EM Analytics: “El ‘tracking’ anticipa efectes i tendències durant la campanya electoral”

A partir de dissabte vinent, VilaWeb publicarà cada dia una enquesta sobre les eleccions a Catalunya que haurà elaborat EM Analytics. La mostra serà de mil persones, que s’aniran renovant parcialment, i el diari no intervindrà de cap manera en la cuina del sondatge. En aquesta conversa, Miguel Díaz i Rodrigo Panero, codirectors de l’empresa, ens ajuden a resoldre els dubtes que puguin tenir els lectors sobre el funcionament de l’enquesta. Hi pot haver tombs de guió sobtats? Ho tenen més difícil, els partits extraparlamentaris, per a fer-se notar? Per què són crucials els darrers escons de cada demarcació i per què costen tant de preveure? D’entrada, Díaz i Panero ja avisen que una enquesta no recull què passarà el dia de les eleccions, perquè hi sol haver canvis a última hora –i Catalunya té un 22% d’indecisos en aquests moments–, sinó que és una fotografia de cada moment. Això permet de veure tendències que són interessants.

—És molt important que quedi clar que sempre hi ha un marge d’error, que la fiabilitat d’una enquesta no és mai absoluta.
—Miguel Díaz [M.D.]: No, exacte. L’enquesta és una fotografia fixa de cada moment i les coses poden anar canviant, especialment els últims dies. Ara bé, nosaltres estem en contra de les forquilles d’escons. De vegades, hi ha enquestadors que les fan servir per curar-se en salut. Fugim de les forquilles perquè creiem que, si ens comparem amb altres països europeus, aquí la desviació entre enquestes i resultat final sol ser de les més baixes, tret de casos puntuals.

—Com funcionarà l’enquesta diària d’Electomania per a VilaWeb?
—M.D.: És una enquesta que partirà d’una base inicial de mil persones, una mostra representativa de tot Catalunya, tant en relació amb les comarques, com la ubicació geogràfica, el nivell d’estudis, de renda, el grau d’interès per la política, l’ocupació, etc. Hem fet una selecció d’una mostra representativa a partir d’uns paràmetres. Una part es farà amb trucades telefòniques, i una altra, en línia, amb un formulari web. Partint d’aquesta mostra inicial, cada dia s’hi van afegint cent respostes noves i se n’eliminen les cent més antigues. La composició sempre és de mil participants, però es renova a mesura que avança el tracking. Així s’aconsegueix d’anticipar efectes i tendències que puguin sorgir durant la campanya, segons les actituds o declaracions dels candidats, o bé de moviments aliens a la campanya però que hi poden tenir incidència. I, alhora, es manté una coherència. El resultat serà més constant.

—Sempre seran cent, les noves respostes?
—Rodrigo Panera [R.P.]: Cent és la xifra estàndard, però nosaltres ho regulem segons el pols de la campanya. Si apareix això que anomenem cigne negre durant la campanya –per exemple, si es retira un candidat–, perquè la mostra no estigui contaminada, n’incorporem més. Fa deu anys que som al món de la demoscòpia i tenim una base fixa molt ampla de panelistes, i alhora donem entrada a gent nova aleatòriament.

