Enric Solà, el savi dels furs

S’ha mort un home bo, i savi, i això passa sovint, segurament cada dia, a tot arreu del món. Quan ens toca de prop, però, quan aquest home té nom i cognoms que coneixem, i gestos i somriure i la veu pausada i ferma de l’Enric Solà, el trasbals és gran. I només de saber-ho ja el trobem a faltar. I ens maleïm els ossos per no haver-hi parlat més, per no haver-lo escoltat més, per no haver-li fet saber més fins a quin punt ens l’estimàvem. Sobretot, això darrer.

Em maleeixo els ossos.

L’Enric Solà i Palerm era l’home dels furs. Era moltes més coses, evidentment, una persona fidel, insubornable, enamorada, intel·ligent (la seva muller era oncòloga, i ell, que s’havia llicenciat en dret i després en filosofia, que exercia de registrador de la propietat i que hi havia entrat com el número u de la promoció, li va dir estimada, no et faré quedar malament quan convidem els teus amics a dinar a casa, i, com qui no vol la cosa, pim-pam, va estudiar també la carrera de medicina), però potser, per al resum que la nostra història farà de les persones que hi han comptat, quedarà com el jurista que ens va recordar la importància dels furs. Dels furs no pas com a mer objecte d’estudi històric, pura nostàlgia o arqueologia, no: dels furs com a evidència de l’entramat jurídic que (també) ens configura com a poble.

L’Enric Solà, i la seva insistència, la seva fonamentada insistència, sòlida, documentada, argumentada, ens va fer veure la importància del dret civil propi. I com que allò de “corregir i augmentar” no és eslògan i prou sinó pràctica necessària, va maldar perquè comprenguéssim fins a quin punt això que som, aquesta nació allargassada i plural, està també cosida i modulada i representada pel seu dret. Que hi ha la llengua i la cultura, és clar que sí, però també una altra pota indispensable per a avançar, i que és el dret.

El dret que, igual com passa amb la llengua, tant ha procurat (i tant procura) l’estat espanyol d’eliminar. Al capdavall, la nació es constitueix també per les normes de les quals es dota i per les quals es regeix i que expressen relacions socials diferents de les de les nacions veïnes.

I això ens va mostrar l’Enric Solà: que el dret és una qüestió de decisió i, per tant, que atorga poder; que parlar de dret civil és parlar de sobirania; que el poble valencià és font i subjecte de dret; i que és un dret compartit amb el conjunt del país. Que si parlem de dret civil no és discussió tancada per a entesos, erudits, juristes, perquè parlant de dret parlem de poder, de qui té la capacitat de fer les lleis (i per tant té el poder), de qui nega les lleis pròpies (i, per tant, nega el poder). En la mesura que el nostre dret és fort, en som nosaltres: d’aquí la importància.

Sempre anem a parar al mateix punt: qui té la sobirania, ja sigui per a recaptar els impostos, ja sigui per a dictar les lleis. La sobirania.

Enric Solà seguia l’escola del professor Arcadi Garcia i Sanz, reconegut historiador del dret, estudiós i compilador dels furs, i, com ell, explicava sempre que els Països Catalans formen “una unitat jurídica plural”. Una unitat plural, sí, tal com passa amb la llengua, hi afegia Solà, didàctic i conscient que, sovint, parlava més amb lletraferits que no pas amb juridicoentenents. Que no és que siguin iguals, els drets civils catalunyès (per fer servir l’expressió que tant li agradava), illenc i valencià: és que són el mateix. Sense legítima o amb legítima molt curta, amb separació de béns matrimonial, etcètera: el mateix dret per bé que amb Corts diferents. En una entrevista al setmanari el Temps, l’Enric Solà gairebé ho representava, explicant el rebot de Garcia i Sanz quan, després d’una conferència, algú li deia que oh, tenim un cos jurídic igual que els catalans, o que els illencs: “L’Arcadi, que tenia grans conviccions i veu de verro, es creixia i tronava. ‘No són cossos jurídics iguals!! És el mateix dret!! És un dret únic!!'”.

Sense tronar, potser, però amb fèrria fermesa, s’expressava sempre l’Enric Solà. El dret civil va ser l’obsessió que va marcar la llarga trajectòria al servei del seu poble. Per això, quan Joan Fuster li va encomanar de redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia per al País Valencià (al costat de Fuster mateix i d’Eliseu Climent i de Rafael Ribó i de Josep Benet i de Max Cahner, sí: el redactor principalíssim en va ser ell) i que es coneix per “Estatut d’Elx”, va quedar escrit, al seu article 16 el següent: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Va ser pioner en la lluita pel reconeixement del dret civil propi. I va fer una tasca de divulgació incansable. I va impulsar la creació de l’Observatori del Dret Civil Valencià. I va fer conferències i xerrades i opuscles i tant com calgués perquè els llecs en lleis ho entenguéssim. I més coses, va fer l’Enric Solà. De les que consten en acta i de les que no. La seva implicació cívica va ser sempre alta. Va participar a Acció Cultural del País Valencià des del primer moment. Oferint-hi assessorament jurídic. Col·laborant-hi econòmicament, també. Per obrir un casal. Per a mantenir-lo obert. Coses així. Les necessàries. Sense medalles. Digníssim representant d’una generació que ens va tornar a alçar el país.

Un home dels de ser-hi sempre que fa falta.

Sempre.