04.11.2024 - 07:50
|
Actualització: 04.11.2024 - 07:57
Dissabte a la matinada, mentre Catalunya dormia, l’agència demoscòpica Selzer & Co. va publicar el seu sondatge final de les eleccions presidencials a l’estat d’Iowa. Dir que el resultat del sondatge –victòria de Kamala Harris, per tres punts de diferència– va ser inesperat seria fer curt: virtualment totes les altres grans agències demoscòpiques del país coincideixen a pronosticar una victòria còmoda de Trump a Iowa, un estat predominantment blanc en què l’ex-president ja va guanyar tant el 2016 com el 2020. Els darrers dos sondatges de Selzer & Co., per si no fos prou, també vaticinaren una victòria de Trump a Iowa: per divuit punts al juny, en una enquesta publicada abans que Harris succeís Biden al capdavant de la candidatura demòcrata, i per quatre punts al setembre.
Als Estats Units hi ha desenes d’agències demoscòpiques considerades “partisanes”, que els analistes polítics acostumen a menystenir perquè solen exhibir consistentment un biaix cap als demòcrates o, bàsicament, cap als republicans. Però Selzer & Co. és exactament el contrari d’aquestes agències: alguns analistes l’han arribada a elogiar obertament com la millor agència demoscòpica dels Estats Units, i els portals especialitzats en demoscòpia hi acostumen a donar prioritat als sondatges.
Aquesta reputació no és sinó el resultat d’un llarg historial de prediccions excepcionalment acurades: Selzer & Co. ha vaticinat correctament el resultat de les darreres quatre eleccions presidencials a Iowa, gairebé sempre per dos punts o menys de diferència respecte del resultat final, i va ser una de les primeres agències demoscòpiques a trencar amb el consens i predir que Trump guanyaria les eleccions presidencials a l’estat l’any 2016.
Què explica, així doncs, que una de les agències demoscòpiques més respectades dels Estats Units hagi produït uns resultats tan diferents de la resta? Una possible resposta és, senzillament, que Selzer & Co. –una agència demoscòpica que se centra exclusivament en Iowa, un estat poc poblat i amb un pes polític relativament limitat– hagi ficat la pota per primera vegada en molt de temps. L’altra resposta té unes implicacions força més substancials per a les eleccions de dimarts: que els sondatges, que van infravalorar Donald Trump tant el 2016 com el 2020, aquesta volta hagin menystingut el suport real de Kamala Harris.
Les agències demoscòpiques no se la juguen
Si les eleccions presidencials del 2016 no van ser el daltabaix més gran de la història de la demoscòpia nord-americana, poc hi va faltar. Vuit anys després, amb Trump encara de candidat republicà a la presidència, revisar les prediccions de les grans agències demoscòpiques és gairebé còmic. El portal FiveThirtyEight, considerat durant anys el centre de gravetat de la demoscòpia nord-americana, va atorgar a Hillary Clinton un 71,4% de probabilitats de guanyar. El model del New York Times anà encara un pas més enllà, i n’estimà les probabilitats en un 85%. Per increïble que pugui semblar, aquestes xifres eren relativament conservadores en comparació amb la d’unes altres agències, algunes de les quals arribaren a calcular en un 99% les probabilitats d’una victòria demòcrata.
Les eleccions del 2020 tampoc no van acabar d’exorcitzar aquests fantasmes. Trump va perdre aquells comicis, com havien pronosticat la majoria d’agències, però la distància que l’acabà separant de Biden fou molt més estreta que pràcticament ningú no havia anticipat. L’agregador de sondatges de FiveThirtyEight, per exemple, situà en 8,4 punts la diferència de vot entre Biden i Trump, gairebé el doble dels 4,5 punts que acabaren separant un candidat i un altre.
El desastre del 2016, replicat a més petita escala tan sols quatre anys més tard, ha causat una mena d’angoixa existencial entre les grans agències nord-americanes. Nate Cohn, l’analista polític en cap de The New York Times, resumeix d’aquesta manera la situació: “Per alguns, tornar a menystenir Trump podria suposar una amenaça existencial per al seu model de negoci. La resta tenen l’estatus i la reputació en joc en aquestes eleccions. Si menystenen Trump per tercera vegada consecutiva, com poden esperar que la gent torni a fiar-se dels seus sondatges? És molt menys arriscat, sigui per pur interès propi o per pressió de grup, pronosticar un resultat ajustat que no jugar-se-la i pronosticar una victòria clara de Harris.”
Els resultats del 2016 i el 2020, segons que afegeix Cohn, no tan sols han deixat penjant d’un fil la reputació de les grans agències demoscòpiques: també han minvat dràsticament la confiança en els seus propis models i processos de recollida de dades. Temoroses de tornar a produir sondatges que subestimin el suport a Trump i sobreestimin el suport a Harris, la gran majoria agències demoscòpiques han fet canvis estructurals en la manera en què tracten les dades que recullen, segons l’analista, amb un sol objectiu: escorar els resultats dels sondatges cap a la dreta. Algunes agències, per exemple, fins i tot han admès que infrarepresentaven en els seus sondatges grups demogràfics que normalment afavoreixen els demòcrates –com ara les dones i els afroamericans– amb l’objectiu de reduir la distància entre Harris i Trump i produir resultats més “representatius”.
“Si les dades que obtenen semblen massa favorables als demòcrates, aquests mètodes mouen els resultats cap a Trump. Si la situació fos la inversa, no ho farien”, explica. Cohn, a més, fa notar que molts d’aquests nous mètodes són relativament controvertits entre els experts, i que haurien empitjorat substancialment la precisió dels sondatges si s’haguessin aplicat en eleccions anteriors.
Uns sondatges que no es mouen
Això, sigui com sigui, no vol dir que la por de les agències de tornar a subestimar la força electoral de Trump sigui infundada. Bona part del suport al candidat republicà es concentra en els electors sense educació universitària, que també acostumen a ser els que segueixen menys la política i que tenen menys propensió a respondre enquestes. Les implicacions d’aquest biaix de no-resposta entre els electors amb un nivell de formació més baix, que fa dècades que s’observa i s’ha mantingut generalment constant amb el pas del temps, són clares: per més que s’hi esforcin, les agències difícilment podran representar acuradament la base de votants de Trump si part d’aquests votants es neguen a participar-hi.
Però, de la mateixa manera, no sembla forassenyat pensar que, en l’intent de compensar aquest biaix, les agències demoscòpiques hagin acabat produint l’efecte contrari: infrarepresentar el suport als demòcrates a còpia de sobrerepresentar el suport als republicans.
Això ajudaria a entendre per què el suport a Harris en els sondatges pràcticament no s’ha mogut en resposta d’esdeveniments que històricament han implicat pics de suport en els sondatges. N’és un exemple el bon rendiment de la candidata demòcrata en el debat presidencial contra Trump, del qual la fou declarada guanyadora per unanimitat. També explicaria la inusual manca de variacions en els sondatges aquests darrers mesos, particularment notable en una campanya en què un dels aspirants va ser anunciat com a candidat del seu partit molt més tard que no és habitual. D’ençà de l’agost el suport a tots dos candidats s’ha mantingut excepcionalment estable en els sondatges: Harris s’ha mantingut al capdavant, sí, però sempre a una distància prou petita de Trump perquè les agències demoscòpiques no surtin malparades dels comicis –sigui quin sigui el resultat.
Agregador de sondatges de les eleccions presidencials del 2020 (font: FiveThirtyEight).
