Enric Morera: “No s’ha fet tot bé, però l’alternativa que tenim és tornar al passat més fosc”

Encara que formalment serà president de les Corts fins el 26 de juny, quan es constituirà l’onzena legislatura, Enric Morera viu els darrers dies com a president de les Corts. Després del socialista Antonio Garcia Miralles, ha estat el president més longeu d’una cambra que ja s’ha dissolt i que ara funciona com a diputació permanent. És més que probable que Morera no faça part de l’onzena legislatura perquè, després de les primàries, va quedar en el lloc onzè de la llista per València. Cap possibilitat d’eixir elegit.

En aquesta entrevista, Morera repassa la transformació que ha tingut el País Valencià aquests vuit anys de Botànic i és pessimista quant a la possibilitat de repetir un pacte semblant. La desaparició de Ciutadans, més que probable, i el retorn dels votants al PP dibuixen, a parer seu, un panorama complicat. Amb tot, diu que treballarà perquè Compromís obtinga un bon resultat que ajude a la formació d’aquest govern d’esquerres i valencianista.

—Quin sentiment teniu, ara?
—D’alguna manera estic alliberat. No sóc jo qui ha de fer el balanç dels vuit anys, però em sembla que és positiu quant a la recuperació de la institució i de la democràcia per al poble valencià. Les Corts venien d’uns moments de molta dificultat. I dic que estic alliberat perquè enfronte una nova etapa en la meua vida.

—Què fareu?
—Políticament, treballar pel valencianisme, com he fet sempre, des de molt jovenet. I després, la pretensió és recuperar la meua agenda privada. Vinc del món empresarial i vinc del món de l’advocacia i segurament m’encarrilaré.

—Reobrireu el despatx?
—Sí. Jo tenia un despatx d’urbanisme. Crec que estem en una etapa clau del nostre esdevenidor col·lectiu que és passar d’una economia carbonitzada a una economia basada en les renovables; això crea alguns conflictes. Jo en aquells moments ja vaig treballar en eixa línia, i potser recuperaré tota aquesta dinàmica.

—Tornant al balanç d’aquests anys, després d’Antonio Garcia Miralles, heu estat el president més longeu. Vuit anys dedicats a les Corts.
—És un treball molt intens. Hem aportat tranquil·litat, seguretat, rigor, aprovació de pressupostos, aprovació de l’arquitectura d’un nou autogovern, d’una nova etapa. En eixe sentit, jo he contribuït a aquesta dinàmica. No tot s’ha fet bé, ni de bon tros. Però l’alternativa que tenim és o tornar al passat més fosc de la història del poble valencià i d’involució de l’autogovern, o continuar avançant reconeixent que hi ha hagut insuficiències i que s’hauran de corregir. I jo aposte per això. Avui al matí he estat en À Punt i els ho he dit. L’última mesura que hem aprovat ha estat el nomenament de Miquel Francés com a president del consell rector dels mitjans audiovisuals, però és que si hi ha una involució, si tornem al passat, À Punt perilla. És una radiotelevisió que desapareixerà.

—L’últim ple de les Corts va ser peculiar. Semblava un festival de final de curs. Us va molestar que pràcticament no hi hagués membres del Consell a l’hora del comiat de la legislatura?
—Es van aprovar tres lleis importants, en aquell ple, com la del despoblament, la de les cooperatives i la de participació. Les absències no em van molestar, però sí que em va molestar que no hi haguera més unitat en les forces del Botànic. Això ens va impedir d’aprovar renovacions d’òrgans estatutaris i altres coses… Va ser un ple que ja es veia marcat per una dinàmica pre-electoral.

—S’hi va notar molta tensió. En el debat sobre l’abolició de la prostitució es van viure intercanvis molt agres entre les diputades de Compromís i del PSPV.
—Ja estem en una dinàmica electoral i això no contribueix a buscar sinergies. Tot es va fer a última hora. S’hauria pogut millorar, diguem-ho així.

—Hi ha el perill real que no es puga repetir el Botànic. Què diuen els nombres que segur que teniu?
—Hi ha moltes enquestes. Les eleccions coincideixen amb les municipals, no amb les generals, com van ser les passades. Jo no tinc cap dubte que si el marc de debat i de reflexió i d’avaluació fora l’estrictament valencià continuaria una majoria com la que hi ha ara, però com que m’imagine que alguns intentaran no parlar dels nostres pobles, les nostres ciutats, el nostre autogovern, la nostra sanitat, la nostra educació, sinó d’altres temes, i no tenim un espai comunicacional valencià substantiu, em preocupa que el resultat no siga tan bo com hauria de ser.

