Enric Majó: “Sempre penso que demà pot ser un bon dia”

Defensar que les vides estan predestinades és difícil quan t’endinses en biografies com les d’Enric Majó. Nascut l’any 1945 a Rubí (Vallès Occidental), de família humil, res podia fer preveure que acabaria essent una de les figures més destacades de l’escena teatral catalana. Ni que seria una de les primeres figures públiques al nostre país a sortir de l’armari, quan encara no hi havia armaris, i reivindicar els drets dels homosexuals.

Uns dies abans de fer vuitanta anys, ens rep al seu pis del centre de Barcelona, ben a la vora de la Rambla i d’un Cafè de l’Òpera que a les acaballes del franquisme no aplegava turistes sinó joves somniadors. En una sala d’estar plena de quadres i accés a una terrassa on fa massa fred per instal·lar-nos-hi, ens explica com va anar a parar al món del teatre per atzar, per la doble carambola d’un professor malxinat i un altre que li va saber veure dots d’artista.

La carrera artística d’Enric Majó és massa llarga per repassar-la en una entrevista, i es pot consultar a la Viquipèdia. A més, ens explica que ell fa creu i ratlla després de cada obra per començar de zero. De tant en tant, dubta a l’hora de recordar algun nom, però té ben clar que va presentar Carmen Sevilla a Jordi Pujol la nit que va estrenar Hamlet en català a Madrid. L’únic moment en què li brillen els ulls és quan parla del Primer d’Octubre. Per la resta té un posat afable, humil i gairebé discret, per ser un artista.

—Comencem pels vuitanta anys: sou de celebrar els aniversaris, o no?
—Aquest és imprescindible celebrar-lo, perquè em sembla una proesa. He deixat tanta gent pel camí, que estic encantat de fer-los. No m’ha espantat mai, fer anys. Bé, sí, els quaranta sí que em van fer por, perquè vaig pensar que, amb sort, era a la meitat del camí. Havien passat molt ràpidament i quedaven moltes coses per fer. Ara he arribat als vuitanta. Per tant, sí, ho celebraré. Farem un vermut amb amics i després un dinar més familiar.

—I a la vida, sou més de mirar enrere o endavant?
—Mirar enrere és imprescindible per saber qui ets, per situar-te. Sempre és útil recordar la infantesa, les experiències bones i dolentes que has tingut. Però jo sempre penso que demà pot ser un bon dia.

—Doncs mirem una mica enrere per arrencar. A casa vostra hi havia ambient de teatre?
—No, gens. El pare era pastor, pastor de cabres, perquè te’n facis una idea.

—Bé hi deu haver pastors a qui els agrada el teatre, no?
—Doncs al meu pare, no. Era un home molt estricte. Era naturista i vegetarià radical. Considerava que els teatres i els cinemes eren llocs on l’ambient i l’aire estaven viciats, aquesta era la paraula. Per tant, no anàvem mai ni al teatre ni al cinema. Abans, a les cases, no hi acostumava a haver gaires llibres. A casa nostra, sí, però monotemàtics. No hi havia ni una novel·la, ni un llibre de poesia, ni res que no fossin llibres sobre la salut i el naturalisme, del professor Capo, el doctor Vander… Encara en recordo els noms.

—N’heu seguit els consells?
—Uf, no, era molt pesat, tot allò, gairebé com una secta. Sé molt bé què he de fer per viure bé i tot això, però a l’hora de la veritat no ho tinc gaire en compte.

—Doncs, si no és per influència familiar, com hi vau arribar, al món de l’art?
—A Rubí jo anava a les Escoles Ribas, que era una escola privada però no religiosa, que tenia un edifici fantàstic, un preu molt assequible i uns professors molt franquistes, com a tot arreu, que de seguida t’engaltaven un clatellot. Parlem dels anys cinquanta. Quan tenia dotze anys, vaig dir que volia continuar estudiant i fer el batxillerat. Els meus pares van quedar sorpresos, perquè això no entrava en els seus plans. Van anar a parlar amb el meu professor d’aquell moment i ell els va dir que no, que jo no valia per estudiar. Doncs s’ha acabat aquesta escola, vaig dir jo, no hi torno.

