Entença 151, veïns en perill d’expulsió

‘Ens volen fer fora’, ‘Dret a l’habitatge, no a l’especulació’. Algunes pancartes pengen de la façana de l’edifici del carrer d’Entença 151, situat en una de les cruïlles de la presó Model. A l’edifici hi ha dotze pisos, nou d’habitats. L’anunci del tancament de la presó ha canviat la vida dels llogaters. A quatre famílies, el propietari ja els ha notificat que no els renovaria el contracte de lloguer i hauran d’anar-se’n durant els mesos vinents. Tret d’un sol llogater de renda antiga, els altres esperen rebre l’avís aviat, perquè se’ls acaba el contracte entre el 2017 i el 2018.

‘Les presons fan baixar el preu del sòl’, explica José Mantilla, antropòleg urbà i integrant de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU). ‘Fins ara –diu– aquesta zona s’havia escapat del procés especulatiu sobre el preu de l’habitatge que es viu a tota la ciutat.’ Segons ell, és previsible que hi hagi un canvi en el paisatge urbà: els qui no puguin encarar la pujada del preu del lloguer hauran d’anar-se’n del barri i hi arribaran nous llogaters amb més poder adquisitiu. Les botigues també hi canviaran, d’acord amb les necessitats de consum dels nous veïns.

Segons Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, el problema no és la renovació d’equipaments al barri: ‘A tota la ciutat es compren i es venen blocs sencers a curt termini amb finalitats especulatives’, recorda. Per ell, el problema d’arrel és l’actual legislació –modificada l’any 2013–, que fixa una durada dels contractes de lloguer de tres anys i no estableix cap límit al preu dels lloguers.

Tanmateix, Palomera creu que cal fer força col·lectivament: ‘Cada vegada hi ha més gent que veu que organitzant-se pot trobar alguna garantia que es faci efectiu el dret d’habitatge.’ És el cas d’Entença 151. Els veïns organitzen reunions setmanals en què participen tots els llogaters. També formen part de la Xarxa d’Habitatge de l’Eixample Esquerra i estan en contacte amb el Sindicat de Llogaters, que els ha ofert assessorament legal i els ha posat en contacte amb veïns d’uns altres barris que han passat per experiències similars. ‘Hi ha una xarxa emergent de blocs en lluita’, diu.

Les víctimes de l’especulació

L’Olga viu en un pis del carrer d’Entença 151 des de l’any 2014, però l’1 d’agost l’haurà de deixar contra la seva voluntat. Fa gairebé tres mesos, una setmana després de l’anunci del tancament definitiu de la presó Model, va rebre un burofax en què l’informaven que el seu contracte de lloguer no seria renovat i que hauria de deixar el pis. ‘Quan reps la notícia et quedes en blanc, no entens res’, explica. I afegeix que l’administrador de la finca ha amagat informació als veïns i els ha donat missatges contradictoris per confondre’ls.

Quan van aclarir la situació, els estadants van decidir d’organitzar-se. ‘Hem de pressionar perquè les institucions ens ajudin o haurem de marxar, però on marxem?’ L’Olga va néixer a Veneçuela i viu amb la seva parella en un pis de trenta metres quadrats. El d’ell és l’únic sou estable que entra a la llar, ella només troba feines esporàdiques amb contractes d’obra i servei. La finca no té ascensor i els veïns es queixen de la manca de manteniment. Pel pis paguen 400 euros, però ara el preu del lloguer a la zona ha augmentat fins a superar el miler. ‘Si ens fan fora, no podem pagar un pis –explica l’Olga–. Et sents impotent, desorientat, no saps què fer. Sense casa no tinc futur.’

En Juan fa trenta-sis anys que viu en aquest pis i cobra una pensió de 600 euros. Té un contracte de renda antiga, indefinit, i paga 335 euros cada mes. És l’únic veí nascut a l’estat espanyol i l’únic que té un contracte indefinit. Explica que quan va arribar, venint del País Basc, cobrava un sou de 30.000 pessetes –el salari mínim– i en gastava un terç en el lloguer. ‘Si ara em fessin fora no podria viure a Barcelona, no puc pagar més de 300 o 400 euros el mes’, explica. Ell tampoc no té un entorn familiar al qual pugui acudir.