—N’hi ha prou amb una mostra de mil, renovada per cent persones? Imaginem que durant la campanya hi ha fenòmens sobtats que poden canviar el vot d’un segment molt limitat de la societat. Els metges, per exemple, o els gironins. Això ho reflectiria bé, el tracking?
—M.D.: Sabem la xifra d’enquestats aleatoris que cal per a tenir aquestes desviacions. Si hi ha un efecte molt important entre els metges o els gironins, com que les mil respostes estan segmentades i distribuïdes al llarg del territori, detectarem el canvi de patró a les enquestes. Posem el cas que Aragonès o Puigdemont fan unes declaracions que molesten molt la població de menys de trenta-cinc anys. En aquest segment d’enquestats, se’ns dispararà els paràmetres d’intenció de vot. Això ens farà saltar una alarma. Per confirmar l’abast de l’impacte, caldrà que passin uns quants dies, segurament, i fixar-nos en aquests electors. Sigui com sigui, al cap d’uns dies, l’efecte de les atzagaiades dels candidats no sol ser tan elevat com ho semblava d’entrada. És important no sobredimensionar tendències els primers dies. La cosa bona d’aquest model és que ens permet de comparar matrius de transferència, veure com es comporten els indecisos i si hi ha un augment particular en l’abstenció, que és molt rellevant. N’hi ha prou amb una mostra de mil respostes? Categòricament, sí. És evident que, com més gran sigui la mostra, més fiable serà, sempre, però a partir d’un cert llindar, si en lloc de 1.000 són 1.200 o 1.800, és irrellevant.
—R.P.: Nosaltres partim de l’estatística inferencial clàssica, els grans nombres de Bernoulli, una cosa que fa anys i anys que es fa. La tècnica de què parla en Miguel es diu microtàctil. Amb aquesta mostra n’hi ha de sobres per a Catalunya. Ens mourem en un marge d’error del 2% al 3%. Fa molts anys que treballem a Catalunya. Perquè us en feu una idea, vam veure un fenomen d’aquests a l’Ajuntament de Barcelona, quan Xavier Trias va entrar en campanya l’última vegada. Al model que teníem, Junts hi estava més o menys estable. De sobte, tota la massa tipològica d’enquestats que Trias era capaç d’arrossegar va tenir una pujada important. Però això són progressions i cal comprovar amb compte que no hi hagi desajustaments. Augments com el del PSOE en les eleccions del 2004, després dels atemptats, són una cosa extremadament estranya.
—M.D.: Cal tenir en compte que a Catalunya els eixos no són iguals que a la resta de l’estat. L’eix en què es mouen les campanyes catalanes no sempre són esquerra/dreta o independentisme/no-independentisme: es creuen diferents eixos. Hi ha masses de població que es mouen al voltant de tres o quatre partits i que decideixen el seu vot a última hora.

—Els canvis molt bruscos són excepcionals, doncs. Però quina importància tenen els quinze dies de campanya? Com poden canviar les coses en aquestes dues setmanes?
—R.P.: Nosaltres hem vist que les tendències s’acceleren els últims dies de campanya. No canvien, sinó que s’acceleren. Ara, la societat està sobresaturada d’informació política, i el cas català és especial perquè, a més a més, en aquestes eleccions entren nous elements, com Alhora, Aliança Catalana o el retorn, o no, de Puigdemont. Això fa que pugui augmentar la variabilitat.
—M.D.: Sempre hi ha més indecisió a última hora, sobretot a Catalunya. La clau és això, que la tendència es marca els últims dies. A Galícia, abans del 18 de febrer, vam detectar la tendència a l’alça del BNG i a la baixa del PP. El PP va aconseguir no baixar tant, però sí que es va veure que el BNG aconseguia de captar el vot útil de les esquerres. Aquesta és la clau. Intentar d’esbrinar i anticipar-se a què considera l’elector que serà el vot útil. Abans, sobretot durant la dècada dels 2000, el vot es mobilitzava sobretot en funció dels sentiments. Com que tenim tanta informació, aquesta mena de missatges ja no calen tant. En canvi, sí que hi ha una tendència a agrupar-se al voltant de l’opció que veuen més útil dins del seu eix, més viable.

—Me’n podeu posar exemples catalans?
—M.D.: Per als votants que dubten entre Esquerra, Junts i la CUP, l’eix primordial serà l’independentista. Votaran qui creguin que defensa millor els seus interessos. Dins l’eix no independentista, per exemple, el PSC sembla que s’endú el vot útil. Gent que no votaria mai el PSOE a les eleccions generals, que potser sent més simpatia per Carlos Carrizosa o Alejandro Fernández, pot prestar el vot a Salvador Illa per un objectiu comú: que Puigdemont no sigui president. Però hi ha més eixos, també, com l’econòmic, l’identitari o el de l’edat, que també s’ha de tenir en compte. En tots, el vot útil és molt important.

