Enric Ucelay-Da Cal: “El discurs espanyolista cal mirar-lo des de Cuba”

Com a fill d’exiliats, Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) vivia a casa les conseqüències de la victòria franquista, que el van predestinar a estudiar història a Colúmbia i a traslladar-se el 1972 a Barcelona per estudiar el separatisme català. Aquell primer viatge el va arrelar a la ciutat, on ha acabat essent no pas un hispanista nord-americà, sinó un historiador català nascut als Estats Units. Aprofitem la publicació d’El fascio de las ramblas (Editorial Pasado y Presente) amb Xavier Casals per parlar d’una llarga trajectòria, amb llibres com La Catalunya populista, que és a punt de reeditar, El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó i Ors a la conquista moral de España o El mediterrani català (1931-1939), un projecte que va dormir dècades en un calaix i que va ser recuperat l’any 2022. Catedràtic emèrit d’història de la Universitat Pompeu Fabra, al seu voltant s’ha format un grup notable de deixebles que ha donat fruits. Ens trobem amb ell al Velódromo, cafeteria fundada fa noranta anys, que manté el regust dels anys trenta als quals Ucelay ha dedicat mitja vida, i que també ha estat protagonista de la història del país. Tot just començar, el doctor Ucelay té un record per a la seva dona, Dorsey Boatwright, la mort de la qual l’ha afectat profundament.

—Acabeu de fer setanta-cinc anys. Tres quarts de segle.
—Sóc a punt de fer-ne setanta-sis. Fa tres anys, es va morir la meva dona després de cinquanta-dos anys junts. M’està costant moltíssim superar-ho.

—Vau néixer a Nova York, fill d’exiliats republicans.
—Em van agafar de seguida i em van portar cap a Mèxic a veure uns amics que s’havien adaptat molt bé a la situació mexicana i tenien servei. I, per tant, com que encara eren gent jove, podien deixar-me amb el servei i sortir. Vaig aprendre a parlar en castellà, a Mèxic.

—Qui era Ernesto Guerra da Cal?
—Un personatge molt complicat. Vam deixar de parlar-nos l’any 1968 i ja no ens vam parlar mai més. Era un home molt intel·ligent, molt seductor, que no volia tenir fills. I m’ho va deixar prou clar de moltes maneres. Políticament, va tenir una evolució i una carrera molt estranyes. Va ser el primer defensor del reintegracionisme lingüístic del gallec al portuguès, i va fer una evolució de l’esquerra cap a la dreta. No estava ben situat amb la revolució portuguesa contra Caetano, sinó que era més aviat a l’altre cantó, tot i que en la seva joventut havia estat comunista. A banda, va fer la gran obra de crítica del gran novel·lista portuguès Eça de Queirós. Descendent d’un enginyer venecià que havia treballat amb Lesseps i orfe des de molt jove, es va criar a Galícia amb una tia fins que a deu anys va marxar a Madrid amb la seva mare, que havia guanyat les oposicions a mestra.

—I Margarita Ucelay?
—Era filla de la burgesia il·lustrada madrilenya. Una germana seva va ser la primera dona que va fer la carrera d’arquitectura. La segona germana tenia un gran talent musical. I la mare havia de seguir la carrera del seu pare, Enrique Ucelay Sanz, advocat i empresari, que va tenir la desgràcia d’invertir la seva fortuna en marcs alemanys els anys 22-23, confiant que la primera economia d’Europa revifaria. Era un home de la Institución Libre de Enseñanza i la mare n’havia d’heretar el despatx. El 1936 tot just havia acabat quart de dret.

—Què explicaven sobre la guerra, els vostres pares?
—El pare, com que era llicenciat, havia estat oficial de l’Exèrcit Popular. Havia començat amb les milícies gallegues que es formaven a Madrid i aviat va ser nomenat capità. Li va tocar portar un comboi de funcionaris cap a València, quan el govern de la República s’hi va traslladar, i llavors, en una escena molt cinematogràfica, es va endur la meva mare amb ell. A València tenia relació amb els russos, i com a membre del SIM va anar a investigar l’assassinat de membres no comunistes a Albacete, on tenien el quarter general les Brigades Internacionals. Va fer l’informe dient la veritat, amb el suport del secretari general del PCE, i Aleksandr Orlov, l’home del NKVD a la guerra d’Espanya, el va arribar a amenaçar de mort. Després del fracàs de l’ofensiva d’Aragó, els meus pares van seguir el govern Negrín fins a l’exili.