Explica que la pressió immobiliària va arribar després de l’anunci del tancament de la Model: ‘Abans ningú no havia rebut cap burofax.’ Els pisos del carrer d’Entença 151 són propietat d’una única família, que negocia la venda de totes les cases del bloc amb Renta Corporación. Els veïns no saben del cert si l’edifici ja ha estat venut o no, perquè no reben cap resposta clara de l’administrador de la finca. ‘M’estimo més tenir de veïns els presos que no pas un fons voltor; si més no, ells no em fan fora de casa’, diu en Juan.

‘Si un veí gran com jo es queda sol al bloc, com que no poden rescindir el contracte, els inversors et fan la vida impossible’, afegeix. Es considera una víctima potencial d’assetjament immobiliari. Per aquest motiu s’ha unit a tots els veïns en la campanya per evitar que hagin d’anar-se’n l’edifici: ‘Perquè sé que sol no podré fer res.’

De moment, les portes dels tres pisos inhabitats del bloc ja han estat segellades amb plaques metàl·liques. Els veïns expliquen que, segons el propietari, és una mesura per a evitar l’entrada d’ocupes, però no saben com interpretar-ho.

Per superar aquesta situació, els llogaters s’han posat en contacte amb diverses instàncies de l’Ajuntament de Barcelona, però el resultat, ara com ara, no ha estat satisfactori. ‘L’ajuntament té eines per a frenar l’especulació immobiliària, però no hi ha voluntat política de fer-ho’, diu en Juan. Els llogaters de l’immoble reclamen a l’ajuntament que faci d’intermediari i trobi una sortida negociada a la situació.

‘De moment, ens sentim desatesos per l’ajuntament’, diu una altra veïna, la Iman. Té dos infants. El gran, de cinc anys, estudia en una escola primària del barri i la petita, d’un any, no ha pogut ocupar cap de les places de les escoles bressol públiques de la zona. D’ençà que va arribar del Marroc, fa dotze anys, la Iman ha viscut sempre en aquest pis, amb el seu marit. Ell és l’únic que treballa i paguen un lloguer de 500 euros. Encara no han rebut cap burofax. Se’ls acaba el contracte al novembre i la Iman té coll avall que el missatge els arribarà. Però diu, amb contundència: ‘Si volen que marxem ens hauran d’arrossegar pels cabells.’

En total, al bloc hi viuen nou infants. Tots estudien i fan vida al barri. Segons la Iman, la inestabilitat de no saber si hi continuaran residint els afecta més que als adults: ‘Pels nens, deixar la casa és com emigrar a un altre país.’ A excepció d’en Juan, tots els llogaters són immigrants i la majoria no tenen parents a la ciutat per acudir-hi en cas de perdre la casa.

La Iman explica que fa uns mesos que va començar a arribar, diàriament, gent que venia a veure els pisos buits, però les visites es van interrompre quan les portes van ser segellades. Diu que fa mesos que hi ha rumors sobre la venda dels pisos, però l’administrador no els n’ha volgut donar cap resposta clara. ‘Quan es va convocar la trobada de la xarxa de l’habitatge del barri vaig veure clar que hi havíem d’anar –explica–: no ens podem quedar quiets veient com ens fan fora de casa.’

‘Per trobar un pis necessites un aval, un contracte fix… D’on ho traiem, tot això?’, es demana. La Iman remarca també que els immigrants tenen dificultats afegides a l’hora de trobar pis. ‘M’he trobat amb propietaris que no acceptaven llogaters marroquins’, explica. En cas de deixar casa seva –diu–, hauria de demanar un pis de protecció oficial. Tanmateix, diu: ‘Quan vaig acudir a l’ajuntament em van informar que la llista d’espera és d’un any.’  Amb aquest futur tan incert, la Iman no pensa fer res més sinó això que fa ara: ‘Continuar defensant el nostre dret d’habitatge.’

[En una primera versió d’aquest article dèiem erròniament que Renta Corporación és la divisió immobiliària de Renta 4, una informació que ja ha estat rectificada.]