01.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 02.08.2020 - 14:30
El seu barret i el seu bastó han estat durant dècades una referència imprescindible a València, en qualsevol mobilització per a totes les causes justes que hom puga imaginar. El seu somriure i el seu doll atropellat d’idees i conceptes, aquell ‘correfoc de paraules’ tan particular, ens han acompanyat a moltíssims valencians des del temps fosc de la dictadura fins ahir mateix, passant per l’esperança ràpidament ofegada al País Valencià de la transició postfranquista i per les dècades fosques, fosquíssimes, de govern del PP. Amant com pocs de la ciutat de València i ciutadà com pocs dels Països Catalans, Tàrrega ens ha demostrat amb una naturalitat que esborrona que pots lluitar una vida sencera sense defallir i aconseguir que això, per damunt dels sofriments que implica, siga sobretot un goig enorme.
Tàrrega era un home inquiet, incansable. Com ho demostra l’enorme llistat d’iniciatives de tot tipus a les quals es va vincular. I un gran creador de ponts. Als anys seixanta pujava a Barcelona a la llibreria de Joan Ballester Canals per baixar-ne carregat de llibres en català que posava a la venda en la plaça Rodona, al cor mateix de la ciutat, mentre empaitava els pocs lectors que existien aleshores i els quals coneixia amb noms i cognoms. Va iniciar el premi d’assaig Joan Fuster, quan portava la llibreria Concret. Va lluitar des de dins Lo Rat Penat fins que l’associació mare del valencianisme es va convertir en una cova d’ignorants i ressentits. Va fundar i ajudar a fundar tants partits i grups, des del primigeni Front Marxista Valencià, que hi ha qui n’ha perdut el compte. El sindicalisme li deu un impuls decisiu a les primeres comissions obreres. I la cultura, moltes coses més. Moltíssimes. Entrar a la Societat Coral El Micalet, de la qual amb tant d’orgull lluïa sempre el Miquelet d’Honor a la solapa de la jaqueta, era sovint trobar-se a Tàrrega, allà assegut en les cadiretes de l’entrada, atent permanentment a la darrera de les conspiracions possibles. Inquiet perquè li explicares què feia aquest o aquell, com estava aquell altre. Agafat, arrapat, a totes les esperances que sempre l’han acompanyat i que han fet d’ell una persona imprescindible.
En aquests temps de turbulència i desencís fàcil, la figura d’homes com Enric Tàrrega ha de ser reivindicada com un analgèsic diari contra el pessimisme i la mandra, com una lliçó de vida. Ell mai no es va cansar de creure en la llibertat i va apreciar, per això, cada petit pas avançat, cada victòria parcial arrencada de les urpes de la bèstia. Ho feia com un monument a la persistència d’un poble en què creia amb passió, i que estimava com si fos el seu propi cos. I és per ell, per tants gegants incansables com ell que ens van aplanar el camí quan més complicat era transitar-lo, que som avui ací tants.
