17.03.2016 - 02:00
Ni Junts pel Sí, ni CDC, ni ERC, ni CUP, ni el govern, ni l’ANC, ni Òmnium, ni cap de les organitzacions responsables de portar el país a la independència no m’acaba de fer el pes. No m’acaben de convèncer les seves estratègies actuals. Tothom es mira massa el melic. Junts pel Sí, en les seves dinàmiques petites i sense aprofitar el potencial que va acumular durant la campanya del 27-S. On són aquells més de cent mil candidats? Quin paper els han donat? I tota la corrua de candidats de renom, només servien per a fer bonic? Moltes promeses i poca realitat.
Convergència, immergida en la seva reinvenció. Que sí. Que és molt necessari que aquest món es repensi i tingui un nou referent polític que deixi enrere les penyores i les males pràctiques del pujolisme. S’ha de fer foc nou. S’ha de ser valent i fer l’exercici de deixar enrere sentimentalismes i fer un salt al 2016. Però aquest procés de refundació no pot anar en detriment d’allò que és prioritari. La independència no pot esperar que Mas i companyia tinguin l’eina a punt. Ni pot acceptar un retorn als eufemismes ni a les mitges tintes.
Esquerra ha descobert que els comptes de la Generalitat no es fan amb vareta màgica. El bany de realitat de l’entrada al govern els ha anat bé per a fer-se càrrec de la magnitud de la tragèdia. Ara caldrà que no afluixin i que el llegir no els faci perdre l’escriure. Que justament una conselleria ‘seva’ hagi optat pel canvi de nom després de l’amenaça del Tribunal Constitucional (malgrat que el president Puigdemont assegurà que no es canviaria res), no és un bon presagi.
La CUP continua al seu món. Més pendent d’agradar als votants de Podem que no d’encarar la ruptura democràtica que implica el procés d’independència. És clar que l’independentisme ha de créixer tant com sigui possible abans de tornar a passar per les urnes. Però això no es fa creant confusió ni fent-se veure, sinó demostrant que la independència és l’única via de ruptura amb l’statu quo.
El govern i el president han enlluernat tothom. No sé si els consellers són ‘xupi-guais’ –com va dir ahir el desafortunat Coscubiela–, però els 37 dies de gràcia que pertocaven a divuit mesos de mandat ja fa dies que van vèncer. I ara cal començar a demostrar que la maquinària avança en el sentit que va indicar la majoria absoluta del 27-S. No convé un govern situat a la defensiva. Ja fa dies que s’hauria d’haver aprofitat el caos institucional espanyol per prendre la iniciativa i fer passes concretes.
L’ANC viu hores baixes. Molt baixes. Les batusses partidistes (instigades per gent de partit) la castiguen de valent. Si aquesta assemblea de l’abril i les eleccions posteriors no serveixen per a frenar la deriva, tindrem un problema gros. Els mesos que vindran demanen una ANC en plena forma. Capaç de mobilitzar els més immòbils. Cal una Assemblea que empenyi i que sigui un corcó per als partits i les institucions. Que els incomodi quan convingui. Que els faci respecte. Que digui allò que alguns no diran mai.
Òmnium ha tornat a calcular. Intenta ajudar. Però sembla que renunciï a tenir una veu pròpia forta amb caràcter polític. Es vol preservar. Aquests últims anys ha fet passes molt valentes, tenint en compte d’on venia. I ara sembla com si hagués decidit de frenar una mica. Es reserva un paper de greixador d’engranatges. No em sembla pas del tot malament. Però potser Jordi Cuixart és un dels personatges que pot fer aportacions més valuoses al moment actual i és de doldre que no assumeixi més lideratge.
I ara què? És raonable que molta gent tingui la sensació que això no acaba d’avançar i es desesperi. El procés d’independència no és pas una cosa mecànica que es programa a una velocitat i avall. Però és cert que hem perdut tremp i cal recuperar la força de prendre la iniciativa. Com amb una bicicleta, quan no es pedala, cau. I com amb un tàndem, si no es marxa coordinadament, et claves una trompada.
No hi ha marge per a entretenir-se. Cal fer les coses ben fetes. La precipitació no és bona. Però cal avançar sense parar. Passa com a l’arròs, que quan deixes de remenar-lo s’enganxa al fons de la cassola. I el problema és que, si no rasques, no te n’adones pas. No es pot parar de remenar. Que els partits i les organitzacions deixin de calcular pensant en ells. Són importants. Imprescindibles. Però el compromís ara és que se’n surti el país sencer. Ens alcem d’una vegada?
@PereCardus, periodista