—Teníeu moltes butlletes per a anar a pasturar cabres i ovelles, en aquest punt…
—Jo no sabia què volia fer a la vida, però sabia que no volia ser ni pagès ni pastor. Aleshores, la meva mare em va apuntar a una escola nocturna perquè aprengués algun ofici. Allà vaig tenir la sort de trobar-me amb el professor Ribera, que ensenyava dibuix tècnic i industrial, i com que el trobava avorrit, també ens feia dibuix artístic. I un Nadal vam fer un pessebre de fang i va trobar que la Mare de Déu que jo havia fet estava prou bé. Té moviment, va dir, que aleshores no vaig entendre què significava. En resum, vaig acabar fent feina al taller del professor Ribera com a aprenent i guanyant uns diners. Amb ell, que havia anat a la Massana, vaig aprendre molt: dibuix, pintura, oli, aquarel·la, pergamins… Tot el que li demanaven els clients. Així va ser com, amb dotze anys, vaig començar a descobrir que hi havia un altre món, més enllà dels oficis que jo coneixia, i vaig començar a desenvolupar la meva vocació artística.

—Ens anem acostant al teatre?
—Sí, perquè amb divuit anys vaig començar a baixar a Barcelona per ensumar nous ambients, al Cercle Artístic de Sant Lluc, i vaig conèixer un grup de gent molt divertida, que eren alumnes de l’Institut del Teatre del carrer d’Elisabets. Oh, doncs m’hi apunto. Era el curs 64-65. Els professors eren molt amables, però l’ambient general era molt trist i avorrit, era una altra època, allò. Un dia va passar per Barcelona l’Adolfo Marsillach, que necessitava uns quants actors joves per a fer una obra al Poliorama i em va oferir d’entrar a la seva companyia. I ara què? Jo tenia feina de dibuixant a Rubí, a Indústries Francino, i no tenia ni cotxe ni moto. A les dues de la matinada sortia l’últim tren de Barcelona cap a Rubí i els assajos sovint s’allargaven. En vaig parlar amb els meus caps, que em van animar a fer el pas, i així va ser com vaig deixar la meva feina de dibuixant i vaig començar a fer teatre.

—Cobrant, suposo.
—Sí, 75 pessetes diàries per dues funcions. Dels nous, jo era dels pocs que parlava, havia de dir una frase. Quan es va acabar la temporada al Poliorama, el Marsillach em va dir d’anar a Madrid amb ell, al Teatre Espanyol. Però en aquell moment jo estava descobrint Barcelona i em va semblar que li havia de dir que no. Vaig pensar que em quedava massa lluny. Però també vaig decidir que el teatre era el meu lloc. De fet, va ser una nit, al Poliorama, després d’un assaig, ja eren més de les dues de la matinada i, per tant, m’havia d’esperar al primer tren de les cinc per a tornar a casa. L’Adolfo i el tècnic de llums encara ho allargaven per col·locar els llums de l’espectacle i li vaig demanar permís per quedar-me allà, en lloc d’anar a seure a la Rambla i fer temps. Aquella matinada vaig descobrir la màgia del teatre. Una mica surrealista, perquè les converses eren de l’estil: dona’m 25, puja’l a 30, no, a 40, ara sí, apunta. Però a mi em va servir per a decidir que aquell era el meu lloc. No va ser dalt l’escenari, sinó aquesta màgia prèvia en què pots transformar un espai negre en allò que tu vulguis.

—Recordeu les sensacions de la primera vegada amb públic dalt l’escenari, l’estrena, l’any 1965? L’obra en qüestió era Després de la caiguda, d’Arthur Miller, oi?
—En castellà, sí. Jo era un inconscient total. La companyia de l’Adolfo Marsillach aplegava el bo i millor d’Espanya, amb Carmen Carbonell, Antonio Vico, Fernando Guillén… L’obra explica les intimitats de Miller en aquell moment a Hollywood amb Marilyn Monroe. Era un món que jo desconeixia del tot. Però la inconsciència és això, sortir a l’escenari com si allò fos casa meva. Això va ser a l’inici, després ja vaig aprendre que abans de sortir a l’escenari cal respirar fondo.

