13.11.2021 - 21:50
El conflicte de Nicaragua no es pot entendre en termes d’un enfrontament entre aquells qui acusen el govern actual d’antidemocràtic i els qui s’autoproclamen defensors de la democràcia. Ens agradi o no, hi ha un aval del govern actual a les urnes amb participacions homologables a molts països del món, incloent-hi els europeus. Sí que es considera la democràcia nicaragüenca com una de baix nivell, nogensmenys, haurem de compartir aquesta valoració en relació amb països com l’estat espanyol, per posar un exemple pròxim.
No es pot entendre tampoc en termes de lluita entre feminisme i antifeminisme, ja que existeixen polítiques d’apoderament de les dones clares, malgrat el pes del patriarcat que s’arrossega en una societat marcada per la influència atàvica de l’església catòlica, i més recentment de les esglésies cristianes protestants. La participació de les dones en la vida política no té res a envejar a països del seu entorn malgrat els reptes que afecten encara tots els països del món, incloent-hi Europa, per a superar les entranyes de patriarcat.
No es pot entendre només en termes d’enfrontament entre aquells qui defensen el dret de mercantilitzar l’educació i la salut i els qui defensen uns serveis públics i gratuïts per a tothom. La constitució nicaragüenca és de les poques, potser l’única, que garanteix la dedicació d’un 6% del pressupost de l’estat a la universitat pública, la qual cosa ha permès d’accedir-hi a aquelles classes tradicionalment desheretades. També en matèria de salut, cal fer valer l’esforç fet pels governs actuals a l’hora de millorar l’accés a la sanitat pública i de serveis bàsics com ara l’accés a l’aigua potable, a l’energia elèctrica i a l’habitatge.
Veure les dinàmiques de lluita de poder entre els sectors més liberals que durant disset anys van governar el país, quan van guanyar les eleccions l’any 1990, i sectors de l’esquerra sorgida de la revolució sandinista, quan van guanyar les eleccions l’any 2007, pot ajudar a entendre una mica més què ha passat i què passa a Nicaragua.
Tanmateix, la realitat nicaragüenca no és ni més complexa ni menys que la de qualsevol altre país del món, i voler reduir-la a una interpretació maniquea no ajuda a entendre les raons i les contradiccions de la seva dinàmica social i política.
Alguna clau per a comprendre la Nicaragua actual la podem trobar en l’esfera geopolítica, en una lògica de blocs que mai no ha abandonat la política internacional a l’Amèrica Central i del Sud. Un bloc d’obediència nord-americana i neoliberal que aglutina les oligarquies del continent en defensa dels seus interessos de classe que accepta amb dificultats, quan no combat, l’accés de les classes populars al poder. D’exemples actuals, en tenim prou: l’Equador de Correa, el Brasil de Roussef i Lula, la Bolívia de Morales, el Perú de Castillo, la Veneçuela de Chávez i Maduro, la Cuba de Castro i Díaz-Canel…
L’any 2018 la societat nicaragüenca va viure un enfrontament polític extremadament violent fruit d’una política agressiva imperialista dels Estats Units que ha significat un abans i un després en tant que tot conflicte violent deixa una empremta difícil de gestionar per a les generacions que la viuen. Els esforços que una societat com la nicaragüenca pugui fer per superar aquell patiment no donaran resultats a curt i mitjà termini, però no hi ha més vies que no siguin la de la reconciliació i el reconeixement de l’altre. La violència política no és una solució, ans el contrari. Probablement, aquest serà un dels reptes més importants que ha de resoldre Nicaragua. Ja van haver d’engegar processos de reconciliació després de la guerra de la contra impulsada pels Estats Units a final dels vuitanta, un procés que van haver d’afrontar unes generacions que anhelaven poder viure sense guerra.
El dia 7 de novembre passat es van fer les eleccions a l’Assemblea Nacional, al Parlament Centreamericà i a la presidència de la República. Unes eleccions fetes amb moltes pressions internacionals –com unes altres vegades– que han tingut una participació d’un 65% de les persones amb dret al vot; com dèiem, una participació perfectament homologable a la major part de democràcies del món.
Un dels arguments que s’ha volgut utilitzar per desacreditar el procés electoral de Nicaragua ha estat l’absència d’observadors internacionals. En aquest sentit, val a dir que no és habitual, per exemple, en els països europeus, que hi hagi observadors externs que validin un procés electoral i ningú no qüestiona la legitimitat dels resultats. Es pot entendre que hi hagi països que davant aquesta actitud de tutela, que respon a un comportament neocolonial, hagin dit prou. Malgrat això, el govern de Nicaragua, a través de la Cort Suprema Electoral, va acreditar 160 persones de 21 països diferents, uns quants dels Països Catalans, com a acompanyants del procés electoral, que vam poder ser testimonis del desenvolupament correcte de les eleccions.
La crítica política té més recorregut quan no se sustenta sobre la mentida, perquè es corre el perill de caure en el descrèdit d’aquells que la fomenten. Malauradament, alguns mitjans han fet de la mentida un negoci i alguns altres s’han posat en evidència quan han abandonat el seu paper a l’hora de proporcionar elements d’anàlisi que ajudin a entendre una realitat concreta.
Intentar d’entendre les dinàmiques de l’esquerra llatinoamericana amb paràmetres europeus no és un exercici simple perquè hi ha referents que responen a dialèctiques que, mirats amb els nostres ulls, demanen un esforç a què no estem acostumats. Però que no sigui un exercici fàcil no vol dir que sigui impossible.
