28.08.2019 - 21:50
Ahir el nou primer ministre britànic, Boris Johnson, va demanar a la reina Elisabet la pròrroga de les vacances del parlament. Fent servir arguments tècnics, com ara la durada de les sessions la primera part de l’any, Johnson ha aconseguit que el parlament de Westminster no es puga reunir fins el 14 d’octubre. I l’eixida del Brexit sense acord, la més dura de totes, és prevista el 31 del mateix mes.
La intencionalitat política de la demanda és evident: Johnson vol impedir que el parlament esdevinga un contrapoder, que intente aturar l’eixida de la Unió Europea. El començament de la temporada parlamentària ja s’havia endarrerit algunes altres vegades, però mai durant tants dies. El 2014 es va retardar quatre dies i el 2106, tretze. Ara seria un mes i quatre dies. Però el calendari, aquesta volta, és massa clar perquè puguen passar inadvertides les intencions de la maniobra del primer ministre. Reunint el parlament a partir del 14 d’octubre, Johnson tindria temps de sancionar un hipotètic acord de darrera hora, si s’aconsegueix al Consell Europeu del 17 i el 18 d’octubre. Però difícilment els diputats tindrien temps de frenar el Brexit dur que Johnson vol que es duga a terme, tant sí com no, el dia 31. Entre la reunió final del Consell Europeu i el Brexit només passaran vuit dies feiners.
Per això molts diputats han posat el crit al cel i han arribat a parlar fins i tot de colp d’estat. En principi, els membres del parlament no tenen manera de frenar la maniobra del primer ministre, que, tot i ser constitucional, és evident que estira al màxim les costures de la pràctica parlamentària i política. Segons alguns experts, un grup de diputats podria adreçar-se directament a la reina fent servir la vella fórmula del humble address, però cal veure si això funcionarà. Al final, siga com siga, la gran pregunta és si aquesta suspensió parlamentària és la demostració final que Johnson està disposat a fer tant com siga per complir el mandat del referèndum o si, per contra, aquesta és la manera definitiva de fer pressió a la Unió Europea perquè oferesca un acord acceptable, ben bé al darrer minut.
La veritat és que fins ara els gests de Johnson han estat inequívocs. El seu govern, a diferència dels anteriors, és copat pels partidaris del Brexit. Ha creat un fons especial de 25.000 milions de lliures per a alleugerir les conseqüències del Brexit dur i aquests diners ja es van gastant en escoles, hospitals i més centres públics. Ha ordenat que cap funcionari no faça festa els dies en què s’hauria d’acomplir el Brexit dur. Ha prefigurat un gran acord comercial amb els Estats Units immediatament després de l’eixida. I ara paralitza el parlament, la principal institució que ha lluitat per impedir l’adeu. Es veritat que els dubtes sobre com es resoldran les qüestions més difícils, incloent-hi Irlanda, encara són sobre la taula, irresolts, però també és innegable que Johnson dóna, o vol donar, l’aparença que sap on va i que vol anar-hi coste què coste.
La pilota, doncs, sembla que és a les mans de la Unió Europea i s’hi quedarà. Malgrat tot això que s’ha dit, és evident que el Brexit és un desastre, sobretot per a la UE. Més que no pas per al Regne Unit. Si el Brexit es consuma, la UE perdrà tota la màgia i de seguida començaran les especulacions sobre quin serà el següent país d’anar-se’n. El dèficit democràtic, la manca d’un projecte unificat i la prepotència de Brussel·les en temes clau passa factura. I, cosa que és pitjor, en passa sobretot entre els països de més tradició democràtica i més potència econòmica. Països o àrees geogràfiques que eren clarament europeistes han deixat de ser-ho, fastiguejades pel maltractament sistemàtic de la cúpula de la Unió.
Fins ara Brussel·les ha estat tan dur amb Londres per això mateix, perquè no volia establir cap precedent. És cert que Algèria i Grenlàndia, fa anys, també van abandonar les institucions europees, però tothom entén que això no es comparable amb el colp que significarà que el Regne Unit diga adeu a la Unió. Però segurament Brussel·les també s’ha comportat amb tanta duresa amb Londres perquè pensava que al final es desdiria i anul·laria la voluntat popular amb alguna fórmula que evitàs l’eixida al darrer moment. Amb el gest d’ahir, Johnson sembla deixar clar que el seu pla no és aquest. I els dirigents europeus hauran de decidir si accepten l’envit i cerquen una solució o si esperen que aquest siga el darrer ensurt que els volen encolomar i hi resisteixen, ni que siga plens de neguit. De qualsevol manera, lamentablement, és evident que assistim a un joc massa perillós per a tots els europeus. Perquè si el dia 31 d’octubre el Regne Unit se’n va sense cap acord amb la Unió, les conseqüències d’aquest desastre de gestió política, tant a Londres com a Brussel·les, seran greus i importants. Per a tothom.
