què acaben proposant. Ens vam reunir amb el departament i els vam demanar que quan comencessin a tractar el tema –les concessions–, tinguessin en compte l’ajuntament”, explica Arnau Bosch.
