11.10.2024 - 21:40
El primer debat de política general del president Salvador Illa, apassionant i enlluernador, coincideix amb el cinquè aniversari de la sentència del procés. Hi ha qui es demana com hem arribat a aquest extrem de letargia i apatia, a aquesta desconnexió tan profunda de la política. La situació del 2024 no és la conseqüència natural del 2017, sinó sobretot de les decisions polítiques que s’han pres d’aleshores ençà. Encara que a molts els faci mandra o vergonya mirar enrere, l’octubre del 2019 és un bon episodi per a recordar que les coses podrien haver estat diferents. Aquells dies, la repressió fou enorme –dos-cents detinguts, vint-i-vuit empresonats, càrregues enfollides, pilotes de goma, intents d’atropellament, periodistes agredits per agents, tracte humiliant, una cadena inacabable de brutalitat policíaca. Però, en termes polítics, ha tingut més conseqüències a llarg termini la criminalització que la cadena de comandament de l’independentisme va impulsar contra el propi moviment, acusant-lo de violent.
En aquell moment, el concepte “violència” era molt delicat, perquè feia dos anys que el Tribunal Suprem espanyol cercava la fórmula jurídica per atribuir-la a les manifestacions de 2017. I no se’n sortien: el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, per exemple, va denegar l’extradició del president Carles Puigdemont per rebel·lió perquè deia que, en aquest cas, la violència havia de tenir prou força per a doblegar l’estat. La maquinària de la repressió espanyola va haver de redissenyar el terme per justificar que els presos polítics havien comès sedició. Durant el judici van anar apareixent jocs de paraules que preparaven el terreny. “Clima coactiu”, “atmosfera intimidatòria”, “atmosfera de coacció”, “fustigació”, “entorn tumultuari”. Finalment, la sentència deia que la manifestació del 20 de setembre superava “els límits constitucionals de l’exercici del dret de reunió” i que havia creat “l’ambient coactiu i intimidatori necessari” per a impedir que la policia judicial exercís les seves funcions.
La seqüència ja ens la sabem, però la memòria és tant de peix, en aquest país, que no costa res insistir-hi. Van enviar la gent a l’aeroport, la van desconvocar, no van ni pretendre d’articular cap resposta institucional conjunta, i, quan la ràbia es va redirigir cap als esclats de protesta que hi hagué després, molts dels màxims dirigents –incloent-hi uns quants presos polítics– van abraçar les mateixes acusacions de violència de què miraven de protegir-se. Mentrestant, el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, parlava de “l’independentisme violent”; i el president Pedro Sánchez, que es negava a agafar el telèfon al president Quim Torra, encarava unes eleccions com l’avantguarda del progressisme. I així –primer, frenant l’organització i, després, censurant la protesta desorganitzada– entre tots van canviar el tema de conversa i van netejar la repressió que tenien a la cara els socialistes, que llavors regalimaven suor per a negar que la democràcia espanyola fos disfuncional a Catalunya.
Va ser un esforç a moltes bandes. Un dels qui més assenyalaren els manifestants fou Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra a Madrid, que els va qualificar de salvatges. “Que, després de protagonitzar un dia més les manifestacions més boniques, multitudinàries i cíviques de la història recent, la societat catalana hagi de veure una nit més com s’ho carreguen els tres-cents salvatges de sempre és injust, frustrant i groller. Ho repetim: no ens representen”, va piular en castellà. Aquest era l’objectiu de fons, no pas condemnar res sinó criminalitzar la protesta de les pròpies bases per restar, expressament, autoritat moral al moviment, i, així, rebaixar l’exigència que rebien els partits. Per això, també, va anar encara més enllà, i va pronunciar aquella frase històrica: “Tan piròmans són Cayetana Álvarez de Toledo, Inés Arrimadas o Josep Borrell com aquells qui aquestes nits han cremat el que han cremat.” En aquell temps, Arrimadas feia mesos que repetia que el clima de violència –sí, violència– a Catalunya era intolerable.
D’una manera molt més conciliadora, el president Torra i una part dels presos polítics van subscriure també el relat de la violència. “La violència no ha estat mai ni serà la nostra bandera ni a Barcelona, ni a Tarragona, ni a Girona ni a Lleida ni en cap dels 947 municipis del nostre país”, va dir en una compareixença, mentre el seu conseller d’Interior, Miquel Buch, a qui va ser incapaç de destituir, empenyia unes unitats de brigada mòbil desbocades a atonyinar els seus votants i els fills i néts dels seus votants. Uns quants presos s’hi van afegir. “Cap violència ens representa”, va piular Raül Romeva. “Ens necessitem mobilitzats, però rebutjant la violència vingui d’on vingui. No ens dividiran ni caurem al parany de la violència!”, feia Oriol Junqueras. “Sempre hem defensat la causa de la llibertat de Catalunya amb la cara destapada i pacíficament. Cap violència representa els ideals pels quals patim presó”, deia Josep Rull.
