“Ens vam conèixer en castellà, i és clar…”

De l’informe Cat2021 de la Plataforma per la Llengua (el sofert corrector d’aquestes ratlles, Jordi Badia, l’analitza aquí), m’aturo en una catàstrofe en particular: la dels vuit de cada deu parlants de català que canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. Lluny d’entendre que amagar una llengua pugui comprometre la seva supervivència, la majoria consideren que fer servir el català amb castellanoparlants és de mala educació, o que els pot implicar “dificultats de comprensió”. Això, al país on un 90% dels habitants diu que l’entén quan li ho demanen per a l’estadística. Amb aquesta inèrcia, que els qui no el parlen d’habitual puguin practicar-lo amb nadius és un 80% impossible, i la resta del panorama on som ja s’explica sol.

No cal saber matemàtiques: si català + castellà = castellà d’entrada, el futur de la llengua viva són faves comptades en no gaires anys. Ho hem vist al País Valencià en poques generacions i, canviant el castellà pel francès, en una de sola a Catalunya Nord. De moment, en aquestes ratlles ens referirem al Principat, que és el tinc a mà i on figura que estem més bé. I aquí on estem més bé, el clàssic d’algunes relacions interpersonals que diu que “ens vam conèixer en castellà i, és clar, es faria estrany ara canviar…” pot fer estralls els anys a venir, i ara m’explicaré.

Dic els anys a venir perquè una cosa era quan ho esgrimien parelles i amistats mixtes bàsicament, i la majoria per la raó que un era nascut a fora, i una altra de molt diferent és la situació actual, la que donarà lloc als “és que ens vam conèixer en castellà” del futur, en el sentit que aquesta explicació fundacional ja es donarà entre catalanoparlants: catalanoparlants d’origen que es coneixeran en castellà a Tinder, a classe de ioga, en grups de WhatsApp, en entorns laborals castellanitzats. I aleshores, la segona part de la història, el “se’ns faria estrany ara canviar” serà com una moneda a l’aire –canviaran mai?, no canviaran?–, convertint l’ús social de la llengua catalana en una mena de joc d’atzar.

Aquesta intuïció no ve de cap expertesa, ja ho sabeu, sinó de la Universitat del Carrer: del voltant dels parcs infantils –això que en català ara en diuen “parques”–; de la porta de les extraescolars, on els xiquets són instruïts per entrenadors, mestres i dinamitzadors en castellà; de les voreres on els petits emmotxillats responen en castellà al català dels grans, una cosa que servidora encara no havia vist abans. Els patis d’escola i les sortides dels instituts, on les xifres són més negres, es donen per descomptats. En tot cas, el futur del català parlat es juga en aquests espais on es forgen les primeres relacions socials, amb l’empremta emocional implícita en el descobrir el món en companyia, ser inclòs en un grup, ser part d’una cosa més gran. I lògicament, la llengua que protagonitza aquest intercanvi vital també serà arrossegada pel mateix torrent d’afecte, un corrent endorfínic com el que envaeix els quarantins barbagrisos dels nostres dies, fills indistints de pares d’aquí i d’allà, quan entonen la lletra de Bola de Drac –davant dels ulls en blanc dels seus nanos criats amb Clan.

Ara mateix, fora dels recintes escolars, en entrenaments de karate, en classes de xinès, en pedrissos de porteries, s’estan coneixent els parlants que ens enterraran als parlants del passat. Molts són fills i néts de famílies en què castellà + català havia donat català especialment després de la dictadura, perquè entenien la llengua com un patrimoni a recuperar, a banda d’un ascensor social. I avui, tota aquella canalla que havien de ser llavor –tota aquella inversió– capgiren la fórmula amb la mateixa obstinació que els adults de les estadístiques, que hem estat el seu primer mirall. I així, jugant jugant, aquests catalanoparlants d’estar per casa creixeran, s’ajuntaran i s’aparellaran en l’altra llengua, la de fer coneixences, i arribada l’hora ja no la transmetran als seus descendents, perquè en tot aquest temps fins a l’adultesa se’ls farà “estrany” canviar amb tanta gent.

I aquesta vegada se’ls farà “estrany” de manera literal, per l’estranyesa que et pot provocar un idioma amb el qual no has practicat l’espontaneïtat de la parla, ni l’has arribat a dominar amb tota l’amplitud que pot assolir un nadiu adult. Convertit el català en una assignatura escolar, en una eina administrativa –sota una administració que, paradoxalment, és incapaç de fer complir les lleis de política lingüística–, aquests jóvens arribaran a l’adultesa amb unes mancances difícils de salvar: de vocabulari, gramaticals, fonètiques, de desimboltura, de seguretat, de competència en definitiva. I un cop formats en les diverses disciplines, però incapaços en la llengua de la mare que els va parir, des de les reunions d’escala fins als mitjans de comunicació els sentirem demanar la famosa llicència: “Bon dia, parlaré en castellà que m’expresso millor.”

(Parèntesi 1: per variar de debò, avui no hem parlat dels professors de la desimmersió, ni de Netflix, ni de TikTok, ni de tot allò que fa que la situació actual no sigui comparable amb cap de passada: per més il·lusions que es facin els anticatalanistes que el català es mor perquè els indepes som antipàtics, la cosa és que a l’amenaça de base d’un estat en contra s’hi ha afegit la de la globalització.)

(Parèntesi 2: Recordeu aquell pronòstic del president de Prisa sobre els avantatges del 155, que si als catalans els suspenies el govern, el president, la presidenta del parlament, diferents càrrecs públics, pim, pam, “el debat [entre ells] ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia”? Doncs amb el regateig dels comptes espanyols i la llei de l’audiovisual m’ha fet la mateixa impressió: que la promoció del català –que és un deure constitucional del govern d’Espanya– la converteixin en moneda de canvi permanent, abaratida per l’emergència, i que cada amenaça de no incloure’l en les lleis de la globalització no sigui una versió adaptada d’aquella profecia: que el debat ja no sigui sobre assolir la independència, sinó sobre com recuperar la llengua.)