Enric Pujol: ‘Volem que ERC retorni al rumb que havia tingut tots aquests anys’

Enric Pujol és historiador, professor associat a la UAB, militant d’ERC de Figueres i, durant el tripartit, va ser el delegat de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà. Pujol és un dels membres, regidors, afiliats i càrrecs del partit crítics amb la direcció que han impulsat el manifest Nova Crida Nacional a ERC, que es va presentar ahir al migdia a Barcelona. Aquest manifest demana, per exemple, que ERC s’afegeixi a la CUP i el PDECat en una llista unitària a les europees, que es doni per bo el mandat del primer d’octubre, que es defensi la unilateralitat i la mobilització popular i que el Consell per la República es converteixi en un Consell de la República. També diuen ‘prou de dir que no som prou’. Aquests són punts que la direcció no veu igual. Per això, en aquesta entrevista, Pujol demana un Consell Nacional perquè la militància d’ERC pugui validar, o no, la direcció. ‘La idea és que totes aquestes qüestions es puguin discutir en un congrés’, diu.

—Amb el manifest, què voleu?
—Volem que ERC retorni al rumb que havia tingut tots aquests anys. El rumb que ens ha dut allà on som. Per què hem de canviar de política ara? Perquè hi ha pressió de Madrid? Això no ens ha de fer canviar tan radicalment allò que havíem pensat sempre. És sorprenent que una direcció política canviï tant sense passar per un congrés. Es pot canviar de política? Sí. Però passant per la militància.

—I no hi ha passat?
—No hi ha hagut cap congrés.

—I assemblees per a decidir?
—Com més va més assemblees informatives hi ha. Això abans no era així. Les assemblees eren decisòries. S’hi prenien decisions. Ara no. Potser per això surt el manifest. Perquè no es poden manifestar aquestes qüestions de manera normal i orgànica. Penseu que hi ha hagut moments que les bases d’ERC han fet rectificar la direcció cap a una via que, penso, és la correcta. Com va ser el cas de l’estatut. Les bases van imposar el no a l’estatut. I sort. Ara imagineu que haguéssim votat que sí a un estatut que tothom veu que era un desastre. Si ERC té unes bones expectatives electorals, o si ha tingut un paper cabdal aquest temps, és perquè va haver-hi unes decisions encertades, a vegades contra la direcció mateixa. És important que funcioni aquest mecanisme, sí.

—Crítica que rebreu: sou un submarí d’un altre partit.
—Jo estic a ERC des del segle passat. És el meu partit. I penso que puc estar d’acord o en desacord amb la direcció i que tot partit ha d’admetre un grau de crítica dels afiliats. En aquest cas, a sobre, el canvi de rumb no ha estat consultat. Jo podria no estar-hi d’acord però resignar-me a la majoria. Però aquí es prenen decisions sense que s’hagin debatut. Caldria un congrés per a definir-nos. Per a saber les majories i minories reals dins el partit. No les sabem. I quan les sapiguem, sóc dels qui pensa que el sector minoritari s’ha de supeditar a la majoria. És evident.

—Jo ara no sé qui mana a ERC. Qui mana?
—Hi ha una direcció nominal elegida per un consell nacional. Però sí, aquesta pregunta se la fa molta gent.

—Es pot manar un partit des de la presó?
—La tradició no acostuma a ser aquesta. En realitat, no és clar qui pren decisions. Hi ha tot un seguit de figures públiques que no són càrrecs electes. I sembla que regeixen la política del partit.

—Heu provat de parlar amb Junqueras?
—Aquí hi ha situacions d’excepcionalitat que dificulten molt la discussió normal de la política. I per això hem fet aquest manifest. Per veure si la direcció assumeix la necessitat de debatre aquestes qüestions. I que sigui d’una manera global i col·lectiva. Aquest debat és a la societat. I un partit que no s’obri als debats de la societat és un partit tancat i que difícilment serà hegemònic.

—Passem al manifest. El resum és que voleu una ERC que implementi República i no una ERC que vulgui un segon referèndum?
—No és que descarti un nou referèndum. Però sí que penso que totes les coses s’han de discutir. I perquè hi hagi un referèndum, no es pot renunciar a la unilateralitat ni a la mobilització. Difícilment Espanya atorgaria un referèndum sobre la independència si no hi ha pressió social i política. No pots abandonar eines de pressió.

—En el manifest proposeu, per exemple, una llista independentista unitària a Europa.
—La idea seria restablir la unitat independentista en tots els àmbits possibles. L’àmbit europeu és el més evident. Pensem en la unitat amb el PDECat i la CUP, sí. Perquè no és que no hàgim de ser més. El problema és com.

—A Barcelona, Madrid i ajuntaments no demaneu llista única, però sí unitat estratègica.
—Sí. I ajuntar com més forces independentistes millor.

—‘Prou de dir que no som prou.’ Això dieu al manifest.
—Les últimes enquestes que han anat apareixent ho tornen a posar de manifest. Hi ha una majoria molt significativa, àmplia i absoluta, de l’independentisme. Hi ha majoria social. La majoria absoluta parlamentària ja la tenim. La gran contradicció és com, tenint una majoria absoluta al parlament, no la fem valdre.

—‘No som prou‘ potser es diu per por?
—Sempre va bé saber per què. Però sí que som prou. Naturalment, a títol personal, com més gent vulgui construir una República catalana, millor. Però hem de fer passos endavant. No podem hipotecar-ho tot a un hipotètic futur. No tenim sinó l’ara i l’aquí. És condició humana. Si no, caus en el messianisme. Caus en aquell futur que mai no arriba. La independència no és cap utopia. Plantejar-se una societat sense classes, que no ha existit mai en la història, sí que pot ser una utopia. Una utopia a la qual crec que cal tendir. Com a mínim, els qui som d’esquerres. Hem de voler-la. Però la independència la tenen tots els països independents i cada vegada n’hi ha més. No és cap utopia.

—Reivindiqueu l’1-O.
—L’1-O ha estat una fita i no hem de renunciar-hi. Cosa feta i aconseguida. Les fites són insòlites. És insòlit el percentatge de gent que va anar a votar. Amb violència policial desfermada, la gent va votar. I parlem de milions de vots. I 700.000 que es van fer i no van poder recomptar. Èxit esclatant. Esclatant. Més enrere no podem anar. Una altra cosa és que en un moment determinat pugui haver-hi la necessitat de fer un altre referèndum. Això s’hauria de discutir abans. Però no fixar tota l’estratègia a aconseguir un referèndum pactat. La nostra estratègia ha de ser la implementació d’una República que sigui reconeguda.

—Com s’ha d’encarar la negociació amb Madrid?
—Nosaltres no ens tanquem a negociar amb Madrid. Fins i tot, quan siguem independents haurem de fer-ho. Creiem que la negociació ha de tendir a la bilateralitat. I que no estigui condicionada pel fet de tenir gent detinguda. No pot haver-hi ostatges. La negociació ha de ser lliure d’arribar a acords. I la negociació no es pot fer per partits. Ha d’haver-hi un bloc negociador que els aplegui tots.