‘Ens odien perquè som les filles dels versos, dels poetes i dels petons…’, carta d’Anna Gabriel a Adrià Carrasco

Quina manera tan estranya de dir-te coses… Em fa l’efecte que serà ben bé igual que quan, ja fa unes quantes setmanes, vam parlar durant una bona estona. Ara ens llegeixen, i això afegeix com una mena de responsabilitat a allò que es deixa per escrit. Són els temps que corren…

Deixa’m que et digui que l’atzar ha fet que jo t’escrigui a tu, i que la meva neboda, de seguida que ho va saber, em va dir: ‘Quina sort, tieta!’ I és que a casa, ja ho saps, ets una mica com de casa. Per moltes coses. Perquè la meva mare ha entès perfectament la teva, i al revés. Perquè tenim entorns que posen hores, ganes, temps i tot allò que tenen per pensar-nos i reivindicar-nos. De fet, exactament igual com ho faríem nosaltres per elles. Perquè tu ets del Baix Llobregat, i perquè el meu Sallent és com un Baix enclavat al nord. Perquè els focus ens molesten si fan ombra als altres. I perquè sentim el carrer com a expressió de col·lectivitat, i per això hi hem militat.

Nâzim Hikmet deia que era un ofici dur l’exili. I nosaltres ja ho sabem això ara. L’ofici de patir que l’odi i uns principis retrògrads ens impedeixin de ser amb les nostres, als nostres ateneus, les nostres festes majors, les nostres assemblees i els nostres carrers, allà on hem jugat i hem passat llargues nits d’estiu. Ofici dur, perquè fa començar-ho tot de nou, de zero. Ofici dur perquè també hi ha la incomprensió de moltes que no ens entenen, i perquè no som un exili en massa, i no ens retrobem en espais que repliquen la lluita carena enllà.

I alhora, quant internacionalisme, quanta tendresa i quants aprenentatges. Oi? Que bonic, veure que també podem militar i implicar-nos per causes justes, mar enllà i nord enllà. Que hi ha gent generosa i càlida. Que hi ha tanta gent en la nostra mateixa situació, i molt pitjor, gent amb qui la mirada de complicitat estalvia paraules sobreres.

Perquè el sentit de la justícia és un passaport internacional cap a la bona gent. És per sentit de la justícia que posem les nostres vides al servei de la denúncia. Perquè, per més mitjans, recursos, influència i interessos que tingui la maquinària de l’estat, no ens han convençut que mereixem ser condemnats a res. La protesta, la proposta, el debat i voler donar veu a la gent perquè es governi no és sinó el nostre sentit de la justícia.

I en aquest ofici, el de l’exili, ens refermem en allò que sabíem o intuíem. I cada dia saludem la memòria, i tenim presents les que abans que nosaltres ho han donat tot per combatre el feixisme. I cada dia reafirmem que els interessos d’uns quants no poden ser submissió de molts. I cada dia treballem per revolucionar el futur, el que ha de poder donar pa, sostre i feina a totes les qui, en aquest món injust, no valen ni el preu de la bala que les mata.

Des de Brussel·les i des de Ginebra, seguirem de prop el Brasil, el Kurdistan i Palestina. Cantarem rap subversiu i ens manifestarem pel feminisme. Bategarem per les companyes detingudes dels CDR i recordarem les que són en cel·les petites, però que tenen somnis immensos.

Adri,

Com diu una paret de Ginebra aquests dies, ‘nos rêves sont plus longs que vos nuits.’

Ens continuarem trobant en els somriures de vida. Ens continuarem trobant en la complicitat de voler fer realitat els nostres somnis…

Cuida’t, Adri.