—El fet que alguns membres destacats de Compromís, el vostre partit, diumenge donassen suport a Sumar de Yolanda Díaz, no contribuirà a allunyar el centre del debat del País Valencià i centrar-lo en un marc més espanyol?
—Nosaltres som educats, i en rebre una invitació per a assistir a un acte d’una líder, per cortesia, hi anem; així ho veig jo. Però nosaltres, tots els membres de Compromís, hem pres la determinació molt clara que podem cooperar amb altres, però des de la nostra realitat, des de la nostra sobirania, des de la lleialtat al nostre autogovern. I en eixe sentit ho vaig veure un acte de normalitat.

—Hi insistesc: el fet que Joan Baldoví haja dit que vol que Yolanda Díaz vinga a fer campanya amb ell no és traure del marc estrictament valencià, la campanya?
—No. Això vol dir que nosaltres estem disposats a cooperar des de la nostra sobirania, des de la nostra lleialtat amb altres. Són declaracions que es fan en un moment donat. Ací tant no pot venir ella com un líder europeu. Sempre que tinguem clar que la nostra prioritat, que la tenim, és la lleialtat al País Valencià.

—A Podem critiquen que Compromís vulga sumar amb Yolanda Díaz, però que pose entrebancs a fer un front més potent al País Valencià.
—La informació que jo tinc és que en unes eleccions valencianes pot ser més útil la fórmula proposada ara: repetir Compromís per un costat i Unides Podem per un altre. Ací s’ha de buscar sempre la utilitat del vot per a avançar i que els projectes tinguen la cobertura política i electoral més gran.

—Parlant ja de lleis aprovades, el resultat del requisit lingüístic és un exemple de les renúncies que s’han de fer en un govern de coalició?
—En aquest cas, hi ha un avanç. Cap renúncia. Podem discutir si l’avanç és substantiu o limitat o què, però és un avanç cap al requisit. Governar en coalició crea moltes necessitats de pactar amb els socis. Però és un avanç. Hem de recordar que governem en coalició. I això et crea molta necessitat de pactar amb els socis.

—És un requisit lingüístic que moltes persones i entitats que fa anys que el reclamen el troben insuficient i curt, i que, a més, no arriba al personal de la sanitat.
—Per això hi ha les valoracions que se’n poden fer, però en tot cas és un pas en la bona direcció.

—Un pas curt, carregat de renúncies?
—No. Potser, més que renúncies, passa que l’amplitud dels canvis que vols proposar no són prou grans com alguns podrien considerar. Però això és la política.

—La política lingüística que ha fet el Botànic ha estat prou valenta?
—És evident que no tot s’ha fet bé. No sols en aquest àmbit, sinó en altres. I torne a dir que som en un govern de coalició. S’hauria pogut fer molt més? S’hauria pogut anar molt més lluny? Per això necessites més poder polític. Per exemple, en altres àmbits on no hem avançat és en el d’aconseguir un finançament just o més inversions públiques territorialitzades. Això ho tenim pendent, però depèn de la força que tens. Un diputat de trenta, com tenim a Madrid, fa el que pot, i Joan Baldoví ha fet molt. Una de les coses que hem fet és radiografiar en una comissió d’estudi quin és el deute impropi, és a dir, el deute que els valencians tenim per culpa de l’infrafinançament. I el resultat és que, de 55.000 milions de deute, l’impropi són 42.000. A mi em sembla un escàndol i se’n parla ben poc.

—Un altre exemple és el de la recuperació del dret civil. Us heu entrevistat amb la presidenta del congrés espanyol, però aquells que ací hi voten a favor a Madrid sembla que no ho faran.
—Encara no han votat en contra. El PP sí que s’hi ha pronunciat, en contra. A les Corts hem edificat la posició valenciana. Hem aprovat amb una gran majoria la tramitació d’una llei de reforma de la constitució. Una altra cosa és que quan passen les fronteres se n’obliden i compte més la posició del partit que la del país. Ara això és a la ponència constitucional. Tenim el suport del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) perquè la modificació de l’article 49 duga incorporada la recuperació del dret foral. Això és el que tenim i l’únic que podem fer per a superar-ho és tenir més poder polític valencià. En el marc espanyol, en el marc europeu, i cooperar amb aquells amb qui compartim valors per a edificar la nostra posició política.

