Ensurt o mort, que diuen els castellans

Diu la dita que una cadena –un sistema– és tan fort com la seua baula més feble. A l’estat espanyol, quan l’independentisme ha fet d’independentisme, la baula més feble n’ha estat la governabilitat. Pel que fa a la resta de l’estructura, el component judicial, policial, militar i funcionarial en general, així com l’econòmic i el mediàtic, es mantenen amb una resistència de titani. Per tant, pel que fa als interessos de qui se’n vol independitzar, hom pot demanar-se si és més intel·ligent ajudar a soldar la baula feble d’aquest sistema o acabar de fotre-li destralada amb tota la força d’un milionet sis-cents mil votants.

Vist des de l’altra banda, la cadena de l’independentisme, ara un enfilall de filferros retorçats per la repressió, encara té una baula més feble entre totes les febles, i és coneguda per tothom: la tendència natural a la divisió, a la trituració, a l’atomització de la nostra força. I l’espanyolisme autoanomenat d’esquerres, que per poc que sigui d’esquerres ja li costa fer fronts comuns, però que per ser espanyolista no està per romanços, en aquesta segona oportunitat de fer govern, si us plau per força, ha trobat la manera de donar un cop de destral a la baula més fàcil de segar. I, volent o sense voler, amb més perspicàcia i subtilitat que els seus companys del #aporellos i el #quenosdejenactuar.

La jugada del PSOE és bona, doncs, i no només pel fet d’haver-nos venut un joc de taula que les altres comunitats tenen gratis, ni per haver-nos colat com a concessió un diàleg que als països civilitzats entra al salari dels polítics. És com si tinguéssim la caldera espatllada i el lampista ens cobrés per despenjar-nos el telèfon, o encara més exacte: per donar-nos-en el número; però en fi, en aquest punt de la pel·lícula ja no ens ve d’una absurditat. Ben jugat pel PSOE, dèiem doncs; perquè, amb la mica que s’hagi embrutat el coll de la camisa per l’abstenció indepe, pel que fa als catalans ara tot fa baixada: ja només es tracta de deixar que s’esbatussin entre ells per a veure què coi han de portar-los a la preuadíssima taula que tant els ha costat de parar. I així queda demostrat, aquí i a la Xina Popular, allò que ja havien dit i repetit en campanya: que la qüestió catalana es tracta d’un conflicte ‘entre catalans’. Profecia autocomplerta. I quan s’aclareixin ja vindran.

Ves si no: encara no hi ha ni taula ni cadires, que el sobiranisme ja s’està tirant els plats pel cap per si a les reunions prèvies de les reunions prèvies hi hauria d’haver els comuns. I els comuns, que són vius com una centella, es deixen renyar i estimar respectivament per les dues ànimes indepes, agombolats en l’empat infinit del procés català. Perquè, ai: disposant al seu si d’un percentatge secret de vot independentista, cultivat a cop de calculadíssimes ambigüitats en els moments clau –9-N, 1-O, 3-O, i en totes les campanyes electorals–, l’entrellat del 50% no s’ha pogut desfer mai. I retenir aquesta incògnita, a la Catalunya acomplexada i pactista, és un as a la màniga poderós, perquè el paper de ‘pacificador’ entre dos extrems empatats ‘que han arribat massa lluny’ dóna rèdits electorals. Desfer la incògnita, en canvi, comporta per al partit un risc potser inassumible de desaparició: un cop resolta la qüestió nacional, el duplicat d’esquerres catalanistes i espanyolistes que tenim ara al parlament seria redundant.

En tot cas, no vull treure mèrits a l’adversari que juga bé les seues cartes. Servidora reconeix als comuns aquesta habilitat seua de treballar per la unitat del regne de Felipe VI doblegant-nos per allà on ens fa més mal, això és: apel·lant al sentiment de culpa del catalanet ‘insolidari’ amb el precariat d’Espanya, en una filigrana finíssima que podríem anomenar ‘internacionalisme nacionalista’. Perquè no es dolen tant que els portuguesos, posem per cas, no siguin solidaris amb els pensionistes extremenys. Tant se val: tothom pot estar tranquil, que mentre duri l’estira i arronsa del ‘diàleg’ continuarem treballant per als nostres coprecaris de l’estat, com també perquè als seus governs no els calgui fer tornar la pasta als bancs, o que puguin anar incrementant el pressupost militar i pagar més ‘bolos’ a Espanya Global. Per nosaltres no serà.

Menys hàbil és, tot i que també ha fet efecte, l’amenaça de la coalició ‘progre’ quan ens diu que l’alternativa és pitjor. Pitjor, quan tens dos mil represaliats, és que aquests dos mil siguin d’agrair al costat dels tres mil i sa mare que podrien ser si no fas bondat. A casa meua, d’això se’n diu xantatge, però no em feu cas, que sóc de la part indepe que ha perdut contra l’altra part dels meus. De la part que pensa que l’ensurt o mort, com diuen els castellans, no és cap sortida digna per a cap moviment d’emancipació, ni nacional ni personal. Justament: si mig Catalunya es va fer independentista en un temps rècord va ser per sortir d’aquest parany ‘progressista’ d’haver de triar sempre, i per sempre més, entre ensurt o mort.