21.03.2017 - 22:00
Ho he dit en altres ocasions: la cultura és de qui la treballa. No vull dir que només sigui dels creadors, en absolut. L’art i el pensament no es completen sense els destinataris, els receptors o, si es vol, ja que ho volen posar de moda, els consumidors, el públic o les audiències. Sempre que aquesta audiència acudeixi a la cultura, no per a deixar-se beure l’enteniment, sinó per a dialogar-hi, per a mesclar plaer i coneixement, per a fer-se més sàvia, no em fa vergonya d’expressar-ho tan ingènuament. La cultura és –ha de ser– el contrari de l’alienació, això en què tantes vegades s’ha convertit el futbol.
Parlo d’una cultura que ha de ser controlada per la societat, no la podem deixar en mans de la política de partits. Per què? Perquè s’ha demostrat que gairebé mai no hi posen gent preparada, en el camp de la cultura, perquè hi col·loquen qualsevol que sàpiga llegir i escriure, però no cal que tingui un aval professional com passa en més conselleries o ministeris. Actualment, en tenim dos exemples ben simptomàtics: Santi Vila a la Generalitat i Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona no tenen trajectòria en el món de la cultura, però hi són, cobrint quotes de poder entre partits o entre coalicions de govern en les quals la creació és la baula més feble de totes.
I jo em pregunto: com pot ser que la població es queixi tan legítimament per problemes d’habitatge, de sanitat o d’educació i no digui res sobre les polítiques culturals de les institucions, cada vegada més allunyades del coneixement i més a prop de l’entreteniment per l’entreteniment, ras i curt, de l’alienació? Ens pensem que la cultura és com anar al supermercat, on si no trobes un producte ja en compraràs un altre? Ens endinyen un dia i un altre marques blanques que es fan passar per cultura catalana d’alt registre. I quantes vegades no és així, sempre remarcant els grans èxits, les grans produccions, la indústria cultural que tan pomposament airegen els qui no saben ni volen concebre l’art com un repte; per ells la cultura ha de ser comoditat. I de la comoditat no en surt el veritable coneixement. La cultura fa un poble i nosaltres anem directament a l’abisme, si no és que ja hi som.
No dic res de nou. Però m’angunieja que sempre siguem els mateixos que ens preocupem de la qüestió. I que, en una jugada inversemblant, caigui sobre nosaltres l’estigma de l’elitisme, del gremialisme i tants altres defectes que se’ns atribueixen. I, mentrestant, els poders públics, en comptes de treballar per una cultura d’excel·lència per a totes i tots, per un art i un pensament lligat amb l’ensenyament (del primari al superior), que formi les persones, es dedica a l’endogàmia, a la manipulació, qui sap si a l’onanisme. Ells amb ells es coronen, ho diu Foix en algun poema.
L’últim exemple és descarnat. I mereixeria que la societat ho denunciés amb la mateixa força amb què es denuncien les desigualtats econòmiques, educatives i socials. La conselleria de Cultura de la Generalitat ha programat per a demà i demà passat una trobada amb el títol de ‘La cultura que ve’. Us convido a mirar el programa d’aquestes jornades que ha organitzat el departament que dirigeix Santi Vila. I, us ho diré amb arrogància, en sóc conscient: si després d’haver llegit l’ideari i la composició de la convocatòria no us vénen ganes de protestar davant la Generalitat és que tenim un sistema cultural mort, que és tant com dir que som una societat malalta.
Primer: com pot ser que sigui la tropa convergent l’única que pugui dir-nos com serà la cultura del futur? Fixeu-vos: Pilar Rahola, Jordi Sellas, Vicenç Villatoro, gent encastada en el poder des de fa tants anys és la que ha d’il·luminar-nos? No fotem. Santi Vila té l’obligació de fomentar el diàleg amb tothom, de tots els colors polítics, però sobretot de tots els registres de la creació. És intolerable que amb diners públics pagui una reunió dels afins al seu partit i que es parli de la creació sense creadors.
Segon: Com pot ser que per parlar de la cultura del futur ens convoqui tota una colla de mamuts? On és la gent jove en aquesta iniciativa, aquella que ha de saber molt més bé quina és la cultura actual i la que ha de venir que tots aquells que vam començar a treballar abans de l’eclosió del món cibernètic? Com s’entén que la cultura del futur sigui diagnosticada per gent que prové i que viu en la cultura del passat i, més greu encara, que no és directament creadora, sinó que en tot cas la gestiona des de les institucions, institucions i més institucions.
Tercer: fora de la tropa convergent hi ha dues persones que s’avenen a participar en el simulacre de debat. Són dos directors de museus que conviden persones de l’estranger, com si tots els catalans que es dediquen a la cultura, joves i vells, fóssim uns parvulets i ens haguessin de venir a adoctrinar. És la quota que serveix de coartada per a amagar l’acantonament convergent. Algú m’hauria d’explicar quina urgència tenim perquè el director de l’Smithsonian o el de la Taschen vinguin a explicar-nos la cultura imperial en una colònia com la nostra. Provincianisme és pensar que els de dins són tots bons i autosuficients; provincianisme és, també, pensar que només els de fora mereixen crèdit.
Cada vegada veig més clar que, arran del tancament de les institucions en les seves endogàmies, no queda cap més camí sinó l’acció directa: treballar en les nostres coses, apoderar-nos d’aquestes polítiques que viuen d’esquena als artistes i pensadors (sobretot dels joves) autòctons. Però necessitem que la societat ens acompanyi, que s’adoni que no totes les polítiques culturals són iguals; que unes treballen per a tothom i unes altres per a les seves tropes.