No sé si són conscients de l’efecte que tingué que compressin el relat de Marlaska mentre la seva pròpia policia provocava, denigrava, perseguia, estomacava i acorralava a l’atzar. No sé si són conscients que van posar l’última cirereta del pastís de la indefensió. En tot cas, allò que hi havia en disputa, com ho havia estat durant l’ocupació de l’aeroport, era qui tenia la clau de la mobilització, qui teledirigia les manifestacions, qui donava permís al moviment per a sortir el carrer i qui indicava com fer-ho. Allò que reclamaven aquells dies els dos grans partits independentistes era el control de la consigna. Per això, el president Carles Puigdemont negava la naturalesa independentista de la manifestació: “Vau veure mai aquests incendiaris amagant urnes o imprimint paperetes? No van ser mai entre nosaltres”, deia. “Si haguessin encoratjat la violència, avui estarien condemnats igual, però ningú a l’Europa real es molestaria a defensar-nos. I ho fa molta gent. Enteneu per què és molt important no caure en les provocacions?” La condescendència implícita en aquest missatge –ho esteu engegant tot a rodar– era, en realitat, una autojustificació.
En el fons, el comandament del procés s’adonava que començava a perdre el monopoli de la força sobre l’independentisme. Era tot un pur càlcul del relat. Per això, també, el president Artur Mas, que carregava un contundent historial d’avals a la repressió policíaca durant la seva primera legislatura i que, en canvi, s’havia aprofitat de la mobilització tranquil·la durant la segona, es va treure la màscara i va recuperar vells arguments. “El cos de Mossos fa allò que ha de fer. Els Mossos no són monjos, són policies. No es pot pretendre que la policia actuï d’una manera que sempre sigui amable. De tant en tant, la policia, contra la violència, utilitza la violència”, va dir. La qüestió és que, per més que molts es burlessin del caràcter impulsiu i juvenil de la mobilització, el moviment més vital d’Europa encara bategava, llavors, i allò que hi tornava a haver contra les cordes, mal que fos efímerament, era la capacitat de contenir-lo. I aquí, com en tot el procés, s’acabaven creuant els interessos del pinyol dirigent de Madrid i el de Barcelona.
Per això la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que havia estat a l’altra banda, perquè havia estat molts anys en causes duríssimament perseguides per la policia els primers anys 2000, com el dret de l’habitatge o el moviment antiglobalització, s’afegí, en aquest cas, a la pressió contra els manifestants. Tot i que mirava de fer-ho amb un to comprensiu que empatitzés amb tothom, i malgrat que criticà l’ús de pilotes de goma, Colau va equiparar sistemàticament la repressió i les protestes, que va titllar de violentes. 15 d’octubre: “No volem presons injustes ni càrregues contra gent pacífica. Tampoc volem incendis com els d’aquesta nit a Barcelona: són inacceptables i posen en risc la seguretat de veïns. Mereixen un rebuig unànime.” 17 d’octubre: “Les manifestacions pacífiques que vindran s’han de poder fer. El que és inacceptable són els incendis i aldarulls que posen en risc els veïns.” I encara: “No volem més foc als carrers de Barcelona.” 19 d’octubre: “Barcelona no es mereix aquestes destrosses i s’han d’acabar d’una vegada.”
Llavors sí: quan la tempesta ja amainava, la resposta final –la que més perdura– fou el menyspreu. La ploma de Francesc-Marc Álvaro, ara diputat d’ERC i aleshores articulista, ens va regalar unes quantes columnes en què insultava els manifestants, la més il·lustrativa de les quals és “Experiència barricada”, del 25 d’octubre, que animo vivament els lectors a recuperar. Álvaro acabava de publicar Assaig general d’una revolta (Pòrtic), un llibre on deia que s’havien comès errors però que, malgrat tot, el procés era també “una història de dignitat, l’assaig general d’una revolta per a demanar respecte i reconeixement”. En aquest article, en canvi, considerava que les manifestacions contra la sentència no eren cap assaig general, ni cap revolta, sinó “la pseudoimitació local de la kale borroka.” Álvaro acusava els manifestants de nihilistes immersos en “una subcultura narcisista”, deia que “cremar contenidors i sentir-se heroi d’un videojoc” per “una festa”, i no tenia cap paraula de condemna per la violència policial ni pels ferits.
Certament, era una ràbia amorfa i més aviat improductiva, la d’aquells dies. Però era l’expressió legítima d’una ferida democràtica que, cinc anys després, continua igual d’infectada. Allò que no s’havia pogut canalitzar políticament per la via institucional, explotava així, anàrquicament i a batzegades. Avui, aquest mateix sentiment s’expressa en forma de desconnexió de la política, de l’abstenció elevadíssima de les últimes eleccions, de la desmobilització, del 70% que declara que està insatisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. No, no tot havia d’anar com ha anat. Això sí: una volta esgotats els esforços per criminalitzar i desacreditar la part més aïrada del moviment, tot seguit van posar tots els ous al cistell de la negociació antirepressiva que, primer, els va treure de la presó i, després, els ha concedit una llei d’amnistia que ha perdonat més agents de policia que no pas manifestants ni polítics. Fa mandra parlar-ne, i potser vergonya recordar-ho, però ens en recordem.
