Enquestes lingüístiques i realitats cruels

En una vinyeta publicada al diari de Perpinyà L’Indépendant, un home respon a un enquestador. Diu, en francès: ‘Que si parlo català? És clar que sí, fins i tot a vegades l’entenc!’ Passaré educadament sobre la complicitat històrica d’aquest diari en el procés de desaparició del català a Catalunya Nord i em centraré en el motiu del dibuix: la publicació de l”Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord’, realitzada conjuntament per la Direcció General de Política Lingüística, el Consell Departamental dels Pirineus Orientals i l’Institut Franco-Català Transfronterer. I en els debats i polèmiques que ha provocat, si fa no fa els mateixos debats i polèmiques que va generar l’enquesta precedent, realitzada el 2004. I tot plegat es pot resumir en l’opinió que es tracta de resultats sobrevalorats que no corresponen a la realitat. I, certament, és una impressió coherent, perfectament resumida pel dibuixant de L’Indépendant. Cal, però, anar a pams.

La impressió, o convicció, de resultats exagerats, es concentra sobretot en un apartat: el 35,4% de la població de Catalunya Nord que diu que ‘sap parlar’ català. Seria fàcil, d’entrada, qüestionar la metodologia utilitzada per realitzar l’enquesta però, pel que en sé, és fora de tota sospita. Els entrevistadors s’adreçaven a les persones enquestades dient-los sistemàticament ‘Bon dia’ i ‘Bonjour’, i deixant que fossin elles que escollissin la llengua de l’entrevista. Un coneixement mínim de la realitat sociolingüística nord-catalana permet d’endevinar que fins i tot entre els que van afirmar saber parlar català, la gran majoria dels enquestats haurà preferit respondre en francès. Coses de l’autoodi. Entre les crítiques que he pogut sentir, hi ha la de no haver realitzat en català, de manera sistemàtica, les entrevistes a les persones que d’entrada responien que sabien parlar català. Podria semblar lògic, efectivament. Però això hauria desvirtuat els resultats. Conec catalanoparlants d’aquesta terra cremada a qui costa moltíssim de parlar català a gent que no fan part del seu cercle de relacions habituals. Que s’embarbussen i envermelleixen si mai ho han de fer. I que en alguns casos potser fins i tot no s’han plantejat mai que es pugui de debò parlar català per telèfon. O sigui que obligar una persona com aquesta, catalanoparlant, a parlar català per telèfon amb un desconegut podria tenir per conseqüència que es negués a parlar. Sí, tant val saber-ho i lamentar-ho: les llengües moribundes s’acaben parlant només entre persones que es coneixen prèviament i que, per inèrcia més que per gust o voluntat, han conservat aquest hàbit. Conec un pagès d’uns cinquanta anys que parla un català bastant fluid però que potser només el parla una vegada cada mes. O, siguem optimistes, cada setmana, o vint minuts cada dia. Li queden dues o tres persones amb qui, per costum, parla català, i només parla català amb aquestes persones. I així les llengües es moren.

O sigui que el fet que el 35,4% de la població hagi dit que ‘sap parlar’ català no vol dir que passejant-vos pels carrers de qualsevol poble o ciutat de Catalunya Nord sentireu un terç de les converses en català. Però no vol dir tampoc que una part important dels enquestats hagi dit mentides o hagi exagerat. Vol dir que, a vegades, saber parlar català no implica parlar català.

I menys encara significa transmetre la llengua. Si els enquestats diguessin mentides, o l’enquesta fos mal plantejada, també sortirien distorsions en apartats igualment crucials, com ara la llengua que es parla amb els fills. Però el 0,7% de respostes positives en aquest apartat és cruelment realista. La llengua es troba en fase de desaparició per falta de transmissió familiar.

És clar, la pregunta seria, doncs, si val la pena de dedicar temps, energia, talent i diners a intentar salvar una situació objectivament desesperant. La resposta seria que sí de totes maneres, perquè sempre val la pena d’intentar salvar una llengua. Però, en aquest cas, el fet que Catalunya Nord sigui només una part, relativament modesta, del conjunt de la catalanofonia dóna una evidència suplementària al sí. No crec que el català torni mai a ser una llengua d’ús col·lectiu a Catalunya Nord, però sí que pot ser una llengua més emprada, més ensenyada, més apresa, més dignificada, més útil. A condició que en un termini relativament breu Catalunya sigui independent. Una mínima recuperació de la llengua a Catalunya Nord només podrà venir del fet de tenir un estat veí que tingui el català com a llengua oficial.

És clar, res no s’ha guanyat i cal, també, que al Principat el català deixi de ser una llengua subsidiària, com ho és avui en bastants àmbits. Un exemple concret, i real? En una botiga de la rambla de Girona, l’empleat parla en espanyol a la clienta, que li respon en espanyol. Quan em toca a mi, parlo en català a l’empleat, que em respon amb el més excels català gironí i, quan entra el marit de la clienta, aquesta se li adreça en un català també excels, probablement més aviat barceloní. Dos catalanoparlants que no es coneixien van decidir de parlar-se en espanyol per defecte. O sigui que van considerar que el català era subsidiari. Cada vegada que dos catalanoparlants parlen espanyol entre ells, siguin qui siguin i siguin on siguin, el català mor una mica. I Catalunya s’assembla una mica més a Catalunya Nord.