—Quan vau decidir d’estudiar història?
—Els pares em van ficar en la història, sense poder decidir si m’interessava o no. Estava marcat per aquesta dinàmica de ser fill d’exiliats. A partir del 1948, l’any en què vaig néixer, el fet de l’exili començava a ser visible i indefinit. Però jo vaig fer una cosa estranya en aquesta segona generació, que va ser interessar-me per la història. Vaig tornar a l’estat espanyol. La primera vegada que vaig venir va ser el 1953, amb passaport americà, per veure la família. Quan hi vaig tornar el 1972, estava obsessionat amb el nacionalisme. M’era impossible d’entrar en el tema gallec essent fill de qui era. El País Basc llavors era un lloc que no convidava a fer preguntes, ni per un cantó ni per un altre. I, per altra banda, havia quedat fascinat pels amics catalans dels meus pares. Em semblaven divertidíssims, tenien un humor radicalment diferent del castellà. Vaig venir a Barcelona per fer una tesi sobre el separatisme radical més o menys ràpida, i em vaig trobar que no hi havia cap bibliografia…

—Però encara vau conèixer molts testimonis dels anys vint i trenta.
—Vaig posar-me a entrevistar massivament gent que tenien l’edat que tinc ara. Franco encara vivia i hi havia moltes ganes d’explicar-se. Les gravadores eren molt aparatoses i, sovint, em deien que l’apagués. Llavors és quan m’explicaven coses més sucoses. A més a més, casualment, Joan Cornudella, de l’FNC, vivia dos pisos més avall a l’edifici on jo vivia. Recordo Jordi Cardona, fill de Daniel Cardona, que encara treballava als camps de Sant Just Desvern.

—Com dèieu, vau venir per fer una tesi ràpida i us vau acabar convertint en un historiador català.
—A Nova York havia conegut Pasqual Maragall i havíem fet amistat. Participava en col·loquis i seminaris que organitzava Isidre Molas a l’Autònoma. Suposo que vaig causar prou bona impressió perquè em recomanessin a Josep Termes, que buscava un professor per a fer història europea.

—Devia sorprendre tothom que parléssiu català.
—A Nova York m’havia enamorat del català pels amics dels meus pares, i quan vaig arribar i vaig començar a fer entrevistes, em vaig posar a llegir com un boig. Al vuitè llibre llegit ja em vaig adonar que no llegia en català, senzillament, llegia. I amb la base de la lectura, em vaig atrevir a parlar. Els entrevistats estaven encantats que els parlés en català, encara que fos un català dolent. Resumint, si es vol, no és difícil aprendre català.

—Quines diferències vau trobar entre Colúmbia i l’Autònoma?
—El món universitari americà era més seriós i, potser, en un cert sentit, més professional. Vaig tenir Robert Paxton, expert en Vichy, com a principal mestre. Quan ja era a Barcelona, va arribar a Colúmbia Edward Malefakis, i va passar a ser el meu director de tesi. Era un director excel·lent, que em va ensenyar com fer una tesi i dirigir-la. A la universitat catalana, hi vaig arribar pels estudis de partits polítics que feia Isidre Moles. Josep Fontana era a València. I amb Termes no hi vaig tenir una dinàmica personal intensa, tot i que va ser qui em va fer entrar a la UAB. El meu primer any va ser el 74, amb una gran vaga i un aprovat general. Intentava seguir tot allò que passava, anava a assemblees, m’anaven renovant l’encàrrec, fins que va arribar el punt que havia de fer una cosa que no volia fer, que era fer-me espanyol, perquè a la universitat pública els professors són funcionaris. I les úniques privades que hi havia eren universitats catòliques i jo no ho era. Així doncs, vaig haver de tornar a fer la carrera d’història.

—A la vostra època, mirant-ho des de l’estranger, allò que atreia de Barcelona era el mite revolucionari. Per què vau estudiar el nacionalisme?
—Als anys setanta, el nacionalisme no era moda. S’havia de fer moviment obrer, moviment obrer i una mica més de moviment obrer. Tot això es va enfonsar amb l’esfondrament de la Unió Soviètica, a partir del qual els estudis sobre socialisme, comunisme, partits comunistes i sindicats va col·lapsar. La història social que semblava que s’ho havia de menjar tot a la Gran Bretanya va col·lapsar. I, de sobte, van començar a aparèixer estudiosos i teòrics del nacionalisme, que em van deixar estabornit.

