Ens esperen passats diferents

Llegir filosofia divulgada amb coneixement i escriptura amena és com llegir una bona novel·la. Una bona novel·la de ficció científica, de ficció especulativa com la d’Ursula K. Le Guin o Angela Carter. No és literatura anticipatòria la majoria de les vegades però d’alguna manera sí que ho és en els llibres que aquests dies tinc a les mans, alternant-los, observant que es complementen la mar de bé, millor dit: que jo mateixa els complemento la mar de bé. La lectora, el lector, és qui fa el llibre. No qui l’acaba sinó pròpiament qui el fa. L’autor l’ha posat en marxa i mentre l’escriu es coneix més a si mateix, i això no obstant no sap ben bé què ha escrit: ho sabran, ho saben, els lectors. Fa poc parlava aquí sobre un llibre ben interessant escrit per una filòsofa a propòsit de la nostàlgia en aquest món nostre en què tantíssima gent no podrà tornar a casa. Aquesta setmana manejo un relat ameníssim sobre quatre filòsofes britàniques de gran independència intel·lectual, un altre també força amè sobre sis autores “implacables” que al llarg del segle XX han sostingut el pensament, l’ètica, la fotografia, el periodisme, la crítica cultural i la literatura. I la relectura de la novel·la d’Imma Monsó que acaba de ser meritòriament guardonada pel premi Òmnium com a millor novel·la del 2023, una obra que, com l’autora, beu de la filosofia.

No sóc pas lectora de filosofia, la veritat, els meus fonaments en la matèria són escarits, i ara no paro d’anar d’un llibre a l’altre de divulgació i crítica filosòfica. Què em passa, doctor? Doncs que m’han saltat a la vista o recomanat llibres de temes atractius molt ben documentats i escrits, que no pots deixar de llegir. L’un rescata quatre filòsofes que van fer renàixer la filosofia i que encara el públic no coneix. L’altre glossa autores que llegeixo, ho fa amb solvència interpretativa i ironia ferotge sobre la inevitable misogínia quan convé. Fora de modes, totes elles, i això m’ha portat també a La mestra i la Bèstia (Anagrama) de la Monsó, que sempre va pels seus verals i no es casa amb ningú.

Clare Mac Cumhaill i Rachael Wiseman, “professores de filosofia i amigues”, així es presenten, signen Animales metafísicos. Cuatro mujeres que hicieron renacer la filosofía (Anagrama, traducció de Danel Najmías). El títol em va deixar plegada. No hauria estat millor “bèsties metafísiques”, si de senyores parlem? No. Perquè el llibre “explica una història que gira entorn de quatre dones filòsofes i l’amistat que les va unir”, dones que van tornar a posar damunt la taula que som animals metafísics: Mary Midgley, Iris Murdoch (més coneguda com a novel·lista fonamental de la segona meitat del segle XX, una novel·lista d’idees se’n deia llavors), Elizabeth Anscombe i Philippa Foot, quatre versos lliures que van fer possible als anys cinquanta del segle passat de tornar a parlar de l’ètica de la vida. La filosofia del moment a les universitats angleses, entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, estava dominada per homes filòsofs per qui només comptaven els fenòmens materials, l’esperit no hi pintava gran cosa, la metafísica l’havien bandejada. El llibre és en veritat una biografia col·lectiva d’un temps, quan els homes van ser mobilitzats a la guerra i aquestes dones van poder començar a pensar pel seu compte a Oxford. Ho resumeixo massa, però així ho podem dir també. Les autores privilegien l’amistat com a pensament en comú, sobretot com a espai d’estímul mutu: “Millor si llegiu el llibre entre amics”, inciten. “Ens esperen passats diferents”, afirmen amb convicció: no és meravellós?

Passats diferents explicats sense tants forats que es mengen les cultures de les dones o que han situat algunes de les autores més inclassificables en un terreny relliscós sense nom. Aquest segon cas ocupa l’assaig de Deborah Nelson Las implacables. Arbus, Arendt, Didion, McCarthy, Sontag, Weil (Monte Hermoso Ediciones, traducció de Teresa Arijón). Implacables per asentimentals. L’autora es proposa, i ho aconsegueix, “aportar un capítol al conte que ens hem explicat sobre la nostra relació amb el sofriment –propi i aliè– en les dècades següents a la Segona Guerra Mundial”. Titllades totes sis de fredes, gèlides, insensibles, Tough Enough en el títol original, una cosa així com “massa dures”, l’autora dóna la volta a l’epítet injuriós i en treu el valor de dones al marge dels corrents dominants en les seves respectives disciplines per fer la seva obra i prou. El llibre és també una biografia d’una època, la guerra freda i la segona meitat del segle XX als Estats Units en aquest cas. Els dos llibres que comento en aquesta nota es complementen per l’època tractada i per prendre les protagonistes com a guies significatives. Fan desitjar més estudis de categoria entre nosaltres. Ara mateix només sabria esmentar Joan Perucho. Biografia d’una generació de Julià Guillamon (Galaxia Gutenberg), documentat i rigorós estudi de la mateixa època, durant el franquisme i el que va seguir fins a la mort de l’escriptor.

Una postguerra que també trobarem a La mestra i la Bèstia, tractada amb la prosa pensadora d’Imma Monsó. Penetrant, sorprenent, divertida, hi tenen papers determinants dos aspectes que els comentaristes defugen: els pares anarquistes de la Severina, la mestra protagonista, i el seu dubte final sobre el valor de l’expressió confusa que és “memòria històrica” i els seus resultats. Quatre llibres, comptant-hi el de Guillamon que segueixo consultant, que em fan sentir que les parets no cauen.