03.05.2018 - 22:00
No vaig poder llegir sencera la sentència, ho reconec. I quan fa una estona que llegeixo articles i testimonis aplegats a l’etiqueta #cuéntalo he d’aturar-me, marejada. Passen hores fins que aconsegueixo fer baixar la bola que m’oprimeix la boca de l’estómac. Fa dies que s’acumula la ràbia contra tots els agressors impunes (i aquí el masculí no és genèric) de tota la història, el malestar d’haver pogut sentir part d’aquell dolor, el fàstic de la connivència, que la ment humana pot tenir una capacitat aclaparant de no voler veure les coses que té davant dels nassos. Sí, és una guerra.
Ens hem escandalitzat –n’hi ha per a això i molt més– amb la sentència del cas de la Manada. Hem exclamat, com pot ser? Hem volgut sortir al carrer amb tenalles i cridar miserables desgraciats. Tot plegat és tan bèstia, tan repugnant, i l’argumentació jurídica i la reacció corporativista dels magistrats tan denigrant, que ha esclatat tot. Malgrat que de casos així, n’hi ha més sovint que no ens pensem. Si més no, sembla que ja no és possible continuar mirant cap a una altra banda. Vull creure-ho. I en un món en què tothom, des de casa seva, pot explicar-se amb dos-cents vuitanta caràcters, la cosa s’ha tornat onada.
Que aquesta onada ho arrossegui tot. I abraci també les supervivents que no ho han explicat, perquè no és tan fàcil.
No és la Manada i prou. No són els cinc violadors de Sanfermines i prou. Són els altres vint-i-un homes del grup de Whatsapp que no van dir res. Són tants i tants homes ‘normals’, fills sans del patriarcat, educats en la cultura de la violació. Quan entenguem que els violadors no són alienats mentals plens de traumes sinó que pot ser-ho el veí del davant, un oncle o el xicot de la teva millor amiga, potser haurem avançat una mica. Que és, sobretot, cultura.
S’ha obert un front judicial, que és imprescindible, és clar. Més enllà de canviar les lleis, que ja sabem que molt sovint ofeguen més que no salven i el codi penal, aquí, s’ha fet servir d’excusa. Que hi hagi tots els debats legalistes que calguin; que es formin juristes des d’una perspectiva de gènere perquè cap no torni a preguntar a una víctima si havia tancat prou fort les cames; que es posi sobre la taula el qüestionament de la presó quan és evident que vint anys tancat no serveixen per a deixar de ser un violador. Tot això són polítiques públiques, que s’hi posi qui s’hi hagi de posar d’una vegada.
Però el front ha de ser, també i sobretot, cultural, en el sentit més ampli del concepte. Som tots plegats, cadascú des del seu racó, que hem de plantar batalla en aquest món on la cultura de la violació impregna les nostres rutines.
El primer penis erecte que vaig veure va ser a tretze anys, quan un home repenjat en un cotxe se’l va treure i es va començar a tocar mirant-nos a les meves amigues i a mi, que vam córrer a tancar-nos al portal de casa. I va continuar allà plantat, a l’altra banda del vidre, mentre ens agafàvem dels braços, demanant-nos què fa l’ascensor que no arriba. I aquesta deu ser la cosa més lleu que ens podia passar, essent dones, a tantes que gairebé hem de donar gràcies de no haver estat violades sexualment. Cultura.
Que als homes se’ls posa dura volent-nos violar (a quantes ens ho han dit?), i no tenen cap pudor de dur-ho fins al final, perquè se saben completament impunes i escudats pels seus, perquè durant segles i segles han exercit aquest abús amb el beneplàcit del poder, perquè han fet servir els nostres cossos, és a dir, a nosaltres, les dones, per al seu ús i gaudi, com si fóssim mers objectes. Cultura.
Que l’onada els posi el focus a sobre, a tots ells. Els agressors i els qui han mirat cap a una altra banda cada vegada perquè això eren coses íntimes i no ens hi hem de posar, o perquè això és completament normal i a elles els agrada encara que es facin les estretes. No, això és política. I no, no és normal, tant si podem verbalitzar el ‘no’ com si no. Només d’escriure-ho sento fàsic.
Però arribo al final de l’article i decideixo que prou, que prou de ràbia i angúnia i basques. Si pot haver-hi res de positiu en tota aquesta merda és saber-nos més juntes, acompanyades. És haver trencat el silenci. És l’onada, aquest alliberament de tantes dones, acomboiades les unes per les altres. Sí, novament, la sororitat ens salva.
