Enric Canet: ‘Les entitats socials haurien de ser més crítiques’

Enric Canet és el director de relacions ciutadanes del Casal dels Infants. L’entitat dóna suport a unes 2.575 persones, entre joves i famílies, que viuen en situació precària. No parlem només de persones immigrants. La major part de les persones ateses pel Casal dels Infants ja han nascut aquí, tot i que els seus orígens són de fora. El Casal d’Infants va néixer al barri del Raval de Barcelona i aquests darrers anys ha estès la seva activitat a altres barris del Besòs, la Mina, Badalona, Santa Coloma i Salt. Aquesta entitat social coneix bé els problemes més greus que queden al descobert entre la població més vulnerable i desfavorida, davant la crisi sanitària i econòmica que ha originat el coronavirus. Enric Canet s’encarrega de trobar recursos i també és el representant del Casal d’Infants en les reunions del Consell d’Associacions de Barcelona, la Federació Catalana de Voluntariat Social i altres plataformes d’entitats que continuen en actiu. Canet demana més coordinació entre les entitats de caràcter social i treballar en xarxa, per fer front a aquesta situació d’emergència, posant l’accent també en l’educació.

—Quina vida feu aquests dies de confinament? Perquè el Casal dels Infants és tancat. Manteniu contacte amb les famílies? Com esteu organitzats?
—Intentem mantenir un contacte telefònic i per correu electrònic amb les famílies. Les educadores del Casal hi parlen, perquè és molt important mantenir la relació personal. Són famílies que es troben en situacions força caòtiques. Per exemple, ens trobem amb famílies de matrimoni i dos fills que viuen en un pis d’una sola habitació. I moltes tenen problemes per a pagar la factura del telèfon. De manera que o els truques tu o sovint ells no ho fan, perquè només utilitzen el mòbil quan tenen cobertura wifi. Amb aquests problemes, vam aconseguir que l’empresa de telefonia Parlem cobrís gairebé cinquanta famílies amb línia telefònica.

—Què més els passa a les famílies i joves vinculats al Casal d’Infants en aquestes circumstàncies de confinament?
—La majoria d’aquests joves i aquestes famílies no tenen ni pissarretes ni ordinadors. De manera que, per molta cobertura telefònica que tinguin, no poden treballar els materials que els envien de l’ESO. Hem mirat d’aconseguir algunes pissarretes i ordinadors, perquè famílies i adolescents puguin continuar els estudis. També ens hem adonat que moltes famílies ni tan sols disposen de llapis ni bolígrafs ni papers ni quaderns ni colors… També ens hem encarregat de coordinar tot això. Al Casal teníem material, hem fet paquets de material didàctic, en funció de les famílies, i els els hem fet arribar. És curiós, sempre pensem que per Nadal aquests infants necessiten joguines i no pensem en altres coses que són bàsiques.

—Aquestes famílies reben les ‘targetes moneder’?
—Són per a les famílies que tenen beca de menjador. Però en el nostre entorn hi ha moltes famílies que no arriben ni a això. A aquestes famílies els hem hagut de donar diners.

—Quantes famílies ateneu?
—Calculem que atenem unes 2.575 persones.

—I les criatures quines edats tenen?
—El primer projecte que tenim és l’infantil, amb nens de 0 a 3 anys, amb les mares. És per a mares i pares, però els pares brillen per la seva absència. Vénen a les tardes a fer reforç escolar i altres activitats que les mares proposen. I a partir d’aquí, tenim nens i joves de 3 a 16 anys. I això a tots els barris on tenim casal: a la Mina, el Besòs, Santa Coloma, Badalona, el Raval i Salt. Són barris de ciutats on la crisi ha fet detectar famílies amb problemes força greus.

—Quina mena de problemes?
—Per exemple, que no tenen menjar. I els hem posat en contacte amb el Banc d’Aliments, Cáritas i Creu Roja i la connexió ha funcionat força bé. També s’han detectat maltractaments. En una situació de confinament com l’actual, s’aguditzen aquestes situacions. Això s’ha treballat amb els serveis socials dels barris. Els serveis socials funcionen prou bé, perquè van reaccionant a les situacions que es plantegen. El treball amb xarxa de les entitats és molt important.

