Enric Nomdedéu: “Alguna cosa falla si treballem cent hores més que a la Unió Europea i som menys productius”

Labora, el servei d’ocupació valencià, posa en marxa una experiència perquè les empreses implanten la setmana laboral de trenta-dues hores o de quatre dies. La institució acompanyarà les companyies interessades i les assessorarà per aconseguir la mateixa productivitat. Durant tres anys, i mentre es reajusten els sistemes de producció, Labora abonarà la diferència perquè el treballador mantinga el seu salari.

Augmentar la productivitat per reduir les jornades laborals és una obsessió que fa anys ocupa el secretari autonòmic d’Ocupació i director general de Labora, Enric Nomdedéu. La posada en marxa d’aquest experiment coincidirà amb l’organització a València d’un simposi internacional sobre la setmana de quatre dies. Es tracta de saber-ne els èxits, els fracassos i els camins a seguir per arribar allà on sembla inevitable: reduir hores de feina i de desplaçaments, i mantenir la productivitat o augmentar-la.

En aquesta entrevista, Nomdedéu reflexiona sobre aquest aspecte, confessa que fa més de quaranta hores setmanals i parla sobre algunes qüestions que afecten el Consell.

—Per què treballeu en aquesta reducció de la jornada laboral?
—Del punt de vista ambiental, és obvi que una reducció de la jornada, de cinc dies a quatre, té avantatges. Pel consum intensiu, pel trànsit al carrer. Del punt de vista social, també millora la qualitat de vida dels treballadors. L’OMS diu que el 4% de les morts al món són fruit de l’excés de treball. Òbviament, no parla de nosaltres, sinó d’altres punts del món, però ací tenim estrès, síndrome del treballador cremat, accidents laborals a última hora perquè deixem de prestar atenció. I encara hi ha el balanç econòmic.

—I què diu el balanç econòmic?
—Que fem feina més de cent hores més que la mitjana europea i, en canvi, som menys productius. Per tant, a l’equació falla alguna cosa. No és veritat que si treballes més hores, ets més productiu. Tampoc no és cert que si treballes menys, ets més productiu.

—I doncs?
—La idea és millorar la productivitat, però això no vol dir necessàriament produir més, perquè el planeta és finit. Hem de ser productius esmerçant el menor nombre d’hores i de recursos possibles. Per tant, això és una qüestió d’innovació organitzacional. I això és el que oferim a les empreses. Els diem, si voleu participar en aquest programa experimental, us heu de posar d’acord amb els treballadors i ens heu de presentar un programa de millora de la productivitat. Els ho posem fàcil i si són una empresa xicoteta, els ajudem a fer-ho, sense cap cost, per mitjà de l’IVACE. Si accepta, l’empresa es compromet a reduir d’un 20% el nombre d’hores setmanals a tota l’empresa o en algun departament concret. Poden triar si redueixen la jornada a quatre dies o la deixen en cinc, treballant menys hores.

—El treballador cobra el mateix sou i Labora abona la diferència a l’empresa.
—Hem fet càlculs i, perquè l’acompanyament siga efectiu, el primer any paguem el 100% del diferencial, el segon any, el 50%, i el tercer el 25%. Si l’empresa veu que la cosa no rutlla, pot eixir del programa en qualsevol moment.

—Hi haurà un monitoratge per part de l’administració?
—Es farà de manera molt senzilla, amb una organització externa que fa anàlisis i ens ajudarà a fer el control. A més, amb les cotitzacions comprovarem la reducció de jornada. És un programa experimental amb uns objectius molt ambiciosos, però molt discret econòmicament. El pressupost total de Labora és de 520 milions i a aquests ajuts hi dedicarem un milió i mig.

—La finalitat de la reducció de la jornada és crear més llocs de feina perquè les empreses necessiten contractar més?
—No exactament, perquè aquesta idea que roda en el món de l’economia d’ençà de fa dècades parteix d’una base incerta, que és que hi ha una quantitat exacta de treball que pots repartir entre més gent o menys. La història demostra que això no és veritat. Sí que pot passar que, si un fabricant fa 400 cadires en una setmana de cinc dies i amb el nostre programa aconsegueix millorar la productivitat i les fa en quatre dies, vulga continuar fabricant cent cadires més el dia que fa cinc. Llavors haurà de contractar personal. Però l’objectiu no és aquest.

