Ens vénen a violar a les nostres dones

Amb la detenció del violador d’Igualada, les xarxes han tornat a recollir la ira del poble, com és natural. Passa amb cada violació mediatitzada, ja sigui individual o grupal, puntual o repetida, present o passada, que tothom té aquesta necessitat tribal d’emetre la seua condemna. I, si tots aquests casos tenen una cosa en comú, és que els titulars de la notícia s’omplen d’una sèrie de comentaris que sempre es repeteixen i que avui ens hi volíem fixar per a tots vostès.

La categoria general i que fa de paraigua de totes és el clàssic que diu que els pengin del campanar pels ous, que els els tallin, que els els facin menjar, que els els fotin pel cul, i altres variants de regust medieval encomanades a una tercera persona indefinida del plural. Dins del mateix gènere de sang i gònades hi ha el milhomenisme de sofà, el que fa una crida als seus semblants sota el reclam del que n’ensenyin la cara i anirem a buscar-lo, que ens en diguin el nom i el trobarem, ens el deixin a la plaça del poble en calçotets, que ens diguin on viu i li cremem la casa amb ell a dins. Que sí, que sí, Manel, ja pots seure.

Dins d’aquest grup, i aquí ens hi entretindrem una mica més, hi ha el dels cops al pit del “si hagués estat la meua filla” i que continua amb desenllaços similars: qui acabaria a la presó sóc jo; el capo, l’empalo, l’escorxo, el faig patir; el faig desaparèixer i ja el poden anar buscant; m’haurien de detenir a mi perquè si me’l trobo no ho explica. El resum de tots és més masclisme com a resposta al masclisme: què podria sortir malament?

Què podria sortir malament… si no fos que no passaria res. En aquestes latituds, si violessin les filles, germanes, nebodes, cosines, filloles, veïnes d’aquests senyors, perquè estadísticament són senyors, probablement acabarien fent el mateix que han fet abans tots els familiars de les violades anteriors –i als quals, per cert, els abrandaments milhomenistes encara els deuen fer sentir més miserables per no haver sabut defensar les “seues” dones fent d’herois justiciers. Un cas paradigmàtic és el de la primera manada, la mediàtica: mira que n’hi havia, de violadors per acorralar i emascular, en corrien fotos, els noms i cognoms, on vivien i a què dedicaven el temps lliure. Doncs té: mentre el poble s’esgargamellava a les xarxes, els violadors eren convidats a programes grocs, fotografiats en festes majors, passejant entre munions de gent, prenent el sol en platges plenes de gom a gom.

Potser el fet que tinguessin passaport espanyol o, més probable encara, que els líders haguessin estat un militar i un guàrdia civil, hi van tenir a veure, però, si no hagués estat el cas, hauria passat com amb altres manades, com la de Manresa o la dels jugadors de l’Arandina: molt de soroll i tal dia faria un any. D’aquí enllacem amb l’altra categoria, més perillosa, dels comentaris digitals sobre el predador d’Igualada, un monstre amb uns antecedents que feien incomprensible que voltés lliurement pel carrer. Perquè aquest debat, que és el que hauria d’amoïnar dins i fora de les xarxes, era contínuament interceptat pels perfils més preocupats per l’origen de l’individu: Gaudiu de la immigració descontrolada!; Mà de ferro i deportacions!; Per què no dieu d’on és, tevetrès? Els coneixereu per les banderetes –sempre les mateixes banderetes–, i perquè a cada notícia d’una agressió sexual, abans que se’n sàpiga cap detall, surten en massa a piular com lloros: “Nacionalitat?!”, “Origen del violador?!”, “Immigrant o mena?!”, perquè els rossos i blanquets no violen, no.

El tuf patriarcal de “ens vénen de fora a violar les nostres dones” és transversal a tots els exemples anteriors, però la tesi d’aquests últims –i d’aquí ve el perill– no és purament recreativa: els defensors de les femelles del seu corral sostenen que els assaltants sexuals solen provenir de “països masclistes”, de “cultures misògines” en què les dones són un tros de carn del qual es pot abusar impunement. I quan el delinqüent els quadra amb el prejudici encara es piquen més el pit, perquè si no permetessin entrar aquests estrangers, no els assaltarien les dones, i si els expulsessin a la primera que ho proven, ja no reincidirien més –no reincidirien aquí, evidentment.

Llàstima que no hi caiguin, els nostres herois patris, en una situació inversa, la dels delinqüents sexuals dels països dits “desenvolupats” que van a violar en països dits “en via de desenvolupament”: soldats, turistes sexuals, religiosos, cooperants, proxenetes, poderosos de tots els rams. Munions d’homenets ben blanquets que travessen còmodament les fronteres amb els seus papers en regla i els passaports lluents; immigrants i desplaçats legalíssims, ells, que s’aprofiten de les cultures dites “masclistes” per violar amb totes les facilitats, per sotmetre víctimes fàcils, més desprotegides que les dels seus països d’origen, i així poder sortir impunes dels seus delictes… apostant a la sort que, en molts d’aquests indrets “endarrerits”, ni tan sols siguin delictes.

Per què s’hauria de voler complicar, un delinqüent sexual d’aquestes cultures “endarrerides” anant a violar a casa dels hòmens blanquets, podent fer-ho amb (més) impunitat als seus països “masclistes” de naixement? La pregunta no té gaire recorregut, és clar, perquè el denominador comú dels violadors no és ni ser d’una nacionalitat o d’una altra, ni ser d’una cultura o de la de més enllà, perquè fins les més civilitzades encara són recalcitrantment patriarcals: el denominador comú és ser un home, aquí i a la Xina Popular. No parlo jo, feminista que se’m veu el llautó: parla –tornem-hi– l’estadística. Oh, és que no tots els hòmens tal i tal: oi, oi, qui vulgui una medalla per no violar, es troba en l’article equivocat.

Que un violador tingui més recursos per a actuar que un altre no el fa menys violador. El silenci de la llar, a la sala de reunions, al gimnàs escolar, al front, en una orgia de milionaris, un predador sexual no el fa la bandera, el fa l’ocasió. I el patriarcat, que la sap llarga, proporciona ocasions adaptades a totes les cultures i totes les situacions. Farien bé de recordar-ho –perquè, de saber-ho, segur que ho saben– tots aquests venjadors de pa sucat amb oli: els racistes i els altres.