Llegir Mercè Ibarz és tenir la sensació que sempre t’ensenya coses. També amb la ficció, posem-hi novel·la o conte. Tot allò que escriu és travessat per la mirada, per la recerca d’una altra perspectiva, d’un enfocar reiterat i conscient per capir allò que no és tan obvi. I així és com convida el lector a exercitar-se en la mirada, que és com proposar-li que s’exerciti en una altra percepció de les coses i, per tant, d’anomenar-les, d’entendre-les. Això passa al Tríptic de la terra i passa als Contes urbans i passa a Rodoreda, un mapa, per a dir tres exemples ben diferents.

Vaig començar a llegir el darrer assaig d’Ibarz, No pensis, mira (Nous Quaderns Anagrama), a la cua per a embarcar en un avió cap a Bilbao, un dia d’aquest setembre. Va ser un atzar. L’havia rebut el dia abans i ho vaig interpretar com un senyal per a endur-me’l de viatge. Sense premeditar-ho, Ibarz em va acompanyar en la visita-llampec al Museu de Belles Arts, parada intermèdia abans d’agafar un bus cap a Santander.

Vivim en el temps en què tothom ens mira i tothom mira, encara que això no vol dir que hi vegi res clar. En el capitalisme de la vigilància, en la dèria per al seguiment tecnològic, l’exhibició i la suspicàcia, tot fa feix: hem perdut atenció, s’ha desfibrat la mirada concentrada. O s’ha adormit, a conseqüència d’una anestèsia subministrada a miques i sense pausa. Per no mirar de fit a fit el problema, sovint es diu que la mirada ha canviat, només ha canviat, com si així, per automatisme, convocar la idea de canvi i prou ja ho fes més salvable. No pensis, mira desvetlla pensament i mirada perquè no compra subterfugis ni coartades de sistema comercial cultural, perquè no es deixa entabanar ni ens entabana, perquè evita el llenguatge enfarfegat fet només per agradar-se i per impressionar, només encantat d’haver-se conegut. I com que desvetlla la mirada i, per tant, somou el pensament, llavors sí que impressiona.

“Perquè la qüestió és mirar fins arribar a veure-hi, com sigui”, diu Ibarz, al principi de l’assaig. “Aquestes pàgines són una invitació a mirar sense pantalles ni intermediaris”, “un convit a mirar l’obra d’art com la primera vegada que veus algú”. I de seguida penses que et parla de l’art, sí, però també de les arts i de la realitat i de la vida. Tot es relliga.

“Som en un terreny íntim, privat, de constel·lacions interiors, de passat i present i fins de futur: malgrat que la paraula futur gairebé ha desaparegut del vocabulari contemporani, l’art és futur. Tota relació que s’ho valgui creu en el futur, maleïda sigui si no.” Per aquesta raó, Ibarz reuneix constel·lacions d’amics i amats, sempre anant a la concreció, la reflexió que parteix de la memòria, d’una percepció, de moltes exposicions. Hi congrega el company de vida amb qui el fregadís de gusts diferents causa il·luminacions, el D de Duchamp, les dobles W, de Weil i Wittgenstein, les estimades surrealistes (Frida Kahlo, Leonora Carrington, Remedios Varo), els seus quadres predilectes… Les inicials hi donen un aire fantàstic de familiaritat i de conversa de tu a tu. Sempre amb un domini excepcional del ritme, l’atenció i la tensió, l’escriptora apel·la a la curiositat, la vocació i la fe “en l’obra d’art i en les seves heretgies contra corrent”.

“L’obra d’art ens mira”, és un “sensor d’intimitats”. I amb aquesta idea, de la trobada de dues intimitats ben agafada, arribo al Museu de Belles Arts. I, és clar, em trobo amb un primer quadre que em mira. De fit a fit i literalment. No m’ho invento, no és cap al·lucinació. Parla amb mi el Retrato de la condesa Mathieu de Noailles (1913), d’Ignacio Zuloaga. Gasta una llarga cabellera, sensual, ulls perfilats, lleument ombrejats. Sembla que em convidi a la conversa. Què em dius, comtessa? Te m’emparentes amb La morfina, de Rusiñol, que és d’uns anys abans i que darrerament m’he remirat unes quantes vegades, però tu, que se sàpiga, no et punxes, i encara estàs sencera. De fet, te’m presentes lluminosa, serena. Lluus una espatlla a la vista. Ara que em miro la fotografia que vaig fer del quadre (els detalls que invoca Ibarz), m’adono que el paisatge de fons és una barreja de cortines i motius naturals.

