08.04.2020 - 21:50
Ahir es va saber que a conseqüència de la Covid-19 s’havia mort a Lleida Enric Sirvent. El batlle de la ciutat, Miquel Pueyo, ho va anunciar dient que era ‘un bon home, un lleidatà que simbolitza i representa els ciutadans que van ser agredits el Primer d’Octubre’. Pueyo és un polític poc corrent, amb una coherència que ve de dècades i amb una capacitat especial de ser pròxim a la gent, que queda retratada de nou en l’homenatge que va saber retre, com calia, a aquest veí tan especial.
Enric va ser a punt de morir el Primer d’Octubre, en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquell dia, Sirvent era amb la seua dona a la porta del centre cívic la Mariola de Lleida, col·legi electoral del referèndum, quan van arribar una setantena d’agents per endur-se’n les urnes. Abans, però, van atonyinar els manifestants.
Sirvent va ser agredit per dos agents i un altre li va clavar una puntada de peu als testicles, cosa que li va causar una aturada càrdio-respiratòria. L’agressió no va acabar aquí, i un altre agent encara va voler impedir que el reanimassen. Fins i tot mentre li feien les maniobres de reanimació van caure cossos sobre el seu i quan finalment va arribar l’ambulància la policia espanyola la va retenir fins que no va aconseguir de robar les urnes.
Al cap de dos anys, Josep Rexach el va entrevistar ací a VilaWeb. El dia abans Sirvent havia presentat una denúncia contra els caps de la policia espanyola. L’Enric s’hi definia com un ‘home del tros’, aquesta fórmula tan bonica per a parlar del camp, i explicava que no era de cap partit polític, de cap associació ni res, ‘només del Barça’. Va dir que ell no protegia el col·legi, perquè ja no tenia edat per a fer-ho i que no tenia voluntat de barallar-se. I ho explicava amb un relat colpidorament serè: ‘Era mort, però em van salvar. Tot per ser allà davant la porta. Jo davant uns policies ensinistrats, tapats, amb cuirasses, porres i cascs. […] Aquesta gent ja sabia què feia. Jo m’havia d’haver mort, que tinc setanta anys.’
Per sort Enric Sirvent no es va morir aquell dia. Però per desgràcia s’ha mort ara. L’ha mort un virus planetari, però també l’ha mort la incompetència d’un govern espanyol que, en el millor dels supòsits, ‘va dubtar abans d’aplicar les mesures de confinament que haurien pogut salvar milers de vides’.
I faig servir aquesta frase exacta, manllevada a Ferdinando Giugliano i publicada en aquest duríssim article de Bloomberg, la gran revista mundial d’economia. Bloomberg titula, amb tota la raó del món: ‘La tragèdia d’Espanya era massa previsible’. I no s’està de posar sobre la taula dades com ara la fragilitat històrica del sistema sanitari espanyol –amb 4.400 UCI per a una població de 47 milions, comparades amb les 28.000 UCI que té Alemanya, amb 84 milions d’habitants– i el fet que no haja aprofitat la bonança econòmica per rebaixar el seu deute públic.
Per mirar de tapar la seua responsabilitat, el govern espanyol continua insistint cada dia en els tòpics insultants, com aquell que el virus no entén en territoris. Però, sense moure’ns de la Península Ibèrica, l’evidència ens explica d’una manera molt difícil de discutir que l’Enric tindria moltes més possibilitats avui de ser viu si Lleida fos Porto o Coïmbra i si en comptes de Pedro Sánchez el governàs António Costa. Per exemple. Que és, molt probablement, com dir –i quin mal fa dir-ho–, si no ens haguéssem frenat i no ens haguessen frenat, després d’aquell Primer d’Octubre en què la policia espanyola gairebé el va matar.
PS: Avui a les sis de la vesprada provarem de fer aquest debat en vídeo sobre l’actualitat del país que vàrem anunciar ahir i pel qual els subscriptors envien (molts) temes a tractar. Us demanem comprensió pels aspectes tècnics perquè és la primera vegada que intentarem una cosa com aquesta i ho farem tots confinats a casa. El debat el podrà seguir tothom des de la portada de VilaWeb i també pels canals de VilaWeb a YouTube i Facebook.