—L’anunci sorpresa de Pedro Sánchez pot ser un d’aquests cignes negres de què parleu?
—R.P.: Ho és. El PSOE acaba de fixar un argumentari basat en la resistència, que s’adiu al marc que va fer servir en les últimes eleccions, d’aguantar i ser un mur contra l’extrema dreta. El primer efecte és que ha canviat tota l’agenda pública. Això fa que l’atenció dels ciutadans en la campanya creixi, i això sol afavorir els partits que van més bé. El Partit Socialista, de moment, sembla que capta l’atenció.
—M.D.: Té tots els números per a convertir-se en un element de la campanya, però per concretar més cal saber quina decisió prendrà. Si dimitís i hi hagués un relleu, això afectaria més les eleccions que no pas una moció de confiança o una reflexió que acabés en no res. Ara, una moció de confiança també hi influiria, perquè condicionaria Esquerra o Junts, que s’hi haurien de pronunciar. Els termes en què es faci el debat i les posicions de cadascú poden tenir una gran influència en els votants. És difícil de saber-ho. No seria igual si la votació d’aquesta moció fos durant la campanya o després. I si hi hagués un relleu, dependria de qui fos. Un substitut de qui es veiés que farà unes polítiques diferents podria desincentivar els votants socialistes.

—Aquests canvis de marc inesperats solen funcionar electoralment?
—M.D.: Depèn. Tradicionalment, no solen tenir-hi gran efecte, tret que hi hagi un tomb negatiu inesperat d’un dels candidats. En aquest cas, dependrà molt de l’anunci de Sánchez, com deia. Si dimiteix i un gruix dels votants progressistes catalans decideix que la manera de castigar el PP i Vox és votar el PSC, hi pot haver un efecte bumerang. Si es percep com una lluita intestina de la política madrilenya, l’impacte pot ser menor. També pot tenir l’efecte contrari: si es percep com una maniobra per a incidir en campanya, també pot castigar el PSC.
—R.P.: En aquest cas, no ho sabem. Ho veurem a mesura que avanci el tracking per a VilaWeb. Normalment, el partit que situa el marc obté un avantatge competitiu molt important. Tanmateix, a Catalunya hi ha marcs molt diferents, unes plaques tectòniques molt rígides que fan pensar que un anunci així podria no tenir tant d’efecte. Sigui com sigui, cal agafar-ho tot amb molta precaució. Cal fer valdre les eines més adaptables a aquesta situació. Veurem com les cases d’enquestes tradicionals, basades en trucades telefòniques, com el CIS, més arcaic, seran menys capaces de reflectir si hi ha canvis que no pas les qui fem servir respostes digitals.

—Heu parlat d’Alhora i d’Aliança Catalana. Aquests partits extraparlamentaris ho poden tenir més difícil, a les enquestes, per fer-se notar?
—M.D.: Sens dubte. Hi ha una cosa molt clara. Quan comença la campanya, aquests partits no són coneguts per la totalitat de la població, ni de bon tros. Ponsatí i Orriols potser són més conegudes, però no del tot. A banda, aquests partits solen beure molt de factors que els són externs, com ara els descontents amb la política, els abstencionistes o els decebuts amb altres partits. En el cas d’Alhora, hi ha un vas comunicant amb Junts, per exemple. Dependrà de si durant la campanya Junts és convincent, per això és difícil preveure-ho d’entrada. El tracking permet d’anar observant com s’eixamplen o s’estrenyen aquests matisos de transferència. En el cas d’Aliança Catalana, també tenim uns quants vasos comunicants i, sobretot, el factor novetat, que de vegades empeny. Hi ha enquestadors que solen posar alts els partits incipients i, després, es desinflen, perquè l’efecte novetat baixa. El cas d’Aliança és particular, perquè hi ha un votant que ve de Vox i que encara rumia si se’n va Aliança per l’eix de la inseguretat, l’islamisme, etc. En uns altres eixos poden tenir opcions oposades, però és una mena de vot contestatari, que vol sacsejar el tauler. En el cas dels nous partits, com dèiem, és molt important allò que aporten els panelistes en línia, perquè anticipen molt bé les tendències, més de pressa que no pas les trucades telefòniques.
—R.P.: Amb aquest model, l’entrada de nous partits es pot percebre amb més antelació. Sol ser difícil estatísticament, perquè en la ciència inferencial hi ha un element clau, que és el record de vot. Què va votar l’enquestat en les eleccions anteriors. Si tens aquesta dada, pots calcular si un partit va bé o malament. El problema dels partits nous és que no hi ha record de vot i, per tant, és més difícil de mesurar si una formació puja o baixa. A més, són formacions que tenen el creixement més significatiu quan la campanya ja ha començat. Això coincideix quan les enquestes tenen menys recorregut, perquè ja ens acostem al moment a partir del qual estan prohibides.
—M.D.: A Catalunya, en tot cas, cal destacar que hi ha molt d’arrelament amb la tradició del vot. Només cal veure que Junts ha canviat moltes vegades de nom i el gruix dels votants continuen fidels, des de Convergència fins ara.

