L’enterrament en família de Ciutadans amb piscina i vistes

Els comiats solen ser trists, però això no és un film lacrimogen. No sona cap piano agònic i el mort fa molt de temps que s’arrossega. Ciutadans no és enterrat, encara, tot i que és una qüestió de dies. La formació espanyolista, lluny dels anys de bonança, ha decidit de tancar la campanya electoral del 12-M en una mena de míting after-work al terrat de l’hotel Ciutat de Barcelona, al barri del Born.

—On es fa, el míting?
—A la sisena planta.

Dos ascensors fan relleus per carregar els grupets d’assistents, que arriben a l’hotel de manera irregular, entre turistes convertits en caricatures pel sol i la cervesa barata. Alguns dels assistents conversen, però la majoria miren el mòbil per estalviar-se la vergonya d’encetar relacions fugisseres dins una caixa metàl·lica. A la sisena planta, les portes s’obren a una escena doblement crepuscular: el dia que expira i les engrunes de Ciutadans.

L’acte congrega una cinquantena llarga de persones, entre les quals, algunes cares conegudes, com ara Jordi Cañas, Noemí de la Calle, Matías Alonso, Marina Bravo, Joan García i Carlos Pérez-Nievas. Qui no s’ha deixat veure és Anna Grau, que el març va anunciar que deixava la política. El 2021 va irrompre al parlament com una supernova espanyolista, però després de la humiliació del 28-M es va convertir en una bengala de la mona de Pasqua.

Unes taules acoten l’espai del terrat i impedeixen d’anar a la piscina. L’ascensor s’obre i apareixen dos turistes alemanys amb xancles. Es miren l’un a l’altre, sense entendre res, i esquiven el personal per amagar-se entre les gandules de la piscina. Entre els simpatitzants es formen grupets i converses diverses, però el que preocupa és si Carlos Carrizosa entrarà al parlament. Els sondatges no són gens optimistes.

Una dona treu ferro al resultat del 12-M i adverteix: “Cada volta sonen més campanes que hi haurà una repetició electoral. És aquí on hem de ser.” És cert que el panorama que poden deixar les urnes és una Catalunya pràcticament ingovernable, però també ho és que Ciutadans no tindrà fons a la caixa per a fer una segona campanya electoral després de les europees del 9 de juny.

Els altaveus repeteixen en bucle “I’m still standing” (“Continuo dempeus”), d’Elton John, com si fos una mena de profecia. “Don’t you know I’m still standin’ / Better than I ever did? Lookin’ like a true survivor, feelin’ like a little kid / And I’m still standin’ after all this time”, diu la lletra, que s’enganxa com una paparra. El perfil de Barcelona, amb la torre Mapfre i l’edifici de Gas Natural gairebé brillant, agafa un to rogenc. Hauria de sonar Sigur Rós, però així no s’incita ningú a saltar al buit.

Al mig del terrat hi ha una petita tarima per a fer discursos. En una segona tarima, a tocar de la barra del bar, que no para de servir copes de cava, hi ha unes quantes càmeres de mitjans. Ara, unes plantes postisses els tapen part de l’enquadrament i l’encarregat de comunicació de Ciutadans es veu obligat a fer miracles amb cinta americana per amagar fulles, tiges i flors plastificades.

Cap a les vuit, es fa una crida perquè els assistents s’acostin a la tarima del discurs. “Som aquí fent veure que estem com sardines”, diu, en to de befa. I de la zona de la piscina, acompanyat de Jordi Cañas, apareix finalment Carlos Carrizosa, que al matí ha muntat una performance a la presó dels Lledoners per dir que és on acabarà Carles Puigdemont quan torni de l’exili.

Carrizosa vesteix igual que el dia del debat a TV3. Porta una jaqueta i la samarreta blanca amb el logotip del cor tripartit. Mentre recorre la desena de metres que el separen de la tarima és ovacionat. L’escena és un pèl sòrdida i sembla més un Speakers’ Corner improvisat que no pas el míting de final de campanya d’un partit que el 2017 va aconseguir més d’un milió cent mil vots.

El dirigent de Ciutadans és incapaç d’aprofitar la tarima circular i es queda petrificat mirant al focus de llum i a les càmeres. En el discurs destaca la bona feina de l’equip de campanya, especialment de Jordi Cañas, i defineix com a innovadora l’opció per les imatges creades per intel·ligència artificial. No fa cap menció a la baixa qualitat que tenen.

Carrizosa insisteix que no s’ha de fer cas de les enquestes perquè són “armes de manipulació massiva” i diu que Ciutadans, tot i els mals auguris, tornarà a entrar al parlament, on actualment té sis escons. “Ho aconseguirem. Ja vam batre les enquestes i ho tornarem a fer”, diu, com si un petit Jordi Cuixart se li hagués entaforat sota la pell.

En aquest sentit, reitera que el vot a Ciutadans és l’únic vot útil contra les traïcions del PSC i el PP als votants espanyolistes. La intervenció és tota en castellà –i plena d’entrebancs–, però quan vol fer befa de l’independentisme, Carrizosa fa veuetes i parla breument en català. Les seves interpretacions arranquen algunes riallades.

I cap al final, el subconscient el traeix. Dóna les gràcies a Javier Nart, Arcadi Espada –es va deixar veure al míting central, però també a l’acte del PP amb Isabel Díaz Ayuso a la plaça d’Artós– i Begoña Villacís per haver-li donat suport, tot i les circumstàncies. Llavors es torna a dirigir a Cañas, com a un fidel escuder, i li agraeix la feina “en l’última campanya que lliurarem”. Ràpidament, Carrizosa rectifica i menciona les eleccions europees, però la pistola ja s’ha disparat. No hi ha res a fer.

El discurs dura poc més de vint-i-cinc minuts. Carrizosa fa pujar Cañas a la tarima i s’abracen. Després de saludar, el dirigent fa pujar un per un els altres membres coneguts del partit. És com veure els crèdits d’un film, però amb persones. Quan és el torn de Matías Alonso, el diputat tanca els punys i crida com si fos Salva Ballesta celebrant un gol.

I així, com si fos un comiat de divorciats, Ciutadans diu adeu a gairebé dues dècades en política, que li han permès de crispar la societat i convertir la llengua i l’escola en zones de guerra. El llegat d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, que ni tan sols han estat mencionats, continuarà viu. Ara, les entranyes del partit alimenten especialment el PP, però també Vox. De fet, avui, mentre Carrizosa recitava el panegíric, un ex-company seu, Juan Carlos Girauta, participava en l’aquelarre ultra a la plaça d’Artós.

Una volta acabat el míting, els nostàlgics es fan fotografies amb Carrizosa i Cañas, com si fossin Romário i Stoítxkov. L’ambient decau encara més i alguns comencen a desaparèixer. És divendres i tampoc no cal estirar la cosa. Mort i enterrat. Els ascensors tornen a fer relleus i l’espera es fa eterna. Finalment, les portes s’obren i dos simpatitzants entren a la caixa metàl·lica.

Les portes es comencen a tancar, però la diputada Marina Bravo treu el cap. “Ja marxeu?”, els diu. “Sí”, respon un amb veu de sentir-se culpable. “Penseu que hi ha pica-pica, eh?”, continua ella. “Tinc un sopar”, diu l’altre. Les portes es van tancant i atrapen el cos de Bravo, que mira fixament. És una versió grollera i innòcua de Jack Nicholson a The Shining. No hi ha destral. La diputada es desencaixa i diu adeu.

Les portes es tanquen i l’univers de Ciutadans desapareix.