—En quin espill us mireu?
—En poquets. Som pioners com a administració. La gran prova de foc la tenim en el simposi dels dies 27 i 28 de maig. Vénen experts i teòrics de diferents universitats del món. Hi participen els secretaris generals dels grans sindicats espanyols, els sindicats francesos. També ve el sindicat alemany del metall. La siderúrgia alemanya ha fet una reducció a 28 hores setmanals sense reduir el salari. Tenen una bona història per a contar. Nosaltres escoltarem i prendrem notes perquè volem fer les coses bé. I també sabem que hi ha un exemple que no hem de seguir. A França no ha funcionat. Es van establir les 32 hores per decret, però amb tantes excepcions, que s’han disparat les hores extra i altres efectes. S’ha de fer per convicció.

—A partir d’aquest congrés, prendreu decisions?
—Esperem aprendre-hi molt. No hem anat a buscar gent que necessàriament estiga d’acord amb el que nosaltres proposem, sinó gent que ha opinat sobre això. L’ex-ministre Joan Majó farà la conferència inaugural. El govern d’Islàndia vindrà a explicar-nos com ho fan. Aquesta setmana, m’han telefonat del SOC dient-me que ells també hi donen voltes i que vindran a veure què s’hi diu. Esperem que siga un primer pas. Quan ho vaig comentar l’any 2018 a Alzira, els titulars de l’endemà deien que m’havia tornat boig. Ara ja som molts, els bojos. La prova és que tenim trenta ponents de tretze països diferents. I tenim la sensació que aquesta cimera serà la primera, però no serà l’última, i ens hauran de convidar com a  experts a altres conferències.

—Les empreses estan preparades per a assumir aquest desafiament?
—Hi ha de tot. En general, no, perquè és una qüestió molt nova, i al final, el que més ens preocupa, o ens ocupa, és que el 85% són xicotetes i mitjanes empreses. Tenim clar que la Ford no vindrà a preguntar-nos com ho han de fer per millorar la productivitat. El talent empresarial no és hereditari. A vegades ens trobem que segones i terceres generacions arrosseguen una manera de treballar que als pares o als avis els va anar molt bé per a posar en marxa una empresa, però ara ja no funciona. Hi insistisc. Si treballem cent hores més que la mitjana europea i som menys productius, vol dir o bé que hi ha hores ocioses, que n’hi ha, o simplement que els sistemes de producció són millorables. Té poc sentit que el senyor Henry Ford descobrira fa més de cent anys que podia fer molts més cotxes si s’organitzava d’una altra manera i fent una jornada de quaranta hores. Si el senyor Henry Ford alçara el cap i anara a Almussafes i veiés els robots que hi ha, diria, què feu treballant quaranta hores? N’hauríeu de treballar 15! No ha passat, això, en cent anys. Alguna cosa hem fet malament.

—I els treballadors estem preparats?
—Una de les coses que ha accelerat el canvi de paradigma mental ha estat la pandèmia. De sobte hem descobert que la realitat no sempre és com ens pensàvem que era, inamovible. S’han obert moltes oportunitats. I ara hi ha aquest fenomen molt interessant i molt preocupant de la gran dimissió: als EUA, la gent que diu “me’n vaig a casa, aquesta feina no és el que jo necessite. La pandèmia m’ha demostrat que per damunt d’això hi ha la vida, hi ha la meua família, hi ha poder llegir un llibre”. Nosaltres, sempre que parlem de conciliació, parlem de llegir un llibre o anar al teatre, no de cuidar la mare o el fill, que també s’ha de fer, però no és només això. Som en un moment de canvi històric que la pandèmia ha accelerat, però de la qual haurem d’aprendre algunes coses.

—Com ara, quines?
—Una és que la presencialitat a les empreses no és la millor idea del món i, en canvi, els sindicats continuen demanant que es fitxe… Perdoneu, sou al segle XIX, els partits van haver de fer una perestroika i algun dia la fareu també els sindicats. Això és molt antic. No serveix de res, fitxar, les trampes es fan igual. Hem d’evolucionar cap a treballar per objectius. Estem preparats? Segurament tot el món, no, però també creiem que els experimentals serveixen per a això, perquè si una empresa determinada ho posa en marxa i li funciona bé, la del costat ho copiarà. I això val per a l’empresa i per als treballadors.

