22.06.2021 - 21:50
Això de la democràcia no deixa de ser un sistema ple de malentesos i falsedats. I aquest fet no es minora quan citem aquelles frases condescendents que s’atribueixen a Churchill segons les quals s’admet la imperfecció del sistema democràtic perquè no n’hi ha cap de millor. No cal dir que tots els qui profereixen frases com aquestes són els qui s’aprofiten dels malentesos i les falsedats d’aquesta democràcia que, més que imperfecta, és estrictament injusta: els qui ocupen llocs de govern directes o són elegits com a “càrrecs de confiança”; els qui després entren a les prebendes de les portes giratòries i no saben què és treballar sense el suport dels diners públics; els qui tenen sous (i xofers) públics per a tota la vida; els cronistes de tot plegat, arrapats al poder per a cantar-ne les bondats i maleir les presumptes maldats d’uns altres règims que, per a acabar-ho d’adobar, ja no existeixen, com el soviètic…
El supòsit teòric és implacable: en una democràcia es fa allò que marquen les majories. Però això és la primera mentida de totes. El pensador anarquista Kropotkin ja ho va dir fa molts anys: “L’origen de l’estat i la seva raó de ser rau en el fet que treballa a favor de les minories i en contra de les majories.” No us sembla evident? La nostra història recent ho demostra: des de la fi de la dictadura que tots els governs elegits democràticament (a Espanya i a Catalunya) (de dretes i de suposades esquerres) han treballat pel sosteniment del sistema, pel sosteniment de les mateixes minories que ja s’aprofitaven del sistema durant el franquisme. Poden canviar els règims, es poden articular mesures més igualitàries, poden canviar algunes de les persones, però es mantenen les nissagues (no cal pensar gaire: els Godó) i es consoliden els privilegis de les minories: bancs, multinacionals, grans fortunes, escoles privades, l’Església catòlica. I quan la democràcia pot posar en perill l’estat profund de les coses, es recula perquè els privilegis romanguin on estan, on sempre han estat.
A Catalunya mateix assistim a una prova empírica del supòsit que proposava Kropotkin: el procés independentista ha posat en perill l’estat de les coses, no solament a l’Espanya profunda, sinó en tota la construcció d’aquesta Europa que també beneficia als privilegiats de sempre. Després de les darreres eleccions, els partits independentistes clamen a través de l’aparador mediàtic que el 52% de la població va votar per construir una República catalana, lluny de l’Espanya negra i repressiva. Però les seves estratègies, la seva pràctica política no es concilia amb aquella voluntat majoritària. Perquè les estratègies de partit, les minories que dirigeixen les cúpules dels partits, fan cas omís de la voluntat de les majories i, si cal, s’hi oposen i tot: s’aprofiten de la justícia espanyola per perseguir els independentistes (Marcel Vivet és l’últim), la mateixa justícia que els té engarjolats o exiliats; es reuneixen amb el monarca espanyol, a pesar que la gran majoria del poble català (inclosos els no independentistes) és contrària als Borbons; fan la gara-gara als empresaris perquè les minories econòmiques no s’espantin…
Jordi Pesarrodona va explicar que abans d’estripar el carnet d’ERC havia visitat Oriol Junqueras als Lledoners per fer-li veure que es desviaven de la voluntat del poble català. I que calia reformular les estratègies comprensives i dialogants amb els aparells de l’estat espanyol per a posar-se al servei d’aquella voluntat col·lectiva. Però Junqueras va ser taxatiu: “No, no, Jordi, la línia del partit i prou.” Aquesta frase, dita per un pres polític dins la garjola, em sembla una de les més altes expressions de la manipulació que una minoria exerceix sobre una majoria quan aquestes majories volen marxar de la cleda de l’ordre instituït. Entenguem-nos: de l’ordre instituït profund, no de les picabaralles de baixa estofa amb què ens volen entretenir. Els partits d’avui diuen moltes paraules altisonants (“unilateralitat”, “República”…), però en realitat voldrien tornar als temps de la pau pujoliana que, d’alguna manera, i potser sense saber-ho, va trencar Artur Mas quan, arran d’aquella manifestació multitudinària en favor de la independència de l’11 de setembre de 2012, va rebre al Palau de la Generalitat les presidentes de l’ANC i d’Òmnium, Carme Forcadell i Muriel Casals. Perquè aquelles organitzacions havien sabut representar les desil·lusions i els anhels d’una gran part de la població amb molt més encert que els seus representants polítics.
Les minories que dirigeixen el govern català ens volen desmobilitzats. De fet, no volen que ens mobilitzem ni per a demanar la llibertat dels seus dirigents. Ens volen quiets i submisos. I és per això que persegueixen aquells que fan més soroll, aquells que es manifesten en contra de la repressió. En contra de les repressions, caldria dir, perquè quan un crida “llibertat” no crida en favor d’una llibertat atenuada o selectiva. Quan la policia t’estomaca, el mal és el mateix si ho fan amb una bandera o amb una altra, si parlen espanyol o català.
Em penso que se m’entén. Si no m’explico prou bé, llegiu l’entrevista a l’amiga Pepa Plana que va publicar-se aquí mateix: totes les seves paraules són d’una lucidesa extrema, però hi ha unes frases que em semblen per a emmarcar, quan es pregunta per quina raó els Mossos d’Esquadra i el govern català en pes persegueixen –el govern també– els independentistes de carrer: “Jo crec que la política té por dels pobles organitzats. Hi ha un moment en què el poble s’envalenteix i hi va, i això fa molt de vertigen a la vella política, perquè el poble organitzat fa trontollar tots els esquemes polítics clàssics. La repressió des de casa nostra crec que ens recorda això, que volen que els votem cada quatre anys i ells ja manegaran.”
Podria acabar aquest article aquí. Però no vull deixar de proclamar la meva fe en les minories. No pas en les minories que volen manegar-nos des d’un despatx de la seu d’un partit, en una reunió de la mesa del parlament o, això ja resulta tràgic, des de la cel·la d’una presó. Crec encara –o més que mai– en la força de les minories polítiques i culturals que no es deixen conduir dòcilment pels interessos dels privilegiats de torn. Ja sé que la resistència o el contrapès que han exercit les minories culturals al llarg de la història s’ha enfosquit, però com diu el poema: “Entre negrors veig mil camins oberts.” I si no són mil, amb un n’hi ha prou.
