Enric Gomà: “Quan apareix una novetat, tothom ho troba horrorós: així no tindrem mai creativitat lèxica”

En la llengua catalana anem coixos de col·loquialitat, fa anys que es constata i que mira de posar-s’hi remei. Havent fet feina amb la llengua estàndard, ara ben consolidada, fa temps que hi ha qui pensa en el registre informal i hi treballa. I és en aquest sentit que l’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà (Barcelona, 1963) publica ara El català tranquil (Pòrtic). “Un manifest”, diu el subtítol, que proposa d’afluixar cotilles, amarar-se molt més de la llengua oral i aprofitar la riquesa lèxica de creació pròpia, més enllà de la rigidesa de la norma. “Hem de deixar respirar el català i acceptar que es parla segons cada generació”, ens diu Gomà. Es dirigeix, d’una banda, a l’Institut d’Estudis Catalans, a qui demana agilitat en la incorporació de terminologia; d’una altra, als correctors, perquè deixin de vetar formes lèxiques pel sol fet de no ser en un diccionari normatiu; i, en general, a tots els parlants, perquè aquest és un llibre per a tots els públics, escrit amb sentit de l’humor i documentat amb desenes d’exemples i amb la intenció que el lector vegi que el seu català és millor del que creia, cosa que “ens hauria d’alegrar una mica la vida”.

—Proposeu que estiguem molt més atents a la creació lèxica, per no deixar-la perdre.
—Sí, perquè vetem solucions que neixen de dins de la societat mateixa i de dins la llengua. Hem de prestar atenció a tot allò que fa diferent la nostra societat, tot allò que neix de dins: marques comercials, malnoms, noms despectius, vulgarismes, etc. Amb molt d’encert, el DIEC va incorporar la paraula ‘biquini’, com a entrepà calent: havia nascut d’una sala de festes barcelonina amb molta trajectòria des dels anys cinquanta fins fa deu anys, i això està molt bé. Doncs de biquinis, n’hi ha centenars! Ara també ha aprovat la ‘lot’, després de cent anys de creació de la marca, i l’ha aprovada quan ja va una mica a la baixa… Les coses, si no s’aproven a temps, es deixen morir. Hi hem de parar atenció perquè, si no ho aprovem i ho fem servir nosaltres, no ho aprovarà ni ho farà servir ningú. És part de nosaltres, de la nostra vida com a societat.

—Què caracteritza el català tranquil?
—El català tranquil defensa la coexistència, la convivència, de formes lèxiques que tenen cap i peus totes dues, i sovint una és normativa i l’altra no. La diferència entre el diccionari normatiu, el DIEC (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans), que té 70.000 entrades, i el Diccionari descriptiu , estrenat el 2019 i que és una meravella, que té 110.000 entrades, és de 40.000 entrades. No parlem d’un centenar de casos. Són 40.000 paraules, que ja han passat un filtre de qualitat dels lingüistes, encapçalats pel doctor Joaquim Rafel. Jo defenso que s’incorpori al català normatiu un gruix lèxic impressionant que està ben format i ben constituït.

—Que totes les paraules que són al descriptiu també formin part del DIEC?
—Caldria examinar-les amb calma, i probablement no ho serien totes, però en serien moltes. La presidenta de la Secció Filològica del IEC ja va comentar que el descriptiu era una mena de sala d’espera del DIEC. Jo els animo que deixi de ser una sala d’espera en molts casos, no en tots, i que ho considerin.

—Algun exemple, d’aquestes formes que dieu que han de coexistir?
—Mig país diu ‘xarrup’ i mig país diu ‘sorbet’, doncs que coexisteixin totes dues formes. Una és un invent dels anys vuitanta, fruit de la ultracorrecció, i l’altra és la paraula més etimològica. Doncs que convisquin. “No, és que es diu sorbet…” No corregim tota l’estona! A més, amb ‘sorbet’ i ‘xarrup’ passa una cosa divertida: als vuitanta uns corregien els altres, i actualment els altres corregeixen els uns! Uns diuen ‘tarja’ i uns altres, ‘targeta’: que convisquin les dues formes. ‘Taquilla’ i ‘guixeta’, un gal·licisme i un castellanisme: totes dues es poden dir, i no passa res.