—Pel vostre origen i per la formació, allunyada en cert sentit de l’experiència dels vostres col·legues de la universitat catalana, us heu sentit un outsider?
—He estat un outsider privilegiat, perquè ho he estat en el marc universitari. Sempre he estat una mica estrany, tot i que no he sentit mai que em deixessin de banda, potser pel fet que podia escriure i parlar en català i en castellà, a banda de l’anglès. A més, no vaig venir donant lliçons. Potser, vist en perspectiva, hi havia un punt d’ingenuïtat en la meva mirada inicial. Ho volia saber tot, i el resultat és que tinc un munt de llibres començats i inacabats. Hi havia dos principis que em semblaven evidents: fins que no es demostrés el contrari, Catalunya era dins Espanya i per fer història de Catalunya ho havia de fer en un marc parcialment espanyol. Calia saber què passava a Espanya per no caure en el típic error de la història espanyola, que només mira a Catalunya quan hi ha un esclat. Però, alhora, tampoc es podia entendre ni Catalunya ni Espanya sense una visió europea i mundial.

—Una de les vostres grans aportacions és aquesta mena d’història internacional comparada, que combat la idea d’un excepcionalisme peninsular.
—I, aleshores, et trobes contrariant el famós eslògan atribuït a Fraga Iribarne segons el qual “Spain is different”. Els historiadors tenen una mirada de túnel i construeixen una narració lineal, però els països reben l’impacte del que passa al seu voltant, de les dinàmiques internacionals. Fer aquest tipus d’història comparada és més divertit. I ho dic sense cap voluntat de pontificar. Jo, simplement, vaig veure que hi havia més cercles per analitzar.

—No voldria passar per alt la polèmica entre historiadors d’ara fa trenta anys, en què fins i tot va circular un libel en què us acusaven de traïdors i espanyolistes, a vós i a Borja de Riquer. Què va passar?
—No ho sé, perquè no van tenir la delicadesa d’enviar-me’n cap exemplar. Algú me’n va passar una fotocòpia i vaig trobar que s’esmentava Panxo Riquer i Ricardo García Cárcel, però bàsicament es dirigia contra mi. Penso que tot va venir d’un comentari mal entès fet a classe i que hi havia algun alumne pel mig. Aquell text era una mena de denúncia del sector més nacionalista de Convergència, que periodísticament s’anomenaven “talibans”, en un moment que s’anava cap al final del pujolisme. La Generalitat havia creat la UPF i alguns la miraven amb recel, perquè es deia que era massa marxista. El fet és que no vaig acabar d’entendre la jugada, ni per què se centrava particularment en mi. I tot això sembla que ha quedat oblidat, literalment.

—Els historiadors continuen tenint el mateix pes social que tenien llavors?
—Fa cinquanta anys, els historiadors eren profetes, en el sentit que eren algú que feia soroll i demanava de ser escoltat. Als setanta, els historiadors tenien un paper a la societat catalana, perquè connectaven els catalans amb un passat perdut previ a la dictadura. L’èxit del pujolisme va tenir un efecte paradoxal, perquè va refredar aquest entusiasme, en comptes d’expandir-lo. Molt del discurs catalanista tendeix al triomfalisme i, si no és triomfalista, insinua que hi ha traïció d’alguna manera. En canvi, jo crec que els problemes t’aporten solucions i possibilitats d’ampliació i recuperació. També hi ha hagut un canvi que he viscut en primera persona: l’any 89, a Barcelona ningú parlava anglès.

—En el vostre darrer llibre, El fascio de las ramblas, plantegeu molt documentadament que el nacionalisme espanyol va néixer a Cuba.
—I, en alt grau, tots els nacionalismes centrífugs. Cuba era més que una colònia i l’Havana era la tercera ciutat espanyola. Era el centre del capitalisme i va tenir una forta emigració catalana. Per exemple, el primer tren es va inaugurar a Cuba deu anys abans del Barcelona-Mataró. A més, Cuba, difícil d’encaixar constitucionalment per la qüestió esclavista, feia que l’estat espanyol fos un país americà. Cuba va tenir la guerra civil més dura de totes les guerres civils espanyoles: la dels Deu Anys, del 1868 fins al 1878, la guerra curta, del 1879 al 1880, i la d’Independència, del 1895 al 1898. I la presència militar era molt gran i la influència del militarisme, enorme. Els militars protegien els empresaris del sucre i els qui traficaven amb persones cap als estats sudistes dels Estats Units. I es va crear una milícia de voluntaris que es deien espanyolistes o “incondicionalment espanyols” davant els cubans. Això va crear un model de militars que manava, amb una força civil paramilitar, que podia arribar a donar cops militars, i tot un teixit de casinos espanyolistes, un partit espanyolista, etc. I això vol dir que el discurs espanyolista cal mirar-lo des de Cuba.

