‘Ens detenen perquè volen que abandonem els refugiats’

Les xarxes han fet circular la foto de l’Ariadna emmanillada i tancada dins un cotxe de la política grega. Ella volia ajudar i ha passat a ser protagonista. És Ariadna Masmitjà, ‘Masmi’, de 29 anys, professora d’educació física.  Forma part del grup La Xinxa de Manlleu. Ha estat mesos de voluntària amb el moviment dels senseterra al Brasil. Juga al Sant Cugat d’hoquei patins.  De voluntària anònima ha passat a ser ‘la catalana detinguda’ . Per què l’han detinguda? Ella ho té clar,  no és  l’única ni la seva detenció és un fet anecdòtic i aïllat. Passa sovint. Els voluntaris són retinguts per la policia grega per petites anècdotes, a partir de qualsevol excusa. La detenció de voluntaris internacionals  pretén intimidar la gent  que dóna assistència als refugiats.

—Us acusen de resistència a l’autoritat.
—El motiu oficial de la detenció, segons sembla, és que em vaig negar a passar un control policial destinat a identificar els voluntaris que havien instigat als refugiats a crear aldarulls a Idomeni (dimecres). Cosa que no és veritat.

—Què va succeir en el moment de l’arrest?
—La policia va aturar el nostre cotxe i ens va obligar a identificar-nos. Després ens van dir que se’ns emportaven a comissaria. En cap moment ens van comunicar el motiu. Ens van ordenar que entréssim a un furgó policial. Els mateixos agents ens van assegurar que es farien càrrec del nostre cotxe. Jo em vaig negar a anar al furgó sense aclarir què passava amb el cotxe. Els agents em van dir que no em podia quedar allà i un policia em va agafar pel braç. Jo el vaig apartar i vaig dir que no feia falta que m’acompanyés, que jo sola podia pujar al furgó… però no em van deixar. Entre uns quants em van agafar i em van fer entrar a la força al furgó. Jo em vaig defensar, evidentment. La meva intenció només era aclarir la situació del cotxe.

—Un cop a la furgoneta, us van portar a la comissaria de Kilkis. No éreu formalment detinguts.
—Al principi ens van retenir a tots en una sala. Ens feien preguntes i registraven les nostres coses. Buscaven informació als mòbils. Necessitaven una raó per detenir-nos però ningú ens explicava res. Al cap d’unes 5 hores, aproximadament, van cridar a l’Anna. Li van entregar les seves pertinences i la van deixar sortir. Més tard van alliberar en Lluís. Després em van cridar a mi i em van comunicar que em detenien per resistència a l’autoritat.

—Què va passar llavors?
—Em van portar a la garjola, al soterrani. El procediment va ser el mateix amb l’Arnau i en Juanma. Amb càrrecs diferents.

—Com era la garjola?
—Quatre parets sense finestres. Jo no tenia llit. A la meva cel·la hi havia tres llits i érem cinc noies. Vaig acabar compartint llit amb una altra voluntària detinguda.

—De què s’acusava les altres voluntàries?
—Estupideses sense sentit. Una voluntària estava detinguda per tenir un ràdio transmissor il·legal i, a més, voluntat d’espiar a la policia. Una noia que no entenia el grec.

—L’Arnau i en Juanma comentaven que a la seva cel·la també hi faltava un llit. I que un grup de refugiats d’una altra cel·la els hi havien cedit un matalàs. Hi havia gaires refugiats a la garjola? Quin era la seva situació?
—Hi havia una cel·la amb tres refugiats sense papers. Un hi portava 22 dies tancat i sense saber quan podria sortir. Un altre em va admetre que s’havia intentat penjar. La situació d’aquestes persones era molt pitjor que la meva. Ells estaven sols i desemparats.

—Com us vau presentar al jutjat en Juanma, l’Arnau i tu?
—Veníem d’un aïllament total. No havíem menjat i estàvem desinformats. No se’ns havia permès ni fer una simple trucada.

—Disposàveu d’advocat?
—Els companys de la Brigada van contactar amb l’ambaixada espanyola i els hi van proporcionar el nom i el telèfon d’un advocat que parlava castellà. A l’entrada del jutjat, els companys ens van donar un paperet on deia el nom de l’advocat i que sol·licitéssim l’ajornament del judici. Fer-se amb el paper va ser complicat. El policia que m’escortava me’l volia prendre.

—A ells els van alliberar…
—Crec que es redueix tot a una traducció errònia de la traductora d’espanyol. En comptes d’ajornar el judici pel juny va quedar ajornat per l’endemà.

http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2016/04/Voluntaris.jpg

—Què vàreu sentir quan tornàveu a la comissaria?
—Vaig sentir molta impotència

—I, a la garjola…
—La meva cel·la estava buida perquè les altres voluntàries havien estat alliberades. Entre les quatre i cinc de la tarda vaig fer el primer àpat des de l’arrest. Per matar l’avorriment, i després d’insistir molt, els guàrdies em van deixar agafar un boli i la meva llibreta.

—La policia us va prometre que al matí tindríeu dret a una trucada i a una dutxa?
—Sí, però cada vegada que preguntava, la resposta era un bucle de wait, wait, later, later. Un guàrdia m’havia engegat el termòstat però entre wait, wait i later, later, em vaig presentar a judici sense dutxa i trucada.

—Aquest cop disposàveu d’advocat
—L’advocat abans d’entrar em va garantir que quedaria en llibertat i podria tornar a Barcelona. Però no me’n fiava massa perquè feia hores què escoltava –per part de la policia– “la llei grega és així” per justificar coses que no tenien cap lògica. No tenia por però si preocupació

—Què us va semblar el judici?
—Molt fort. Va durar dos minuts. Dos minuts a canvi de totes les hores que vaig passar tancada. Però el moment que em van dir que era lliure… un gran alleujament. Està allà tancada era una tortura.

—I després una bona abraçada amb els brigadistes
—Era molt important tenir els meus companys i companyes al meu costat. El més important de tot, de fet. No tenia manera de comunicar-me amb ningú, però almenys cada vegada que visitava el jutjat ells estaven allà donant suport i ànims.

http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2016/04/Abra–ada-voluntaris.jpg

—Per què creieu que detenen els voluntaris i activistes estrangers?
—És un fet molt greu. Queda en evidència que es fan detencions de voluntaris estrangers per espantar-los i forçar-los a abandonar els camps. Així els refugiats es queden sense assistència i opten per traslladar-se als camps militars. Si els refugiats es queden sols les autoritats podran fer el que vulguin amb ells. No interessa que els refugiats estiguin aquí (Idomeni). Dissimulen molt poc. Temo que els camps militars acabin esdevenint centres de detenció i deportació.