27.05.2024 - 21:40
Avui fa un any de les eleccions valencianes i balears que van portar el PP i Vox a les institucions i van liquidar els anomenats governs de progrés. Tant a València com a Palma hi havia hagut governs del PSOE, en coalició amb Compromís en el primer cas –el famós govern del Botànic–, i amb Més en el segon, és a dir amb les formacions que es presentaven com a sobiranistes.
I aquest aniversari el commemorem mentre al Principat per primera vegada en una dècada l’independentisme ha perdut la majoria parlamentària i hi ha el risc –ja veurem si serà real o no– d’una majoria alternativa, bàsicament espanyolista.
Hi ha un factor, a més, que relliga tots tres casos: la inoperància dels governs desallotjats, la decepció per allò que han fet. De què ens han servit.
En un any la dreta i l’extrema dreta han desmuntat la poca cosa que havien fet els governs progressistes al País Valencià i a les Illes. I ho han fet aprofitant-se, sovint, dels seus errors majúsculs, per exemple en relació amb la defensa de la llengua. Mentrestant, al Principat la legislatura que va començar amb el 52% de majoria independentista, difícilment hauria pogut ser més decebedora. La conseqüència de tot plegat és que, a banda i banda del Sénia, hi ha molta gent que es pregunta, que ens preguntem, de què val estar en un govern autonòmic, si no s’aprofita l’ocasió per fer avanços seriosos i rotunds.
Ahir, per exemple, vam saber que per primera vegada un tribunal valencià obligava una escola a complir el famós 25% en espanyol. I resulta que evitar això era l’excusa que havia posat el Botànic i el conseller Marzà –avui candidat de Compromís dins Sumar a les eleccions europees– per justificar el desmantellament, suïcida, rematadament suïcida, del precari sistema d’immersió lingüística que havia funcionat fins aleshores.
Fer política per fer-la, per mantenir els càrrecs i les prebendes, per greixar els mecanismes de partit oblidant les raons ètiques i morals que t’han portat a fer-la, és el camí més directe que conec al desastre. I en tenim les proves a la vista, no en una comunitat autònoma, sinó en totes tres.
Però, alhora, reconec que hi ha una inconsistència difícil d’evitar, una incoherència que molts tenim i que jo no sé com resoldre. En el cas del País Valencià i les Illes, ara ja hi ha poca cosa a fer, tret de la mobilització al carrer i de preparar la pròxima generació de nacionalistes. Però, en el cas del Principat, la pregunta sobre de què serveix tenir el govern, en aquest precís moment, s’entrecreua amb l’aspiració que molts tenim de no permetre que Salvador Illa siga president de la Generalitat amb la minoria d’escons que té. Perquè això encara seria pitjor, no tan sols per al moviment independentista, sinó per a tot el país.
I aleshores què? Què hem de fer? Al Principat tenim el record del govern i el parlament 2014-2017, que van saber aprofitar molt bé el govern autonòmic per a fer uns passos endavant enormes, fins a portar Catalunya a la proclamació de la independència en seu parlamentària. No és, doncs, una qüestió indiscutible, si cal formar un govern autonòmic o no. Però és que després gairebé tot –no tot, però gairebé tot– ha estat decebedor. Aleshores, cal fer aquesta batalla o no? Cal treballar ara mateix per un objectiu concret com ho seria impedir que el PSOE ocupàs el Palau de la Generalitat?
Jo em moc, com tanta gent, en la contradicció. No em reca gens dir-ho. Crec que sí que cal mobilitzar-se, però al mateix temps tinc la sensació que és més important fer-ho amb la intenció de recuperar el to del moviment, la tensió pública, les ganes de tirar el país endavant, la mobilització en si mateixa, en definitiva, que no pas per recuperar la institució com a tal. No sé si m’explique…