—Quins requisits han de complir aquestes paraules perquè siguin incorporades a un diccionari normatiu?
—Que estiguin ben constituïdes, que estiguin esteses, que siguin naturals i espontànies en sectors notables de la població. No pas total, perquè pretendre que una forma lèxica la compartim de Cervera de la Marenda fins a Crevillent és absurd. Aquí tenim molts matisos, moltes societats, molts poders polítics i moltes televisions.

—I uns quants anys d’ús, també?
—Quan et diuen que no es pot aprovar una forma lèxica perquè és recent i hem de veure si s’estableix o no, naturalment que ens hem d’esperar. Ara, quan una paraula fa quaranta anys que es diu i la diuen tres generacions…’Semat’ és un adjectiu divertit que diuen els joves: hem de veure si continua o no, perquè és molt recent. Però ‘motivat’ ja té vint anys. A més, és una paraula preciosa i divertida, perquè és una burla dels professors, que diuen “heu d’estar motivats”, i els nois la giren i la fan servir en un sentit irònic, “aquest és un motivat”. Tinc la sensació que els lingüistes són, o més ben dit, som senyors vellets que ens estem en despatxos i tot allò que no ens és freqüent en la nostra vida personal ens irrita o ens desespera. Nosaltres tenim seixanta anys, setanta, vuitanta, i hem d’acceptar que la gent de trenta, quaranta i cinquanta parla d’una altra manera.

—Tot el lèxic ha de ser al diccionari?
—Al DIEC no hi pot ser tot, per descomptat. Però la no-presència al DIEC fa que correctors, editorials i mitjans de comunicació t’ho vetin i t’ho prohibeixin. De manera que tenim tot un català viu en un nivell col·loquial que no apareix mai als mitjans de comunicació. És absurd. Si l’absència d’un mot al DIEC fa que no pugui aparèixer enlloc públicament, ha de ser al DIEC. Aquest català col·loquial ha de poder aparèixer en registres de mitjans de comunicació.

—Els mitjans s’associen a l’estàndard…
—Hi ha una obsessió per l’estàndard, que és l’aposta de Fabra. Si tu examines en quin percentatge d’ocasions durant el dia fas servir l’estàndard i en quin un registre més informal, descobreixes que l’estàndard el fas servir en un 20% i el col·loquial, en un 80%. Té molta més presència el registre informal. Fabra va guanyar la respectabilitat de l’estàndard i va ser un gran pas endavant, sense aquell pas no ens n’hauríem sortit. Ara hem de guanyar la irrespectabilitat, i ho dic amb un punt d’ironia. Hem de guanyar el català com a llengua social d’una manera més fresca i espontània, la col·loquialitat.

“Fabra va guanyar la respectabilitat de l’estàndard, ara hem de guanyar la irrespectabilitat”

—Per això insistiu que cal potenciar la creativitat lèxica?
—Si cada vegada que apareix una paraula o forma nova –o una deformació, perquè la llengua també es crea per deformació, per error, per badada–, tothom es posa les mans al cap i s’esquinça les vestidures… De sobte una noia diu ‘sispli’, i tothom hi reacciona en contra. Per què? És divertit, li és útil. O un que diu ‘epostoflant’. Què passa? S’ho va inventar en Rovirosa, ve del francès, a partir de l’any 08 es comença a fer servir i es fa un lloc… Cada vegada que apareix una novetat, tothom ho troba horrorós. Així no tindrem mai creativitat lèxica! Hem de deixar respirar una mica el català, i també acceptar que es parla segons cada generació. A més a més, també som canviants. La manera com parla algú de vint anys ara no serà com parlarà als quaranta ni als seixanta. La llengua ens canvia. La vida ens va conduint, les feines ens van fent més complexos, les relacions humanes ens van enriquint, i parlem molt diferent en una època i en una altra. No tot està perdut.