—Com s’exemplifica tot això?
—Els protagonistes del desastre d’Annual l’any 1921, Dámaso Berenguer i Fernández Silvestre, són nascuts a Cuba, i la dona de Miguel Primo de Rivera, mare de José Antonio, és cubana. Alhora, els nacionalismes, com el catalanisme, tenen una notable influència de Cuba. No és cosa de quatre sonats. Mira l’estelada! Però és que el nacionalisme canari neix a Cuba, el nacionalisme gallec, el primer separatisme català, neix a Montevideo, però on tindrà força és a Cuba. Sabino Arana serà empresonat per un telegrama enviat a Teddy Roosevelt, el president nord-americà, en què el felicitava per haver independentizat i creat la república cubana. Aquesta doble presència americana és constant en la política peninsular, gens estudiada.

—El model de la Capitania Cubana es va traslladar a Barcelona, on hi havia el desafiament de l’anarcosindicalisme i el nacionalisme català, que ja no controlava la Lliga.
—Tots els militars havien passat pel Marroc o, abans, per Cuba. Les lliçons de Cuba no estaven oblidades i les lliçons de Cuba era que la Capitania General manava. Tots aquests antecedents van portar a l’hivern del 19, on tot va explotar. És quan la CNT va fer la gran vaga general i Francesc Macià va crear la Federació Democràtica Nacionalista. Amb tot això, la capitania va establir un model de dictadura, iniciat per Milans del Bosch, continuat amb Severiano Martínez Anido i, finalment, amb Miguel Primo de Rivera. Per la banda civil, a Milà s’acabava de fundar el Fascio de Combattimento, i amb aquest context, és lògic que sorgissin feixismes contra el catalanisme i l’obrerisme exultant, com la Liga Patriotica Española, que lluitava a la Rambla contra els separatistes de Macià, o els Sindicats Lliures.

—Trenqueu amb la idea que el feixisme a l’estat espanyol neix amb la Falange madrilenya i les JONS castellanes.
—La Falange va produir una immensa literatura sota el franquisme; ho anomeno falangística, que té un subgènere que és la joncística. Franco els permetia de fer el que volguessin, mentre no es fiquessin amb l’exèrcit. Stanley G. Payne va fer la tesi a final dels cinquanta amb tot això i va publicar Falange. A History of Spanish Fascim, que ha quedat consagrat internacionalment i nacional com a veritat, perquè la tradició històrica espanyola no mira cap a Barcelona, només s’ocupa de la monarquia, la dinastia i el govern.

—Teniu la sensació d’haver creat escola?
—No especialment, tot i que alguns em diuen que sí. Tot i que pugui semblar cregut, no ho sóc particularment, ni tinc de mi una idea de persona transcendent ni influent. Tinc molts deixebles i un nombre sorprenent de catedràtics avui que han estat deixebles meus.

—Sou fill de la postguerra mundial, de la guerra freda. Com veieu el món?
—Estic acollonit, perdona’m la grolleria. La pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la guerra de Gaza, amb totes les implicacions econòmiques i socials que això comporta. Jo vaig viure les dècades màgiques, els trenta gloriosos, que van del 1946 fins al 1975, que semblava que el planeta era nostre i fèiem el que volíem. Això s’ha acabat, i ara què fem?

—Les eleccions nord-americanes acabaran d’espantar-vos?
—Semblava que l’home del sac estava finalment tancat no sé on. Doncs, no. He conegut un Partit Republicà assenyat, que podia tenir estúpids com Bush fill, però que estava dins el consens. Aquest partit ja no existeix, és en mans d’un sociòpata impresentable com Trump. El president Biden és molt impopular i sembla decidit a cremar tot el terreny al seu voltant.

—Per acabar, tornant a la realitat peninsular, després de cinquanta anys d’estudi de la política dels anys vint i trenta, fins a quin punt es mantenen les mateixes dinàmiques?
—La història ressona d’una manera molt estranya. Amb la política de Sánchez tinc una sensació de tornar a la infantesa, quan jugava apilant blocs. Recordo que podia anar-ne apilant i hi havia un moment en què queien tots. Res més lluny de desitjar un govern de Feijóo amb el suport de Vox, que em fa tremolar, però no veig com pot aguantar un govern quatre anys així. Hi ha una norma, que jo anomeno la llei Da Cal, que diu que del 1808 fins avui, a l’estat espanyol no hi ha hagut cap règim que hagi durat més de cinquanta anys.