—On ho vau aprendre, això?
—En un lloc molt important a la meva vida, que és l’Escola de Teatre Adrià Gual. Forma part de tot un procés, que va del 1965 al 1970, més o menys. Baixar de Rubí a Barcelona. Conèixer l’Adrià Gual. Formar-me. Conèixer l’Armand de Fluvià, element bàsic a la meva vida, que em dóna les claus per, primer, assumir i, després, reivindicar la meva homosexualitat. Que em diu que deixi de buscar respostes en la medicina o la religió i em parla de Pasolini. Sort de l’Armand.

—Després el 1970 sí que aneu a fer teatre a Madrid, amb Núria Espert. És molt diferent, fer teatre en català o en castellà?
—El català és la meva llengua materna. El català de Rubí, és clar. A l’Adrià Gual, a vegades la Carme Serrallonga em deia, Enric, aquesta essa sonora. En canvi, quan feia teatre en castellà, sí que havia de seure abans i fer tota una pràctica per a posar-me a to amb l’idioma. Però sovint també has de fer una preparació física prèvia, forma part de l’escalfament, també.

—I heu fet teatre en català a Madrid. No ho pot dir tothom, això.
—Una vegada, sí. Era el Hamlet amb traducció de Terenci Moix i direcció de Pere Planella. L’havíem fet a Catalunya, a Mallorca i a València. La utopia dels Països Catalans feta realitat. I aleshores vaig dir, això ho hem de portar a Madrid en català. Jo havia estat al Teatre de la Comèdia amb l’Espert i em van dir que d’acord, una setmana. Tornant de Madrid, me’n vaig anar a veure el responsable de Cultura de la Caixa sense passar per casa i vaig aconseguir finançament per als viatges i les dietes. La nit de l’estrena va venir el president Pujol i recordo que al camerino li vaig presentar Carmen Sevilla, va ser divertit.

—Vós, que heu fet tants personatges durant la vostra carrera, quina relació hi teniu? Quan s’acaba l’obra els deixeu a l’escenari o us els endueu a casa?
—No, els personatges es queden al camerino! Amb la roba. Tinc companys que saben tot el que han fet, ho tenen tot al cap. Jo no, no tinc res a la memòria. Quan acabo una obra, començo un altre projecte i allà s’acaba aquell personatge i aquella obra. L’únic text que recordo és aquesta frase que t’he dit abans que tenia a l’obra de Miller: “Maggie, fírmame un autógrafo”. Això és l’únic que recordo de tota la meva vida teatral.

—Doncs hi ha molta gent que encara us recorda fent de Manelic a Terra baixa l’any 1981!
—Ja m’agrada, perquè va ser molt difícil fer aquell Manelic. No pel personatge en si, sinó per l’ombra que havia deixat el Manelic que havia fet l’Enric Borràs. Tots els qui van venir després tenien en compte la seva manera d’interpretar-lo. Jo havia acabat de fer Hamlet i com que el Terenci era amic de Sara Montiel i Pepe Tous, un dia ell em va dir que era un bon moment per a fer el Manelic. Jo, d’entrada, no ho veia clar, però va insistir-hi molt i em va convèncer. Vaig començar fent els dibuixos de l’escenografia i vaig acabar matant el llop.

—En canvi, els qui són una mica més joves segurament us associen amb el Maurici de Nissaga de poder.
—Aquesta sèrie era fantàstica! Des que començava la música fins al final. La trama era molt bona i vam crear un gran equip, que ens enteníem molt bé. I és divertit, perquè hi ha gent que et diu que sempre et ve a veure al teatre, però després només et parla dels personatges que has fet a la televisió.