—I amb les escoles?
—Hem intentat treballar amb les escoles i n’hi ha que funcionen prou bé i n’hi ha que funcionen pitjor.

—De què depèn, del factor humà, del projecte d’escola, del Departament d’Educació?
—Del factor humà, sobretot. Us n’explicaré una: a l’Institut Escola de la Mina, als estudiants de l’ESO els envien material en pdf. L’han d’imprimir. Si ja és molt que tinguin ordinador o pissarreta, que tinguin impressora i tinta d’impressora… Ja parlem d’una situació més complexa. A vegades, els professors no són conscients de les magnituds del lloc on es troben.

—El Departament d’Educació diu que vol posar recursos perquè tots els nens i joves tinguin les mateixes oportunitats… Això és una quimera?
—Exactament. És impossible, perquè són milers d’alumnes i no solament en l’extraradi de les ciutats. Potser alguns tenen algun ordinador o pissarreta a casa, però el comparteixen amb molta altra gent. La cosa més habitual és que solament tinguin mòbils. I en aquest cas, falta que la major part d’aquests alumnes tingui també connexió, gratuïta o de pagament.

—L’actuació de les entitats socials més potents està a l’altura de les emergències que requereix una situació com aquesta?
—Crec que sí. Creu Roja i Cáritas, sobretot, tenen molt de potencial. Haurem d’intentar ser cada vegada més eficients. Hem de treballar amb tothom i estar-hi coordinats. Aquí entra un altre tema: les entitats socials estan tan al límit, moltes vegades econòmic, que al final no sabem si això que fem en situacions de crisi ho fem pel nostre nom, d’una manera comunicativa, o bé ho fem perquè atenem unes necessitats socials. I a mi sempre em preocupa si som capaços de ser prou crítics i denunciadors de les situacions.

—No sou prou crítics?
—Al món social hauríem de ser més contundents i dir més sovint: ‘Això no es pot admetre.’

—Fa deu anys, quan hi va haver la crisi financera, van rescatar els bancs i no els van exigir que retornessin els diners deixats per l’ens públic. La sensació és que d’aquella crisi se’n va aprendre ben poca cosa. I la bossa dels desfavorits no ha parat de créixer. Hi ha el risc que en aquesta nova crisi torni a passar igual i s’agreugin encara més les desigualtats?
—Sí. La diferència és que aquesta vegada la crisi sanitària ens ha afectat a tots i tenim por. El virus és un sistema de la natura de control de les poblacions. I s’ha escapat. Afecta sobretot la gent gran, les residències i certs barris. Però el pot agafar tothom. I això fa que la gent trontolli. Per això ara seria el moment de fer veure que qualsevol de nosaltres i en qualsevol moment es troba en risc de caure en situacions de vulnerabilitat. M’agradaria que la gent s’adonés d’això. I sí, les entitats socials hauríem d’haver estat més crítiques. I no només amb la situació de la sanitat pública. A nosaltres, el 2010, ens van aturar totes les subvencions de la Generalitat per a projectes d’inserció laboral. Això va comportar una desfeta per a molts joves, que no van aconseguir trobar feina. Per què ho vam tolerar? Deien que no hi havia diners, que era un temps d’austeritat. Sí, l’austeritat va ser per a la gent més desfavorida i per a la classe mitjana, però no ho va ser per als bancs. És trist pensar que els bancs, als quals van rescatar, fins i tot van obtenir beneficis per als accionistes. I han continuat cobrant beneficis i no han tornat res. Ens prenen el pèl. En canvi, hauria de ser obligatori que els qui tenen més donessin més.