—Parleu de complicitat amb aquells que comparteixen valors. No s’ha volgut o no s’ha pogut teixir complicitats autèntiques per fer fronts comuns amb les Illes i el Principat i tenir més força per a defensar els interessos a Madrid?
—Jo he defensat i he escrit sobre eixa necessitat de cooperar entre aquells que tenim elements comuns en economia, en model social, que compartim llengua i cultura, i que rebem un tracte injust per part de l’estat. Buscar més cooperació, més sinergies per a afrontar els problemes que compartim. Ho he defensat sempre, però s’ha
avançat poc.

—Per què?
—Catalunya està en el procés que està i amb les Illes sí que hem tingut unes cimeres molt significatives per a radiografiar algunes necessitats i aportar algunes de les solucions. Però, del meu punt de vista, cal anar més lluny.

—El model del Botànic, amb les condicions que té, els ingredients, les estructures… no s’ha esgotat?
—Tot s’ha de renovar perquè els temps canvien i les polítiques que haurem d’adoptar són absolutament noves i els canvis que experimentarem són del tot inèdits. La intel·ligència artificial, el canvi climàtic, la nostra presència en el món, els canvis que hi ha a Europa… En un món tan convuls necessitem noves receptes i és evident que tot és millorable. Ara, el primer objectiu és reeditar aquest espai. Si analitzes d’on veníem i on som, els paràmetres han millorat substantivament. Potser no en la intensitat que voldríem. Però si analitzem paràmetre per paràmetre en sanitat, en educació, en indústria, en model econòmic… Tota aquesta transformació s’ha fet aquests vuit anys. Cal fer més coses, és evident. El primer objectiu és guanyar les eleccions i repetir el govern. I en aquests moments no és clar.

—No és una contradicció que tots els indicadors diguen que el País Valencià va millor i que no siga clar que aquest model puga continuar?
—Sí. I té a veure amb el fet que no tenim un espai comunicacional valencià, tot i que s’ha recuperat À Punt. Segona cosa, ens falta autoestima. I encara un tercer factor és la reagrupació de la dreta en una sola opció perquè la llei D’Hondt serà molt determinant. I tot això és preocupant.

—En aquests vuit anys no heu canviat la llei electoral, cosa que facilitaria la permanència d’Unides Podem a les Corts.
—S’ha intentat, però això requereix una majoria qualificada. Hi ha hagut dos intents en les dues legislatures que he presidit. Una com a projecte de llei i una altra com a proposició de llei. I s’ha tramitat i estava a punt de poder ser inclosa en l’ordre del dia d’un ple de les Corts, però finalment no s’assolí la majoria necessària. Tenim la llei electoral que tenim, i és cert que a l’estatut no figura la barrera del 5% i també és cert que en aquests moments això pot afectar negativament alguna de les forces ara present a les corts.

—Com ha estat conviure amb Vox aquesta legislatura?
—Són un grup parlamentari i representen el 10% dels vots del poble valencià. Tenen 10 diputats a les Corts i jo he d’aplicar el reglament. Crec que no han dificultat la nostra acció parlamentària.

—Joan Baldoví és el millor candidat de Compromís?
—Sí. Coneix i estima el país. És una persona molt coneguda i culmina una etapa positiva en el congrés dels diputats. I així ho ha aprovat per amplíssima majoria la coalició en primàries.

—Les vostres ferides de les primàries ja s’han guarit?
—Jo no tinc ferides de les primàries.

—Us esperàveu no quedar en un lloc d’eixida?
—No, perquè jo vaig entrar a les primàries com qualsevol altre. I el resultat és el que és i punt.

—L’endemà de les primàries, el partit va córrer a dir que us buscarien un lloc.
—No, no va córrer ningú ni jo ho desitge, ni ho espere.

—Us agradaria ser senador a Madrid, o una conselleria?
—No. No aspire a res. Ni crec que el partit hi tinga cap obligació. Afortunadament, tinc els meus recursos professionals i tinc la vida i la mirada posada en el món privat.

—Es notarà l’absència de Mónica Oltra al capdavant de la candidatura?
—És un actiu electoral. I ho ha estat sempre. No sé de quina manera pot afectar en el resultat, però ella aporta i és una situació injusta. Espere que es resolga de pressa i prompte. Una justícia que actua tard no es mereix dir-se justícia.