—Parleu de millorar la qualitat de vida d’uns treballadors i d’uns altres que dimiteixen. Però hi ha aquells que no tenen la possibilitat de dimitir perquè no tenen feina. Com es compaginen aquests discursos?
—És cert que hi ha precarietat laboral i un cert desquadrament entre la formació que oferim i les necessitats de les empreses i això fa que hi haja gent aturada i vacants que no podem cobrir. Per això tenim el pressupost dels 520 milions d’euros. A experimentar les 32 hores, hi dediquem un milió i mig. La resta és per a tots aquests altres casos. És una mesura que sembla que va encaminada a millorar més la vida de la gent que ja ho té millor. Haurem d’aprendre no a mirar qui està pitjor, sinó qui està millor per arribar-hi.

—Heu estat encausat, jutjat i absolt. Al jutjat diguéreu que el cas havia deixat abatuda la vostra família. Ja us n’heu refet?
—Afortunadament, sí. Però costa. Ma mare té 88 anys i quan baixava a comprar el pa li deien, Elena, què ha fet el teu fill? Li ho expliques i ho entén, però han intentat fer-li passar vergonya. És molt valenta i planta cara. La meua filla era menuda quan tot això va començar. Que ens demane “vull que pintem l’habitació” i dir-li “espera’t a veure com s’acaba això”, perquè la meua feina depenia d’aquestes coses… Ha estat dur, ha estat dur per a la meua família.

—A partir d’aquesta experiència, i com a referent del partit que sou, n’heu parlat amb la vice-presidenta Oltra?
—No. Ara, en aquest moment, no. Dit d’una altra manera, sí que n’hem parlat. No els últims dies. Quan va passar això meu, molt. La fiscalia no em va acusar mai. Només eren les acusacions del PP, però jo creia que si la fiscalia m’acusava, hauria de dimitir. La vice-presidenta em va fer una reflexió. Entenia que personalment no ho poguera aguantar. Jo he estat dos anys defugint actes del meu partit perquè em trobava incòmode, he hagut d’anar a teràpia perquè tenia la sensació que la gent m’assenyalava pel carrer. I jo no havia fet res. Però la vice-presidenta em deia, si t’imputa la fiscalia, en tornem a parlar, però retirar-se sense haver fet res és regalar totes les cartes a l’adversari. Ells ja saben com ho han de fer per fer-nos fora a tots. Tal com va la cosa, només cal veure què li passa a ella, quan es tanca una causa, apareix algú per darrere i la torna a obrir. Per tant, prudència. A ningú de nosaltres se’ns acusa d’haver-nos posat diners a la butxaca. A mi m’acusaven d’una cosa que va resultar falsa i a la vice-presidenta, no sé de què, potser de gestionar de manera ineficient… Això ha de representar dimissions? Entenem que no.

—Enteneu, per tant, que no se’n vaja.
—Del seu cas n’hem parlat a escala personal. Però ara us diré una cosa. En tinc tota la convicció. Mónica Oltra ha estat un puntal extraordinari per a la creació d’aquest instrument polític que és Compromís, amb tots els seus defectes i virtuts, i si Mónica Oltra pren consciència que ella es pot convertir en una rèmora, no tinc cap dubte que no farà mal a l’organització.

—Enteneu que altres companys del Botànic demanen que faça un pas al costat?
—No crec que siga necessari. Entre altres coses, perquè de moment encara estem pendents del suplicatori i falten alguns passos per a veure com s’acaba. Però hi insistisc. S’acabe com s’acabe, o evolucione, no tinc cap dubte que algú que ha fet tant per a crear aquest instrument no farà res per a perjudicar-lo. Pesarà més el valor de l’instrument que el dolor que puga representar prendre una decisió en un moment determinat.

—És rellevant que la demarcació de Castelló s’haja quedat sense cap conseller després de la crisi de govern?
—El president ho és. Sempre m’ha preocupat molt eixe discurs de tingues un conseller de no sé on… Mireu, parlem de xifres, i el que s’ha de fer, i no amb caràcter provincial, és garantir unes inversions justes als diferents territoris del país. No crec que siga especialment important, i veig estrany que en el meu partit ens preocupen aquestes coses. Crec recordar que això de les províncies no ens ho crèiem. Jo continue sense creure-m’ho.

—Us esperàveu l’eixida de Marzà?
—Sí. No sabia en quin moment passaria, però ja havia comunicat la seua voluntat de deixar la conselleria. Marzà ha dirigit una macroconselleria extraordinàriament pesada quant a competències, i ho ha fet durant molts anys. Ens coneixem de fa molts anys, i li vaig dir que si la decisió d’eixir era de caràcter personal, li donava tot el suport i ho entendria. No m’agradaria, perquè pense que ho feia bé.