—Com heu viscut la fama, a la vostra vida d’artista?
—Saps què et dic? Més enllà de qüestions d’ego, jo sobretot estic agraït. Que les persones es dutxin, s’arreglin, es pentinin, surtin de casa i paguin una entrada és un esforç que jo sempre agrairé. Per això, cada vegada que algú m’ha demanat un autògraf o m’ha dit alguna cosa, sempre he pensat que era algú que havia fet aquest esforç, i per tant li he tingut el màxim de respecte i admiració.

—Mantenir una vida privada quan tens una feina pública és impossible?
—Hi ha hagut moments de tot. Hi ha hagut moments que la meva vida ha estat molt pública. Amb determinades coses, encantat que ho fos. Penso en el tema de l’homosexualitat. Jo no vaig sortir de l’armari, perquè encara no s’havia inventat aquesta expressió, però des del moment que em vaig alliberar i vaig decidir no amagar-me’n, abans de la mort de Franco, l’he reivindicat obertament. Estic molt content d’haver-ho fet.

—La vostra relació amb Terenci Moix fa que la vostra vida sigui més pública que no pas hauríeu desitjat?
—Sí, és clar. Durant un temps va anar bé, però ell va fer pública la nostra ruptura d’una manera molt escandalosa, amb planes als diaris parlant de la nostra relació molt negativament, i això va ser molt dur. Va ser molt dur i no n’he parlat públicament fins fa un any.

—Al documentari Terenci, la fabulació infinita parleu d’un personatge que és alhora un gran seductor i un gran manipulador.
—Sí. Ja he dit algun cop que no m’agrada parlar-ne, d’aquest tema, i el que havia de dir ja ho vaig dir allà. Però el resum és que va ser una relació que jo, al cap de quatre anys, vaig dir que s’havia acabat i, malgrat que s’havia acabat, no es va acabar i en va durar catorze, amb deu anys fotuts i de patir molt. Deixem-ho aquí.

—En alguna entrevista també heu explicat que a vegades les patacades, tant si són professionals com personals, necessiten teràpia i pastilles, oi?
—En aquell moment, això em va costar dos anys i mig de teràpia i medicació, sí. Quan no pots viure, has de buscar alguna solució. No va ser fàcil, trobar la persona amb qui pots començar a treballar, però a la tercera la vaig encertar i vaig dir: ara em sembla que vaig pel bon camí.

—Un tòpic força habitual és que els actors sempre esteu de festa i viviu les nits a fons. Veritat o fals?
—Veritat, i fantàstic. Quan era més jove, és clar. També he tingut la sort de viure coses molt especials, com la mort de Franco. Quan finalment es va morir, ens vam creure que tot era possible i va ser meravellós. La Rambla era un festival continu.

—Sempre heu viscut al centre de Barcelona?
—No. Però quan jo anava de Rubí a Barcelona, anar a Barcelona era anar al centre, a la Rambla, la plaça Reial, a Ciutat Vella. Algun pis compartit sí que era per aquí, però amb el Terenci vivíem al carrer de Casanova amb Diagonal.

—Era canalla, la Barcelona dels anys setanta?
—Què vol dir exactament canalla?

—Més lliure, entre més coses?
—Això segur. Més que ara, no ho sé. Més que l’etapa anterior, certament. El Cafè de l’Òpera a la Rambla era el nostre quarter general. No calia citar-te amb ningú, hi anaves i sempre hi trobaves coneguts, començant per l’Ocaña. A partir de la mort de Franco, ens vam permetre mostrar la llibertat en públic. I a la nit, quan havíem acabat les classes o els assajos o les funcions, ben cansats, anàvem al Jazz Colón a ballar fins a les cinc de la matinada.

—On era, aquest local?
—A baix de tot de la Rambla, on ara hi ha un gimnàs. Als baixos, hi posaven una música estupenda. És el primer lloc on vaig poder entrar a ballar a la pista sense haver de dir a una noia: vols ballar? Això era a La Paloma. Al Jazz Colón tothom ballava com volia i amb qui volia. Teníem vint anys i el món era nostre.