—Participareu de manera activa en la campanya electoral?
—Jo estic compromès a ajudar durant tota la campanya per a tenir un bon resultat. Divendres vaig estar en la presentació de la candidatura de Benifaió, perquè m’ho van demanar. Ara, entenc que són els primers candidats els que han d’assumir eixa major responsabilitat.

—Compromís està cohesionat?
—Tan cohesionat com pot estar una coalició electoral.

—Hi ha veus que critiquen que decisions tan importants com ara anar a Madrid a donar suport a Yolanda Díaz no s’hagués consultat a les bases.
—La democràcia interna i la pluralitat d’opinions és un valor del partit que s’ha de respectar.

—Parlem ara de Més Compromís. Ja hi éreu quan era la UPV, quan era el Bloc… Com veieu la deriva d’aquests darrers anys?
—Jo vinc de vint anys de no tenir presència a les Corts. Per a un llibre de Damià Pons, vaig radiografiar quin era el nostre objectiu i com arribar-hi. Vaig deixar la secretaria general el 2016, amb un eurodiputat, amb una coalició a les eleccions espanyoles que va traure nou diputats, no tots nostres, i amb una presència en el govern de la Generalitat. Ara segurament cal tornar a fer una altra anàlisi, però la urgència és guanyar les eleccions. Com a Compromís, segur que traurem un bon resultat, però el dubte és si hi haurà un nou Botànic o no. I és molt diferent estar en una situació o en una altra. Per això, caldrà una gran reflexió.

—L’esforç que ha de fer Compromís és assemblar-se a la societat valenciana o transformar-la perquè cada volta més gent abrace els postulats més nacionalistes de Compromís.
—La realitat valenciana és la que és. No és la que desitjaríem. I sobre això has de construir una oferta política i electoral. No es tracta de rebaixar plantejaments, en absolut, sinó de fer atractiva la teua oferta electoral sense deixar de ser el que tu ets. I això té un mecanisme que no és renunciar a res, sinó marcar els objectius estratègics. Però t’has d’emmotllar a les circumstàncies sense deixar de perdre el sentit de la teua acció política. Has d’acoblar la teua realitat a les circumstàncies. Jo sóc pragmàtic i he pactat molt. Crec que és bo anar pactant, perquè en la mesura que facilites que et voten aconsegueixes millorar les teues posicions polítiques. Una altra cosa és si de la nostra acció de govern hem consolidat posicions clarament nacionals. En molts aspectes, sí. En altres, no.

—En quins?
—Hem recuperat la ràdio i la televisió pública valencianes. És important. Per exemple, tot el que s’ha fet en cultura. Hem millorat moltes coses.

—Els socialistes han sabut traure més profit del pacte de govern?
—Potser ens ha faltat una visió del fet que tots hi guanyem. Que cadascú guanyara i cresquera en el seu àmbit. Crec que el Partit Socialista és un partit molt vertebrat amb lideratges clars i sòlids, amb una presència municipal notable. Tenen una vocació de poder molt més experimentada que la nostra. Jo sempre he estat partidari que al meu soci les coses li vagen bé. No sóc partidari de posar el dit a l’ull al company de viatge. Per desgràcia, no tothom té aquest plantejament i al seu soci de viatge li posen el dit a l’ull.

—Ho dieu per Puig.
—No. Ho dic en altres àmbits on la gent no ha entès quant ens ha costat d’arribar ací i per bajanades poden fer-ho perillar. Entre altres coses perquè els electors progressistes no ens ho perdonen.

—Quines coses?
—Parle per exemple de l’Ajuntament de València. No és tolerable que alguns membres de l’equip de govern insulten l’alcalde o li facen el buit. I els ho he dit. Em sembla que aquest no és el camí.

—Perill l’ajuntament, també?
—Tot perilla, perquè tot ha de passar per unes eleccions. L’actual majoria de l’ajuntament va ser per 400 vots. S’han d’obtenir disset regidors. Però la veritat és que no hi ha color del passat negre d’on venim. El cas Assut és el cas negre del PP de la ciutat de València i algú haurà d’investigar. I el que és sorprenent és que només siga pública una peça que afecta indirectament el partit socialista.

—Compromís té un bon lideratge?
—Té un bon candidat. Té un bon equip de candidatures electorals. I Compromís com a tal encara s’hauria d’haver avançat més cap a la configuració d’un model més estable i més organitzat, però ara som una cooperativa en forma de coalició electoral.

—Que no es convertirà mai en un partit?
—Això no ha avançat.