“Tot quadre és fet no pel pintor sinó per aquells que el miren i li concedeixen els seus favors”, afirma, interpretant D. Per això proposa d’afrontar tot el que “conspira contra la lluita teva i meva, espectadora, espectador, per mirar i veure-hi”. Sempre el sentit constructiu. Més endavant, per si ens havíem agafat massa a la valenta aquestes afirmacions, llança un avís contra el “no respectar ni considerar allò que l’obra d’art té a dir-te d’ella mateixa, del seu temps, del present-futur que ets tu que la mires”. I, per tant, doblega les rutines que es mengen el terreny de l’“examen lliure”, doblega “la mirada tòxica”, rígida i sense matisos, i doblega el “segrest d’ulls i senderi” que operen alguns comissaris i serveis de comunicació i xarxes. Tornem a ser al cap del carrer. Parlem d’art i de moltes coses més. En lloc de les etiquetes, Ibarz hi ofereix sorpreses i anhels, la generositat d’escriure i compartir el recorregut propi, trenar estètica, pensament i creació, memòria i formació. Amb una naturalitat inaudita. Els passatges sobre les surrealistes (i la “besneta” Njikeka Akunyili Crosby), la tria i raons de les seves obres predilectes (Feliu Elias, Henri Cartier-Bresson, Ángeles Santos, Hilma af Klint, Paula Rego, Maruja Mallo…), les confessions d’una cronista –confessions i agudesa, hi afegiria– o la irònica teologia museística són, entre altres i més que em deixo, un viver formidable d’idees. D’ençà que a final dels anys seixanta i principi dels setanta John Berger va escriure articles i assaigs sobre mirar, les interferències no han fet més que multiplicar-se, per moltes bandes. Algunes, tan subtils com espaordidores. Per això aquest assaig és important, incisiu i necessari.

Com si les protagonistes dels quadres de Bilbao se’m volguessin agafar a les paraules d’Ibarz en l’aspecte més físic, com si responguessin a les meves poques expectatives prèvies, em trobo amb una altra que em mira, La aldeanita del clavel rojo (1903). Més aviat ens mira, perquè a diferència de la comtessa, ella sembla conscient del seu paper en la comunitat. I també sembla que es vulgui prendre d’una manera pròpia aquest paper atorgat. Porta un càntir al cap, la mà dreta a la cintura i un clavell a la boca. La pinta Adolfo Guiard.

Després passo els ulls per un Greco i penso: tots els protagonistes de les pintures del Greco (aquest San Francisco meditando de rodillas, 1586-1592) tenen els mateixos ulls i les mateixes mans. Per aquesta facultat de còpia, ves que el Greco no sigui el primer artista pop.

I finalment en mira una mica a la seva i, sobretot, em fa somriure el cartell del tercer Congrés d’Estudis Bascs, del 1922, pintat per Alberto Arrúe. Un home amb copalta, vestit de negre, ulleres fosques i una ombra de barba de quatre dies. L’única lluentor és un paraigua vermell que li penja del braç. Sosté un llibrot tan gros i pesant que, en realitat, no fa l’efecte que el llegeixi, malgrat el posat. La dona va negra tota ella, amb un missal entre les mans, i gasta una expressió d’ulls mig aclucats. Als meus ulls, semblaria displicent amb el paper que li fan fer. Però m’ho miro i m’ho imagino des del segle XXI. A ella, se li veu la mirada, i a ell, no. Ella no llegeix. Ell sembla que ho faci de manera furtiva. No en trec l’entrellat. Però surto del museu convençuda que llegir Ibarz et brinda la possibilitat d’agusar els sentits i mirar-t’ho tot d’una altra manera.