—Què voleu dir?
—Que els joves facin servir determinades paraules no vol dir que totes les faran servir d’aquí a trenta anys, o les faran servir d’una altra manera o deformades. Quan tinc setze anys, sóc incapaç de dir ‘tanoca’, perquè em sembla una paraula pròpia de vells i m’esgarrifa. Ara que en tinc cinquanta-set, dic al meu fill “ets un tanoca” i ben tranquil. No passa res. He canviat. I als disset anys no deia mitja frase feta i ara en dic unes quantes. La llengua evoluciona internament en la vida de les persones. Als disset anys, ni borratxo de malvasia faries el pessebre, i als trenta-cinc, tens un fill i cada Nadal fas el pessebre, i ben content, i te’n vas a comprar un sant Josep a la fira. Passa igual amb la llengua.

—I les interferències del castellà i de l’anglès, com s’han de tractar?
—D’entrada, cal dir que hi ha molta més creació lèxica pròpia, autòctona, de la que ens pensem. Anem repetint un clixé que diu que en català no tenim creació lèxica. I ens quedem ben contents. I desesperats. Analitzant la web de “Com ho diria”, que són tres filòlegs joves que expliquen argot juvenil, et trobes que hi ha creació lèxica autòctona. No n’hi ha prou, per al nostre gust, però n’hi ha. Sobre les interferències, hem de veure si les paraules estan ben formades o no. Que coincideixin dues formes tampoc no ens ha d’espantar. I quan una interferència agafa carta de ciutadania, després de quaranta anys o cinquanta, potser que ens la mirem amb bons ulls. Combatre el mateix el 1970, el 2020 i el 2080 no ens va a favor. Hi ha un moment que has d’acceptar allò que és ús general, amb criteris prudents.

—…
—Al segle XVI, els catalans van anar substituint ‘simple’ pel castellanisme ‘senzill’. Al segle XVI era una novetat, perquè ens venia del castellà sencillo, però cinc-cents anys després ha passat a ser una paraula incorporada. Les paraules, quan adopten formes catalanes i tenen un ús i matisos propis, s’han de poder acollir a la llengua; com el nostre ‘maco’, que no és exactament el majo actual castellà.

“El català col·loquial necessita el seu Termcat”

—A qui us dirigiu, amb aquest llibre?
—Pràcticament a tothom, però amb estrats diferents. D’entrada, a la Secció Filològica li demano una mica més de màniga ampla, d’agilitat i de comprensió cap als parlants. Que en tenen, també cal dir-ho. El Diccionari descriptiu no es fa perquè sí. Quan Teresa Cabré diu que tenim un dèficit en català col·loquial, han detectat el problema de fa molt de temps i amb molta exactitud. Estan ben orientats. Ara, cal una mica d’agilitat i rapidesa. El món de la terminologia funciona a la perfecció, el Termcat és extraordinari i prodigiós i fa una feina excel·lent. El català col·loquial necessita el seu Termcat, per entendre’ns. Un organisme muntat per a accelerar processos. Al IEC fan molta feina, per descomptat, no ho poso en dubte, però si hem de dependre del seu ritme actual, és una mica lent. Després, m’adreço als correctors.

—Què els dieu, als correctors?
—Són el filtre entre el català espontani i els mitjans de comunicació. Quan et posen vets i prohibicions a determinades formes, fan que no tinguin vida, que no es reconeguin, que no es llegeixin mai ni se sentin ni es diguin mai, que no siguin presents a la vida pública, i això fa que tendeixin a desaparèixer. Per últim, als lectors en general, que s’adonin de com parlen, de què els veten, què han canviat.

—“El teu català és millor del que creus i t’han dit”, escriviu.
—El nostre català és millor del que ens han fet creure, sí. A vegades perquè no hem dominat prou l’ortografia, la sintaxi se’ns ha escapat, o perquè tenim vacil·lacions… He de dir que hi ha apartats en què jo ja no vull entrar. En el cas del ‘per’ i ‘per a’, necessites tants coneixements, que hi ha un moment que la llengua se’t fa insuportable. I jo ho resolc per pura intuïció. Una altra és el ‘ser’ i ‘estar’. Hi ha una obra de Vallcorba Rocosa sobre el ‘ser’ i ‘estar’ que és impressionant i admirable. Però no podem demanar als parlants que ho sàpiguen, tot allò. Hem de ser pràctics. Tirar pel dret. Algun error cometrem. Ara bé, el nostre català és ric, variat, matisat, espontani, té arrels, perquè ens el parlaven els avis, els pares, els oncles, i el parlem amb les nostres famílies avui, amb els amics, i les entitats on anem, amb els veïns… Tot això forma un tot col·loquial, natural, que hem de posar en solfa.

