I ja hi som, aquesta rutina dels cicles que ens ordenen la vida: si temps enrere el treball al camp establia les referències al calendari i la sega tancava la roda que ara, quan cal preparar la terra perquè de nou doni fruits, es tornava a obrir, avui dia el ritme ens és marcat, sobretot, pel calendari escolar. Tant si tenim criatures com si no, el curs que s’acaba, i quan comença, i a partir d’aquí, dia amunt o dia avall, tot.

Que sempre hauria de ser bona data per a parlar-ne, perquè veritablement ens és un tema clau, però que engegar curs ens regala l’ocasió en safata. I jo l’aprofitaré, el regal. Ho faré i, tot seguit, ara mateix, diré que no n’hi ha prou. Perquè la qüestió de l’educació hauríem de tenir-la, de manera permanent, de manera insistent, sobre la taula. De manera impertinent, si fa falta.

I exigent.

Perquè és el nostre dret.

I perquè ho necessitem.

Només que alcem una mica la mirada, veurem que la qüestió de l’educació, de l’extensió de l’educació gratuïta, és la història d’un assoliment. Vull dir que és la lluita essencial per l’alfabetització (aquell saber llegir i escriure i sumar i restar que et fa menys vulnerable a l’engany i que Al Tall exemplificava tan bé en una tornada de cançó: “Arrier m’han posat amb cinc muletes, / tres i dos són de l’amo, les demés, meues!”), i que tot seguit és la lluita també essencial per aconseguir que els fills de les classes populars puguin exercir el seu dret de rebre educació superior.

Que és la lluita que s’ha guanyat.

No pas definitivament (mai no ho són, de definitius, els drets assolits; mai no s’han de donar per fets), ni completament (en són tantes, les traves, a la pràctica, i en són tantes, les trampes, encara!) però que s’ha guanyat.

I potser ho donem tan per fet que oblidem fins a quin punt ha estat un assoliment, fins a quin punt era (i és) fonamental aplacar, eliminar aquest gran generador de desigualtat social que és el tancament de l’accés a la formació per convertir-lo en espai exclusiu de les classes dominants i, alhora, en àmbit impropi per a la meitat de la població (és a dir, per a les dones). Que sona bèstia, escrit així, però que era; que és, segons quina part del món et miris.

I és evident que l’accés a l’educació no elimina el desequilibri, però el redueix, dóna, a la gent a la qual li eren negades, eines per al desenvolupament. I dóna més coses: autovaloració, mètode, perspectiva, consciència de la importància del coneixement, aquest compartir espai amb persones de sexe, d’origen, de condició sexual, de gustos musicals diferents. Cultura. És a dir, el conjunt de coneixences que els humans hem convertit en el nostre característic tret adaptatiu, en la nostra veritable arma secreta. En el coneixement i la pràctica que tota societat que es vulgui, sí, digna, lliure, desvetllada i feliç, ha de procurar estendre al màxim possible.

(Ara obro un curt parèntesi i torno a la cançó d’abans, perquè veig que, de fet, també ho explicava, tot això, és a dir, l’interès en la negació de tot això: “Qui més pot té més cultura, / ens ho demostra la vida: / el que és treballador suma / i el que és amo, multiplica.”)

D’aquí, també, la necessitat que deia: que l’educació ocupi un espai central en el pensament i en la discussió i en l’exigència cívica: en l’exigència de projecte (es pot fer; hi ha llocs del món on ho fan), i en l’exigència de pressupost per dur-lo a terme (sí: és un cap del carrer importantíssim, el dels mitjans que es destinen a l’ensenyament públic i els que no, el de qui resulta que gestiona els nostres mitjans i en fa què), i en l’exigència de tot. Que és cert que de tant en tant en parlem, i que de fet ja hi ha debats interessants, entre la gent del ram, sobre metodologies i actualitzacions i sobre tot, però que s’hauria d’estendre: en el temps i en l’abast i en l’exigència.

Quantes vegades he escrit exigència, en aquest article?

És que ens hi juguem el futur. I ens el juguem ara.