Ens hi va la vida

Podríem començar brindant amb el got mig ple que tenim més autors, més editors, més títols i més lectors en català que mai abans en la història. I no mentiríem. Però caldria puntualitzar (ací el matís ho és tot) que no ens hi conformem. Perquè en volem més. Perquè en necessitem més. Perquè mereixem més. Em permetré d’incidir només en tres punts d’aquest ‘més’ que convindria revisar i, si pot ser, solucionar: els ‘desajustos’ (passeu-me el mot) territorials, l’oferta disponible i els premis literaris.

Si posem la lupa d’augment sobre les xifres macro, hi detectarem sense massa dificultat una primera anomalia evident: els índexs de lectura no són uniformes arreu dels territoris de parla catalana. La divisió administrativa ha distanciat encara més els hàbits lectors de Catalunya i les Illes i, sobretot, al País Valencià, on l’únic segment fidel sembla ser encara el que depèn de les prescripcions en l’àmbit educatiu. Lustres de governs amb poder absolut al País Valencià deixen un paisatge cultural desolador. Però ara que comença a escampar la polseguera després de la voladura controlada, s’endevinen ja les siluetes dels fonaments sobre els quals podem construir no només edificis nous, sinó també ponts d’unió entre territoris que ens enfortiran a banda i banda. Aprofitem-los i fem la reconstrucció sòlida i imparable!

El cas és que cap llengua que es vulga forta i (ai!) competitiva no passaria per alt la meitat, un terç, ni tan sols una quarta part dels seus potencials parlants i, per tant, lectors i, per tant (ai, de nou!), ‘consumidors’. Així doncs, per què les llistes dels llibres més venuts a Catalunya i les del País Valencià (cas que en tinguérem, que no en tenim) presenten tan poques coincidències? Per què ni tan sols els autors amb més vendes acostumen a ‘baixar’ de manera regular a fer presentacions i promocions? Per què els autors valencians, en general, tenen tan poc ressò mediàtic quan ‘pugen’? Moure autors per un territori allargassat i mar endins no és barat, i només pot compensar si hi ha bona recepció: lectors que omplin la llibreria i premsa que n’amplifique el ressò. I heus ací un punt clau d’aquesta mirada valenciana: sense mitjans de comunicació amb prou sensibilitat per a promoure (i cohesionar) la cultura pròpia no anem enlloc. Totes les parts, autors, editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, mitjans i un llarg etcètera de còmplices necessaris hem de fer possible que una mateixa llengua no es disperse en tres mercats inconnexos. Perquè mentre omplim Guadalajara (2004), Frankfurt (2007), Varsòvia (2016) o Bolonya (2017) de llibres en català, a cada nova edició de la Fira del Llibre, en ple centre de València, constatem abatuts la seua presència testimonial i irrisòria.

Els polítics fan política; els professionals del llibre ens hem de moure en paràmetres distints. Al costat, en paral·lel o al marge, si cal, del guió que redacten als seus despatxos. I hem de dedicar una part significativa del nostre temps a l’autocrítica constructiva, que serà l’única manera de no reiterar errades i millorar de cara al futur. Publiquem massa, els editors? O publiquem massa títols semblants, intercanviables, insubstancials? I mentre fem això (si és que ho fem), no deixem orfes de lectures una part dels potencials lectors que no combreguen amb els interessos de la majoria? Hi posem tota la passió possible en cada nou títol que proposem als lectors? És l’auge de l’edició independent la solució? Pot recaure el pes del risc i la innovació només sobre les estructures empresarials més febles? I si en compte de tractar de pescar tots en el mateix riu esquifit provem d’explorar afluents alternatius que renoven les aigües i augmenten el nivell hídric? Deixem per un moment d’empantanar-nos amb interrogants i metàfores per fer la primera (i última) citació, una afirmació d’Aniol Rafel, editor de Periscopi i company al col·lectiu Llegir en Català en aquesta mateixa sèrie d’articles que ens proposa Vilaweb: ‘No es tracta només de repartir millor el pastís, sinó de fer el pastís més gran (i amb més bons ingredients, posats a fer).’ Més ben dit, impossible.

I, finalment, ens convindria una reflexió sobre la necessitat (o no) de mantenir l’actual sistema de premis literaris subvencionats amb diners públics. L’època en què els guardons atorgaven una certa fama i uns pocs diners a l’autor ja han passat. La sobreabundància de premis els fa menys efectius en conjunt. El millor reconeixement per a un bon autor és cercar els lectors que la seua obra mereix, no la glòria efímera i els guanys a curt termini. I el sistema actual de premis literaris, majoritàriament monopolitzats per uns pocs grups editorials, necessita una revisió profunda que ningú no sembla disposat a fer. Si més no, una moratòria transitòria (quants premis nous s’han anunciat ja des que ha canviat el signe polític al País Valencià?) per reorientar-los, singularitzar-los perquè esdevingue un instrument efectiu per a despertar lectors i garantir el futur. Perquè puguen assolir els que se suposa que són els seus objectius.

Per aconseguir resultats diferents, hem de pensar i actuar de manera distinta. Mentre les institucions analitzen i estudien i planifiquen i revisen i comissionen i pressuposten i pacten i es reuneixen i presenten i avaluen i anuncien i prometen i passa el temps, som nosaltres, els professionals del sector, la societat civil, els creadors, la gent de la cultura i la informació qui hem de continuar pencant no com sempre sinó millor que mai. Perquè a tots nosaltres ens hi va la vida. La resta canvia cada quatre anys (si menys no).

Joan Carles Girbés, editor de Sembra Llibres