Ens falten gestos

Les coses senzilles de vegades les espanyem amb les paraules. No ho dic jo, l’hi vaig sentir dir a Perejaume no sé on i m’ha vingut al cap aquests dies quan he sortit al carrer amb mitja cara coberta i he hagut de fer servir més paraules del compte; em falten gestos.

Davant de casa una veïna de Floridablanca juga a futbol amb els seus dos fills petits. Jo passo amb pressa, vaig a comprar, tinc por d’ensopegar amb una cua que em fumi el matí enlaire, i la saludo amb un cop de cap i un somriure de circumstàncies que vol dir ‘no m’aturo perquè no tinc temps, si no, ho faria’, ella sacseja una mà mentre entoma la pilota amb un peu i diu: ‘Esteu tots bé?’ Veig que no m’ha entès. ‘Sí, sí, tots sans, no m’aturo, que vull anar a plaça i tinc por de trobar molta cua, perdona.’ Fa que sí amb el cap i no tinc clar si s’ho agafa bé o no perquè no la conec prou per saber si els ulls que fa són de somriure comprensiu o de cara múrria.

Continuo caminant cap al mercat pensant en totes les paraules que m’han calgut, que ens han calgut, per a una petita situació comunicativa que abans es resolia amb mitja dotzena de monosíl·labs i quatre gestos facials. Començo a fixar-m’hi ara que ja m’he avesat a anar amb mitja cara coberta, ara que ja no se m’entelen les ulleres ni tinc la temptació de destapar-me cada cop que topo amb un conegut, com em passa a l’estiu amb les ulleres de sol, mig perquè temo que no em reconeguin mig perquè em penso que és de mala educació parlar-hi així.

Ara em poso la màscara a casa i me la trec quan torno a ser a casa. No me la trec ni un sol moment. Sóc de les que es passen l’estona recol·locant-se bé el pontet de damunt del nas, donant forma al petit filferro ocult perquè se m’adapti bé, com si aquell petit tros de metall tingués vida pròpia i canviés de forma de seguida que em despisto. També és automàtic que em piqui el nas un cop tinc totes dues mans ocupades amb bosses, o que em vinguin ganes de mocar-me.

M’he adonat que quan parlo em toco molt la cara; no ho sabia. Ara intento reduir-ho i toco la màscara o les ulleres, que les duc més plenes de ditades que mai. Si realment m’he de mocar, aixeco la màscara cap amunt (no sé per què no penso mai a abaixar-la, que seria el més lògic) i em moco tan de pressa com puc mentre enxampo dos o tres desconeguts que em miren desconfiadament i a mi ja em vénen ganes de cridar: ‘És rinitis al·lèrgica, calma!’, però me n’estic. Cadascú que carregui les seves pors i els seus fantasmes.

Vaig a comprar tall. La xarcutera fa cara de cansada. A plaça sóc més simpàtica del normal, ja ho era abans. Sempre se m’activa una mena de do graciós que en altres situacions no tinc, quan veig un paradista. Els pregunto com estan, comentem temes d’actualitat, els faig bromes, no me’n puc estar, em ve de mon pare. Li demano 300 grams de carn picada i la balança diu que n’hi ha 305, ella em mira i em demana: ‘Què faig, en trec?’: això és una pista d’aterratge per a una conya de les meves, m’hi llanço i la faig riure. La conec prou per saber que aquells ulls que fa són de riure, i això em dóna un benestar que no sé explicar ni amb paraules ni amb gestos. Però torno a donar-hi voltes. Em falten gestos, ens falten gestos. Vull el somriure de la xarcutera.

Una altra cosa que faig des que surto emmascarada és bellugar molt els ulls i les celles, i sovint també les mans. Tinc la sensació que no se’m sent bé i que he d’acompanyar tot el que dic de gestos que ho subratllin. Sé que no sóc l’única que ho fa, m’hi he estat fixant. La peixatera m’explica les seves trifulgues amb unes obres que van decidir fer al pis just un mes abans que es declarés l’estat d’alarma i tots els maldecaps que han vingut després, i jo moc les celles, les alço amunt, amunt, i obro molt els ulls, i dic ‘Caram, caram!’ ben alt, més alt del que ho diria si no dugués màscara, i després deixo anar un munt de paraules carregades d’empatia i ànims que haurien sigut menys si hagués pogut regalar-li un somriure mentre ella es desfogava netejant calamarsets.

Em torno una exageració de mi mateixa quan m’emmascaro. Em sento parlar i em faria callar, però veig que ningú més se’n sorprèn, que anem cap aquí, que suplirem la mitja cara que no mostrem amb exageracions fetes de moviments o de lletres i quan arribi el dia que puguem sortir sense màscara, això serà un festival: somriure immens mentre diem que contenta estic de veure’t i alcem les mans i movem les celles i obrim molt els ulls i embolica que fa fort. O potser ja no farem servir la meitat de la cara que fins fa poc amagàvem? Jo de moment encara la faig servir, somric sota la màscara mentre em falten els gestos.

Però de vegades oblido que duc màscara. Fa uns dies vaig veure una mare passejant uns bessons d’un mes en un cotxet doble. La lluita interna que visc cada cop que topo amb una mare amb bessons petits, petits: em debato entre l’extrem de no dir res ni fer cap cara i el de llançar-me a dir-li que jo també tinc bessones, que ara ja tenen deu anys i bla, bla, bla, i totes les opcions que hi ha des d’un extrem fins a l’altre també em passen pel cap. La cara que dec fer deu ser de por; però si a més només se’m veuen els ulls, una mica amagats rere les ulleres i els cabells (pateixo per com parlaré amb la perruquera quan hi pugui anar, a ella li responia la meitat de les preguntes fent-li cares a través del mirall), suposo que l’efecte ja és devastador. La mare que dic passejava uns bessons petits, petits, i vaig calcular que devia haver parit ja en ple confinament, i de cop tota jo era unes enormes lletres de neó dient ‘jo també tinc bessones, jo també tinc bessones’, però això els ulls, per molt expressius que siguin, no ho poden dir, així que la mare apressava el pas i jo la seguia perquè volia transmetre-li alguna mena de… Merda! Fins que me’n vaig adonar, que dus màscara, Tina, que l’estàs espantant, que no sap què li vols dir, que fa poc que ha parit, deixa-la estar. I em vaig aturar al mig de la vorera i em van venir les paraules de Perejaume i vaig estar convençuda que hi havia un munt de coses senzilles que s’estaven espanyant aquests dies, i una d’elles són els gestos que ens falten i que confio que recuperarem perquè som molts els que encara els fem, encara que no es vegin.

El que no sé és què en farem, de l’exageració, si es dóna el cas. Perquè ja ara, sense màscara, quan parlem per videoconferència i ens veiem la pròpia cara se’ns fa complicat ser espontanis i naturals, ens adonem de tot de moviments que no sabíem que fèiem quan parlàvem, com posem la boca, com escoltem, com mirem, i provem de corregir-ho, de millorar-ho, com si fóssim davant d’un mirall, i això també ens canviarà la manera de comunicar-nos, em temo. Què en farem dels gestos que sobraran i que ara ens falten, com tornarem a les coses senzilles, no ho sabem.