“Que els joves facin servir determinades paraules no vol dir que totes les faran servir d’aquí a trenta anys”

—Paral·lelament, les dades constaten una davallada de l’ús del català…
—Ho dieu perquè en vint anys hem baixat d’un 49% a un 36% en l’ús habitual de la llengua? D’acord. Però és que en aquests vint anys han vingut 1,5 milions de ciutadans. Hauria estat impensable que 1,5 milions nous sobre una població de sis milions no hagués fet baixar l’ús del català. Haurien vingut estudiosos de la NASA a investigar el fenomen paranormal. Naturalment, l’ús del català baixa. En aquests 1,5 milions, hi ha un percentatge important de castellanoparlants, originaris de Sud-amèrica, i també provinents del nord d’Àfrica que tenien un coneixement d’un cert castellà, per raons de turisme, proximitat, domini espanyol fins als cinquanta, etc. Per tant, és normal. El català s’usa menys perquè s’ha trencat la transmissió generacional? No. Aquest 36% són el 49% de fa vint anys, som els mateixos.

—És poquíssim, no us preocupa?
—No és desitjable, és clar. No és bo. Però és que no podia ser d’una altra manera. Són faves comptades. La nostra esperança és que els ciutadans nouvinguts de la segona generació sàpiguen català i s’incorporin al català. Cosa que ja passa, eh? En aquest sentit, hi ha raons per a l’optimisme. Ara bé, cal fer feina. I cal fer del català una llengua necessària. Una llengua necessària per a viure, per a treballar, per a guanyar-te la vida, per a conviure, entretenir-se, etc. El punt clau és el món laboral: si no és necessari, el català tendirà a desaparèixer. Si el català és un requisit, no. En l’administració, la sanitat, la justícia, l’empresa, les fàbriques, en l’atenció al públic… I això és responsabilitat no tan sols de l’individu i de l’administració, sinó també de les empreses. Aquí podem treballar en una direcció o en una altra. I us avanço una novetat.

—Digueu.
—Sobre mesures concretes per a difondre el català, al maig un col·lectiu de set lingüistes (Maria Rodríguez Mariné, Míriam Martín Lloret, Magí Camps, Pau Vidal, Rudolf Ortega, Ivan Solivellas i jo mateix) posem sobre la taula un conjunt de cinquanta-cinc propostes per a rellançar el català. Propostes concretes adreçades a molts àmbits. A les universitats, el món de l’ensenyament, l’administració, també les empreses, el Barça, les multinacionals, els exhibidors de cinema, les televisions, públiques i privades… Hem aplegat tot d’iniciatives que teníem al cap i les hem posades sobre paper. Són solucions concretes, a molts nivells, de petites a altres de gran magnitud.

—Finalment, quin mètode feu servir per a les vostres anotacions de lèxic? Teniu una mena de diccionari Gomà?
—Tinc un arxiu amb 9.500 entrades. Des de l’any 1988, tota paraula o expressió en català dita espontàniament al meu voltant que no conec o no faig servir, la registro. De manera que tinc aquestes entrades, estructurades per mesos, i cada vegada que en pesco una, l’estudio una mica. En trobo moltes que no són a l’Alcover, que no les trobo en cap diccionari, o que les trobo en un diccionari del XIX, a vegades. Al XX se’n va perdre el rastre i, de sobte, una dona de seixanta anys ho diu espontàniament davant meu. M’ho apunto i ho investigo. I aquest arxiu es complementa amb la lectura de diccionaris, que és una informació paral·lela. N’he llegit uns catorze, de diccionaris. N’he pres moltes notes, m’he fabricat tot un conjunt d’arxius intercomunicats que em permeten fer cerques ràpides, i me’n vaig del XVII al XIX, al XX, i amb això vaig fent.