Dàmaris Gelabert: “No vaig pensar mai que nens d’una altra part del món cantarien en català”

Els infants d’unes quantes generacions han crescut amb la música de Dàmaris Gelabert. Ara ja fa vint-i-cinc anys que la música, pedagoga i musicoterapeuta va llançar el seu primer disc, Tot sona, i ha decidit d’aprofitar l’aniversari per organitzar la seva darrera ronda, tot i que continuarà creant i produint música per a infants, i també fent directes de manera esporàdica. Parlem amb ella sobre aquesta ronda i també sobre la seva trajectòria. Ha aconseguit de transformar, juntament amb uns altres grups, el món de la música familiar, i també ha ajudat molts mestres a fer de la cançó una eina pedagògica més. Tot plegat, amb un èxit sense precedents a internet. La seva música per a infants i en català ha aconseguit de triomfar a YouTube, amb videoclips com ara el de “Bon dia”, “Els dies de la setmana” i “Els mosquits”, que tenen desenes o centenars de milions de reproduccions.

—Heu explicat que aquesta serà una ronda de comiat. Per què ara?
—Perquè fa vint-i-cinc anys que va sortir el meu primer disc, Tot sona. Pensava que era un bon moment per a fer un canvi. Feia temps que tenia ganes de fer una aturada, sobretot dels escenaris, perquè et treuen molt de temps per a compondre o unes altres coses més petites. Vaig sovint amunt i avall: València, Mallorca, Eivissa… I he pensat que celebrar els vint-i-cinc anys i fer aquesta aturada seria una cosa bona.

—És una aturada, més que no pas un comiat?
—Sí, tot i que com a ronda sí que serà l’última. Ronda significa anar amunt i avall visitant teatres, festes i festivals, i fent moltes actuacions. Això sí que serà l’última vegada que ho faci, però no vol dir que no pugui fer directes en alguns moments. Tota la família m’acompanyarà en aquesta ronda i tinc la gran sort de tenir la Grow Up Singing Band, una banda que produeix i que podrà presentar els seus temes. I també aniré acompanyada de ballarins, alguns dels quals, nens i nenes.

—Es pot dir que hi haurà un traspàs generacional? Els vostres fills, la Leia i l’Adrià, són membres de la Grow Up Singing Band, juntament amb la Glòria i en Julen. És un projecte semblant al vostre.
—No continuaran amb el meu repertori, però és cert que treballo la part de producció, de posar l’esforç que un grup que fa música amb la mateixa idea que nosaltres –amb qualitat, músics, un concepte pedagògic…– continuï, però amb les seves cançons. No és un canvi generacional perquè és un grup diferent, però és previst que jo sigui darrere el grup i vagi llançant cançons noves. També que tingui projecció internacional. El nom fa referència a créixer cantant, la filosofia que he tingut fins ara.

—Hi continuarà havent cançons en català?
—En principi ells han sortit en anglès i castellà perquè la idea era tenir una projecció internacional. Fins ara jo sempre havia fet els concerts en català a Catalunya i si ells tenen actuacions aquí estic segura que faran cançons en català.

—Amb la vostra música en català heu aconseguit de tenir moltes visualitzacions a escala internacional. El vídeo de “Els mosquits”, per exemple, té 395 milions de visites, i alguna vegada heu explicat que heu tingut retorn d’uns altres països.
—Sempre ha estat molt sorprenent que un canal com el nostre, que és infantil i en català, hagi arribat on ha arribat. No vaig pensar mai que nens d’una altra part del món cantarien en català. Sempre hi he cregut, i per això sempre he volgut continuar amb el català, però sí que teníem ganes de fer un producte en uns altres idiomes. De fet, per a infants, hi ha poca música molt ben feta i videoclips bonics a YouTube. Tots els infants del món s’ho mereixen.

—En aquesta trajectòria de vint-i-cinc anys, YouTube va significar un abans i un després?
—Sí, mai no vaig pensar que cantaria en una banda i faria rondes. Sóc pedagoga i sempre he fet formació per a mestres. Vaig començar a compondre cançons a Berkeley perquè era el meu projecte de final de carrera: cançons perquè els infants aprenguessin música i em servissin per a fer les sessions a les escoles. Quan vam decidir fer videoclips va ser un boom, va ser la possibilitat de fer una banda i tocar en directe, perquè hi havia un públic que ho volia.

—Quins són els orígens de la vostra passió per la música? Quin paper hi ha tingut la transmissió familiar?
—A casa meva sempre s’ha cantat molt, des que érem petits. No era una família que venia del món de la música, però els meus pares cantaven. I l’Àlex, la meva parella, és músic, i els nostres fills amb dos anys o tres ja feien veus als meus discs. Ha estat molt bonic veure com la cançó ha creat uns vincles molt forts. Tal com ho he viscut amb la meva família de petita i amb la que jo he format, ho he volgut transmetre a totes les famílies.