—Una volta heu recopilat els resultats de cada enquesta, quina mena de cuina en feu? Com modifiqueu les dades perquè l’enquesta sigui més realista?
—R.P.: D’entrada, cal ser conscients que la cuina no és dolenta, i que totes les enquestes han de tenir cuina. Si n’hi ha, en realitat, parlem d’intenció directa de vot, cosa que de vegades veiem publicada en altres mitjans o per altres instituts demoscòpics amb intencions dubtoses. Per això, després hi ha estimacions que no tenen res a veure amb la realitat. Nosaltres captem els enquestats, com dèiem, en línia, a les xarxes socials, per Google Ads, i ho recollim tot i ho centralitzem. La cuina pondera diferents elements: formació, edat, gènere, ubicació, rendes, totes les dades de què disposem. L’avantatge de països com el nostre és que tenim una burocràcia exagerada i les dades que ens donen els patrons públics, els instituts públics d’estatística i les universitats ens permeten d’equilibrar molt bé la balança.
—M.D.: La cuina dels enquestats per telèfon és més fàcil perquè partim d’una base estatística aleatòria en el moment de fer les trucades, però després és seleccionada. La imatge que obtens quan fas trucades sol coincidir, si no al 100%, al 95%. En el cas dels enquestats digitals, és més difícil, perquè hi ha segments –posem l’exemple dels més grans de setanta anys a l’entorn rural de Lleida– que hi poden estar infrarepresentats, per la falta d’accés a les tecnologies, a la informació, el que sigui. Si un grup està infrarepresentat, és aquí on ha d’entrar en joc l’avaluació de la mostra, la comparació amb l’estàndard del territori i la ponderació adequada. El nostre model no es basa en una cuina a partir dels partits, sinó a partir dels microsegments de població. És després, a partir d’aquests microsegments, que calculem com vota cada segment, i llavors ho agrupem per municipis, per comarques, per províncies i per tot el territori. Això ens permet de calcular el percentatge de vot final de cadascú.

—I també els abstencionistes.
—M.D.: També els abstencionistes i què passarà amb els indecisos, sí. El 70% o el 80% de l’abstenció se sol mantenir, però sempre hi ha un percentatge que aquesta vegada participarà, i normalment la translació no és directa. Se’ls ha de distribuir bé entre les diferents opcions. La composició s’ha de fer a partir de les dades d’intenció directa del vot, més l’origen dels abstencionistes, més les fuites de cada partit, més el comportament dels indecisos, que en el cas de Catalunya superen el 20%. Ara com ara, són al voltant del 22%, però el dia de les eleccions no hi haurà indecisos. La gent hi participa o no hi participa. I si hi participa, tria una butlleta.

—A Catalunya és molt important, i alhora molt difícil, de preveure l’últim escó de cada demarcació. Per què?
—M.D.: El cas de l’últim escó, l’escó en disputa, és particularment interessant a Catalunya perquè solen ser totes aquestes restes les que determinen qui se l’emporta, i són escons que determinen, per exemple, si hi ha majoria independentista o no, si hi pot haver pacte d’esquerres o no, si Junts pot governar amb el suport de segons qui, etc. I aquests últims escons es disputen per un percentatge de vots tradicionalment molt baix. Sobretot, a Lleida i a Girona, on per a alguns partits entrar o quedar-se fora depèn d’aquest últim escó. Els últims dies de la campanya, quan no es puguin publicar enquestes, són els que decidiran qui se l’endú. Per a VilaWeb farem una feina que a parer nostre és especialment interessant perquè, a més de les estimacions com a tals, mirarem en quins marges es mouen les distàncies entre partits. Sovint, passa que els partits fan coses que sorprenen els ciutadans, durant la campanya, i és perquè els seus trackings interns, que no es publiquen, els indiquen aquestes tendències i ells calculen què necessiten per a aquest últim impuls.
—R.P.: Una de les raons per les quals Electomania i EM Analytics vam començar a destacar, justament, va ser perquè volíem oferir aquesta mena de dades als lectors per democratitzar les enquestes. El fet que ho puguin llegir a VilaWeb donarà als lectors més eines per a entendre com va funcionant la campanya.