—Us heu dedicat tota la vida a treballar amb els més desfavorits. Amb aquesta crisi, què queda sobretot al descobert?
—Treballem amb gent que viuen en situació precària i són vists com si fossin els culpables d’aquesta situació. Hi ha gent que encara pensa que el pobre és pobre perquè ho vol, i que si li donem una ajuda s’acomodarà i no farà res, perquè és la picaresca. Sembla que la picaresca només afecti aquesta gent i no, la picaresca afecta totes les classes socials. Aquesta gent només els donem les engrunes d’allò que ens sobra i no considerem que siguin persones que tenen drets. I això passa a molts nivells. Per exemple, hi ha gent que en culpabilitza les mares. Doncs no, hi ha mares que fan tant com poden, i si no fan més, és perquè no poden. I això de donar-los les engrunes, hauríem de fer el possible perquè canviés, però no canviarà.

—Què cal perquè això canviï?
—D’entrada, cal una renda mínima. Però una renda mínima no vol dir quatre-cents o cinc-cents euros, com es proposa. La renda mínima ha de permetre un mínim vital perquè la gent tiri endavant. Si no, malament. Donar capacitat a la gent perquè tingui uns recursos econòmics que li permetin altres possibilitats. Una altra cosa que es veu amb la crisi del coronavirus, a més de la renda bàsica, és la necessitat que l’ensenyament de 0 a 3 anys sigui obligatori.

—Per què?
—Fixeu-vos-hi. Quin és el moment fonamental que viuen les criatures en la seva maduresa com a éssers humans? Del 0 als 3 anys. És l’edat en què s’adquireixen les capacitats bàsiques. És una edat fonamental en l’aprenentatge. Allò que no fas en aquesta franja d’edat, en molts casos ja no ho desenvoluparàs. Doncs en aquesta franja d’edat, l’educació no és ni garantida ni gratuïta. Això passa a tot Europa. Però mentre això no sigui així, la igualtat d’oportunitats no té cap lògica. A tres anys, les criatures ja arriben a l’escola amb unes diferències enormes. Què vol dir, això? Que abans dels tres anys has d’haver ajudat les famílies perquè les criatures desenvolupin les capacitats psicomotrius, evolutives, de seguretat… Això s’ha de garantir. El model de les escoles bressol s’ha de canviar, perquè passen coses curioses: en el model actual d’escoles bressol, les famílies que treballen tenen més punts per entrar-hi. Però, i les famílies que són a l’atur o les que no tenen possibilitat de treballar? Aquestes famílies estan en inferioritat respecte de les famílies que treballen per entrar a l’escola bressol.

—Què més caldria fer?
—Que les entitats socials tinguem molt clar quina és la nostra feina. No podem anar tapant els problemes socials i omplir-nos de medalles. El model que tenim ara va néixer als anys vuitanta, quan hi va haver el boom de les ONG. Margaret Thatcher i Ronald Reagan van pujar al poder i van establir el neoliberalisme. D’aleshores ençà, les grans ONG recullen les engrunes dels països rics i les donen als països pobres. Però és qüestió d’ajudar o és qüestió de drets?

—Parleu de canviar el sistema.
—Totalment. Aquesta és una crisi de sistema. I és una crisi de sistema amb el planeta, amb els ecosistemes, amb els gèneres i amb la desigualtat humana. Ara, com el canviarem? Si no ens hi posem, no canviarem res. No hem d’esperar a veure-les venir. Trobo a faltar grans veus que diguin: ‘Ep, hem d’anar per aquí’. I que les entitats socials comencin a actuar. Però la gent no s’hi acaba de posar.

—Com veieu la situació del país a curt termini?
—No ho sé, però penso que aquesta crisi farà més grans les desigualtats entre rics i pobres. Ara es dedicaran molts més diners a la sanitat i s’hauran de treure d’algun lloc. No es trauran de l’exèrcit ni de la corona. Seria interessant que d’aquesta crisi en traguéssim un esperit republicà clar. Vull dir, que ens asseguem i entre tots decidim on han d’anar els diners, quines són les prioritats i cap a on hem d’anar. M’agradaria que aquesta crisi ens fes pensar què volem d’aquesta societat.

—Però per a la gent amb qui treballeu i actueu, la perspectiva no sembla gaire bona.
—No gens. L’únic avantatge que poden tenir a curt termini és que trobaran unes feines que no voldrà fer ningú, com ara estar-se a les residències de la gent gran.