—Al cap d’uns anys va aparèixer la sida per espatllar-vos la festa…
—Sí. Quin pànic. Sempre dic que tots els qui van morir no van fer pas més que jo. Vaig tenir sort, vaig tenir sort. Hòstia, és que de la companyia del Hamlet crec que se’n van morir fins a cinc! Era terrible. Anaves a fer anàlisis i trigaven quinze dies a donar-te’n els resultats. Va ser molt injust i va morir molta gent, jove i no tan jove. Al principi, tot era desconcert, fins que no vam començar a saber-ne coses i que calia utilitzar preservatius. Recordo un amic metge que era al Clínic i que em deia que això de la malaltia de les tres hacs –homosexuals, haitians i heroïnòmans– era mentida, però ell tampoc no tenia gaire més informació.

—Parlem una mica de política per acabar, si us sembla bé. He llegit que inicialment vau donar suport al PSUC, després a Pasqual Maragall, i més recentment al procés sobiranista. Evolució o heterodòxia?
—És la meva evolució, sí. Primer, el PSUC, perquè Miquel Llugany era del PSUC i jo sabia que podia ser un bon alcalde de Rubí i prendre el lloc al feixista que hi havia, el que la nit del 23-F va sortir amb els seus col·legues amb les pistoles a la mà. El PSUC d’aquella època era un PSUC catalanista, com també ho era Pasqual Maragall. Maragall era un socialista que avui en dia el farien… bé, ja el van fer fora del partit en el seu moment. I després va venir el procés.

—Què, el procés?
—Jo no era independentista, fins que en unes eleccions al País Basc vaig veure com el PSOE i el PP s’unien per fer fora l’Ibarretxe. Això em va fer obrir els ulls sobre el veritable nacionalisme espanyol. I vaig començar a llegir VilaWeb perquè m’ho va recomanar una persona estimada que ja era independentista quan encara no ho era ningú: la Núria Feliu. En tot cas, el que vam viure a Catalunya l’1 d’octubre de 2017 va ser de les coses fantàstiques que he viscut a la vida. Tot allò que va passar la nit abans i durant el Primer d’Octubre va ser molt increïble i no ho oblidaré mai. La il·lusió compartida que hi havia, de tot arreu i a tots els nivells socials. Abans de començar l’òpera del Liceu, el públic es va posar dempeus i va cantar “Els segadors”. Això no s’havia vist mai, aquesta eufòria. Tenim la sort d’haver-ho viscut i de poder ser ara a casa, a Barcelona, a diferència de Lluís Puig, que havia estat dansaire de l’Esbart de Rubí, o el president Puigdemont, que ho continuen pagant de manera molt injusta.

—Darrera pregunta: com és el vostre dia a dia actualment? Què feu, quins plans de futur teniu?
—Ara torno a pintar, després d’una crisi forta, perquè la meva companya de pintura es va morir inesperadament. Totes aquestes coses passen factura. Molta alegria sempre que puc, però hi ha coses que passen factura. Fa poc, vaig dirigir l’homenatge que vam fer a la Núria Feliu al Palau de la Música. Ara mateix treballo de director escènic per al Festival Udaeta de Sant Pere de Ribes, preparant un homenatge a la soprano Conxita Badia.

—I tornar a fer d’actor dalt un escenari?
—Això és molt difícil de respondre. Quan faig teatre, la funció és el centre de la meva vida. Pot passar el que sigui, que la funció s’ha de fer. La meva mare es va morir quan jo era a Múrcia fent una obra. Aquella nit vaig actuar. L’endemà, vaig pujar per enterrar-la i l’altre, era a Alacant actuant un altre cop. Per tant, no puc dir que no, perquè un actor sempre vol actuar, però alhora sóc conscient que per a un iaio de vuitanta anys és difícil enfrontar-se a una funció diària, és molta energia. Però vés a saber. També passa que quan comences a dir que no, la gent creu que t’has jubilat i cada vegada arriben menys ofertes. Per tant, la resposta és que no ho sé.