—Se n’ha anat per preparar la candidatura a la presidència?
—Per allò que ell crega oportú. Compromís decidirà el que haja de decidir, però és veritat que enfortir el partit és una feina molt important, i Vicent Marzà és una persona extremadament treballadora. Ara no té la pressió que té la gestió d’una conselleria com aquesta. Per tant, encara que continue fent setanta hores la setmana, que està molt malament, les fa sense una pressió afegida, que és la de gestionar una macroconselleria. I al final, mentalment, la gent necessitem canviar d’àmbit per ser eficients.

—Les eixides de Vicent Marzà i Vicent Soler afebleixen el Consell?
—Tots dos eren referents. A Soler, aquests dies li he enviat un missatge. Com a nacionalista que sóc, com a referent del valencianisme que és ell, ha estat un honor treballar-hi. També eren molts anys. El conseller España deia en la presa de possessió que tots els governs són de coalició: Hisenda contra la resta. Això té un desgast. Crec que s’ha fet una bona remodelació en general. S’ha criticat que ara siga el segon escalafó que puge al primer. A mi em sembla molt raonable quan falta un any per a les eleccions. No posaràs al capdavant d’una conselleria algú que ve de fora. Em sembla molt raonable posar gent que sap gestionar en llocs de gestió.

—Quantes hores feu feina a la setmana?
—[Riu] Moltes, més de quaranta, segur. Però no és rellevant. Uns hauran de treballar moltes hores perquè uns altres puguen treballar-ne menys. Jo treballe per la meua filla.

—Quantes hores treballarà la vostra filla quan arribe al mercat laboral?
—No en tinc ni idea, però segurament, gràcies al que fem, és possible que en treballe menys de les que hauria fet si nosaltres no haguérem fet aquestes passes. De moment, en fa moltes. És el primer any d’institut i acaba a les tantes de la nit fent deures. Eixe és un problema global, haver d’omplir totes les hores, com si el dret a la peresa no fos un dret de les persones. El treball és un càstig.

—…
—Ens ha passat que ara treballar és allò que et fa persona. Resulta que quan et presentes no dius: Enric Nomdedéu, saxofonista afeccionat i molt roín. Dic, graduat social… La nostra marca personal s’ha convertit en la nostra professió. No és el més important que faig en la meua vida. M’hauríeu de veure ballar el pas doble, sóc molt bo. I, en canvi, em presente com a gestor públic, i això no és el més important que faig en la meua vida. Això necessita una revisió.

—El treball no dignifica?
—Pot dignificar, però no dignifica més que anar a córrer a la vesprada amb dos amics o fer una cervesa amb una amiga. El treball pot dignificar, però no pot ser allò que ens identifica com a persones. No pot ser el nucli central de les nostres vides. El treball ens hauria de permetre de fer moltes altres coses que són molt importants, perquè has d’omplir la nevera, però fins ací. Ara hi ha una tendència que diu que ni tan sols és necessari que t’agrade la teua feina. Que n’hi ha prou de fer-la bé. És veritat que si t’agrada, li pots dedicar més hores i no et sap tant de greu. Hem d’entendre el treball com allò que és necessari per a fer allò que ens permet ser feliços. A vegades la felicitat no és de 8 a 3.

—El discurs és molt bo, però torne a pensar en la gent que no té feina.
—520 milions d’euros dedicats a això. Hem baixat 20 punts l’atur des del 2015. No anem bé. Hi ha 352.000 persones que encara no tenen un lloc de feina, i per a molts dels que sí que en tenen, no és suficient, o no els satisfà, i hem inventat conceptes com “treballadors pobres”, que això ja et fa explotar el cap. És evident que eixa és la part més important de la nostra feina, però si reforcem només el fet que la gent trobe una feina sense dir com ha de ser, o en quines condicions…

—El vostre col·laborador, Joan Sanchis, diu al seu llibre que no està escrit enlloc que hi haja una feina per a cada persona.
—Sanchis, com a jove economista, és un provocador. Però hi ha una realitat. Ací no es pot deixar ningú pel camí. Deixar la gent a les cunetes. I això és el que explica que la Conselleria d’Igualtat genere la primera experiència de renda d’inclusió de l’estat. Ara s’ha estès. No és escrit enlloc que siguem capaços de crear llocs de feina per a tot el món, Sanchis ho pot dir, potser jo, pel meu càrrec, no, però insistesc que això no vol dir que puguem deixar la gent sense recursos.