—Respecte de les reaccions del públic, quin és el vostre moment preferit, de tots aquests anys?
—Per una banda, el fet d’haver ajudat mestres, perquè les escoles necessitaven aquest repertori. Volia que la cançó fos més present en l’entorn educatiu, sobretot en la primera infància. No hi havia cançons per a aquestes coses que costen tant de memoritzar, i amb la cançó és fàcil, com un joc. Moltes mestres m’han agraït de poder tenir una cançó per a donar-se el bon dia o per a fer-se un massatge quan tornen del pati. També hi ha famílies que m’han explicat que les cançons els han ajudat en moments com ara l’hospitalització d’un fill i durant la pandèmia, que fèiem concerts cada dimecres.

—Són cançons amb contingut pedagògic i valors diferents d’algunes de les tradicionals.
—Sí, transmets valors i contingut. De la tradició popular, hi ha cançons molt boniques, però també unes altres que ja no cal cantar, o si més no n’hauríem de canviar les lletres. Com les cançons es queden a la memòria per sempre, és millor que diguin coses importants.

—Durant tot aquest temps, en alguns moments creieu que us han pres poc seriosament pel fet de fer música per a infants?
—Vam començar a crear una cosa que no acabava d’existir: concerts de música familiar. Abans hi havia animació infantil, algú amb una guitarra que fa un concert en una plaça, però jo volia ser en un teatre o festival perquè els meus temes es poden escoltar asseguts en un teatre, tot i que en una festa major, també. He hagut de lluitar per aquest concepte de concert familiar, aconseguir escenaris com els de la resta de grups, amb les mateixes condicions tècniques i professionals. Als nostres concerts ve molta gent i requerien que ens tractessin igual. De mica en mica, els programadors i festivals s’han obert i ho han vist. Ara hi ha un concepte nou de fer música per a la família, també gràcies a uns altres grups, però ha costat i encara tenim un caixet per sota de qualsevol altre grup.

—Tot allò que té a veure amb els infants s’acostuma a menystenir?
—Sí, i realment em fa mal. Que quan parlem d’infants tot hagi de ser més petit és absurd. Que hàgim de fer cançons més petites, amb menys músics, sense ballarins, en escenaris més petits, o discs gravats de qualsevol manera… Els nens són els més importants de tots. Hi posem les bases de la llengua, la cultura, els seus valors i gusts estètics. Seran els que aniran sempre a concerts i al teatre si ara s’acostumen a anar a concerts que se sentin bé i on gaudeixin. Estic contenta que músics joves –com la Leia, l’Adri, en Julen i la Glòria– tinguin aquestes inquietuds i els grups de família també vinguin de músics, no solament de gent de l’entorn educatiu.

—Un dels vostres projectes més importants ha estat el mètode Tot Sona. Podríeu explicar en què consisteix amb algun exemple?
—A les sessions no parlem. Ens oblidem del llenguatge verbal perquè la música ja és una eina de comunicació. Tot és música, cançó i dansa. S’estableix una relació que té a veure amb estratègies no verbals: somriures, moviment, la veu cantada…

—Deu ser difícil de controlar, amb infants…
—És molt més difícil de controlar amb pares, que tendeixen a parlar entre ells i explicar als nens què han de fer. Nosaltres volem que facin, no tant que els ho expliquin.

—La música és un element molt important per al desenvolupament d’un infant. De quina manera?
—Abans de néixer ja tenim l’oïda formada i la música és una de les primeres coses que ens eduquen. Quan naixem, entenem més bé la música que qualsevol altre llenguatge. És un protollenguatge. Els nens comencen a cantar abans que a parlar o a fer aquesta comunicació mig cantada que en realitat forma part dels elements prosòdics de la llengua. És molt bonic que la música sigui un llenguatge que tots els humans necessitem per a comunicar-nos, perquè té a veure amb les emocions. Quan cantes als infants, reben que els estimes, reben unió i vincle afectiu.

—Es diu molt allò que les embarassades han d’escoltar música clàssica…
—No ha de ser necessàriament música clàssica, ha de ser una música que t’agradi, emocioni o relaxi, perquè el teu infant ho rebrà. I una vegada ha nascut, igual. Les cançons que ha escoltat a la panxa li porten calma, tranquil·litat i seguretat.

—Si tinguéssiu poder per a canviar alguna cosa sobre com s’ensenya la música a les escoles, què canviaríeu?
—Moltes coses! Cada vegada té menys hores en el currículum escolar. La música, la dansa o el teatre, les eines que ens serveixen per a expressar-nos, haurien de ser les primeres. És molt important saber-se comunicar, i això ens ho dóna la part artística. L’educació és muntada a l’inrevés. Hi posem molt contingut, però aquesta part que ens ofereix l’art no hi és.

—A vegades t’ensenyen solfeig abans de res.
—Abans de tocar o cantar! [Riu.] Quan parlo de música no parlo de música tal com s’estudiava abans, sinó de crear-la i fer-la. Tots tenim aquestes capacitats i seria millor si les exploréssim de ben petits.

—En segons quines edats, un professor de matemàtiques hauria d’explicar algunes coses per mitjà d’una cançó?
—Sí. La música té molt a veure amb la matemàtica. És vinculada a moltes àrees del cervell. Té a veure amb la matemàtica, la part creativa, amb el llenguatge… Pot ser una eina transversal que ens ajudi a transmetre coneixements i fer que l’infant descobreixi el seu potencial.