Ennatu Domingo: “És la mirada dels altres allò que qüestiona la teva identitat”

Ennatu Domingo, de vint-i-vuit anys, politòloga i escriptora, va ser elegida diputada del Parlament de Catalunya a les passades eleccions, per Junts. El president Carles Puigdemont li havia demanat de formar part de llista. Ara acaba de publicar el llibre A un costat i l’altre del mirall (Navona, 2025) i abans havia publicat Fusta d’eucaliptus cremada, un llibre més autobiogràfic.

Aquesta vegada Domingo, tot i que fa servir la seva experiència, fa un llibre clarament polític en què, a partir d’una mena de collage, com ella mateixa diu, vol mostrar de quina manera es distribueix el poder a la nostra societat. Ho fa a partir de la seva identitat dual i proposa al lector de reflexionar sobre el racisme estructural i la necessitat d’afrontar el passat colonial d’Europa. Ella que, com molt bé explica en el llibre, ha vist que al món la seva identitat catalana queda soterrada totalment davant la mirada dels altres, ofereix noves maneres de desenvolupar aquesta doble identitat sense llevar oportunitats a ningú.

—Gairebé fa un any que vàreu ser elegida diputada al Parlament de Catalunya per Junts. Un any després com ho veieu?
—És un moment molt interessant per a ser al parlament. Hi ha molts reptes i molts temes sobre la taula. Hi ha la delegació de les competències d’immigració, en què participo en un equip encapçalat per Agustí Colomines. És important perquè podem fer aterrar una llei en l’àmbit català i divulgar el context català en qüestions d’immigració.

—El paper dels diputats sembla poc agraït. És representació? És picar pedra?
—És molt de picar pedra perquè la teva perspectiva tiri endavant. Tenim la sort de ser en un parlament democràtic, on hi ha moltes visions i models diferents. És el lloc on pots incidir més. Com a ciutadà saps que cada cosa que fas té un impacte en la vida de la gent o en un col·lectiu. És molt poderós, tot i que és veritat que es podria utilitzar millor el paper d’un diputat.

—Escriviu que quan vàreu entrar al parlament us vau adonar que éreu l’única dona africana i jove.
—Quan entro en una sessió plenària, m’adono que sóc l’única dona d’origen subsaharià que ha arribat al parlament. Per sort, no he estat l’única dona racialitzada que ha pogut ser parlamentària. I això realment treu molt pes i molta pressió. El nostre parlament ha fet molts progressos en la igualtat de gènere. De fet, avui som 50% dones, 50% homes i això s’ha de celebrar. Però quan mirem el Parlament de Catalunya en l’àmbit de la diversitat cultural, que és d’on parteixo jo, veig que encara podem fer-ho millor. Els partits fan l’esforç d’integrar persones que aportin una perspectiva diferent de la nostra societat. Però és veritat que quan mires el ple aquesta representació és molt mínima i em pregunto si seré capaç d’estar a l’un costat i a l’altre, de representar la diversitat de la societat catalana.

—Doneu xifres que evidencien aquesta desproporció.
—Exacte. Per exemple, a les últimes eleccions europees explico que de 720 diputats de la nova legislatura, que el 38% són dones però que el 4% només són d’origen divers. Per tant, tenim una diversitat àmplia en l’àmbit de carrer, de societat, que no acaba essent representada a les institucions. Al mateix temps tenim un discurs sovint promogut per les extremes dretes, que diu que Europa ja no és blanca i que la nostra cultura perilla. S’ha de veure com distribuïm l’accés al poder i les oportunitats dins les nostres societats. Aquest és el missatge principal que vull difondre.

—La vostra elecció coincideix amb l’entrada d’Aliança Catalana al Parlament de Catalunya.
—En l’àmbit europeu fa anys que l’extrema dreta guanya espai polític i, per tant, no em sorprèn que una força catalana d’extrema dreta hagi arribat al parlament. Catalunya sempre ha tingut un discurs molt positiu sobre la migració. De fet, Catalunya és un país d’acollida on la persona que arriba i vol contribuir i desenvolupar el seu projecte, ho pot fer dins d’una catalanitat. A mi em sembla perillós el creixement de l’extrema dreta pel fet que condiciona i posa en contradicció aquest discurs que tant ens representa com a societat.

—Expliqueu l’experiència de quan la vostra família va acollir refugiats d’Ucraïna i tot allò que us ha fet pensar.
—Els meus pares han tingut l’oportunitat d’acollir tres famílies ucraïneses que van arribar per culpa de la guerra. Em va sorprendre com ho justificaven. Em deien que les lleis europees no els havien permès d’acollir afganesos, sudanesos o eritreus de la mateixa manera que havien acollit ucraïnesos. Hem de pensar en el context de la crisi migratòria del 2015, quan va arribar molta gent demanant asil. A aquests els van tancar la porta perquè segurament no hi havia voluntat política. Les lleis no van reaccionar de la mateixa manera amb uns que amb uns altres. Els permisos de treball, de residència es van tramitar molt de pressa per als refugiats ucraïnesos, però, en canvi, a les llistes d’espera a Brussel·les tots són afganesos, eritreus… I comences a veure que és pel teu color de pell i pel teu origen. Vivim en un sistema racista. Està molt bé que es parli d’aquesta doble vara de mesurar de la Unió Europea en la seva política migratòria. Ens hem de qüestionar per què el tracte és tan diferent entre uns migrants i uns altres.

—Parleu, també, de situacions en què heu percebut aquest racisme estructural. Dieu que fins que no s’assumeixi no es pot avançar. Quan el vàreu començar a percebre?
—D’adolescent ja el detectava. El racisme el vaig començar a percebre de molt jove. D’adulta, però, és quan em vaig adonar d’aquest racisme estructural. Cada cop tenim més documentació i informació per a poder lligar-ho amb una qüestió més sistèmica.

—Hi ha gent que nega el racisme d’Aliança Catalana.
—Si agafes tots els discursos que ha fet Aliança Catalana dins el parlament, o fins i tot tots els tweets que ha fet Sílvia Orriols i els analitzes bé, veus que tenen un element racista i també religiós. Totes dues coses van molt interconnectades. Un exemple molt clar per a veure el racisme és quan es crea un imaginari que no és real.

—A què us referiu?
—Què la societat catalana és una societat democràtica i lliure i, en canvi, a l’altra banda del mar Mediterrani hi viuen persones incivilitzades, violentes i misògines. Aquest antagonisme, aquest blanc i negre que ella intenta crear en el cap dels ciutadans catalans és un reflex del racisme estructural. Ens hem acostumat al fet que el nostre sistema del benestar, el nostre estil de vida, estigui sostingut per l’espoliació que fem dels recursos del sud mundial. Ho trobem molt normal. Cada situació caòtica que vivim aquí la podem comparar amb una realitat que no sabem, però busquem el país més exòtic d’Àfrica que ens pugui exemplificar això. La societat catalana i europea en general no té el coneixement del paper que van fer els europeus als països colonitzats. També aniria bé de tenir un pensament crític per a mirar d’entendre que quan Sílvia Orriols diu “exportem Tercer Món i, per tant, tenim Tercer Món”, això és racisme, perquè no és la realitat. El Tercer Món és un concepte que fins i tot s’ha deixat, és a dir, ja ni s’utilitza en els àmbits de desenvolupament que sovint eren els que usaven més aquest terme. En conseqüència, ens posa a tots en un marc de fa cinquanta anys. Hem de veure quin paper tenen les persones migrants a la nostra societat, són a la política, al cinema… Com és que encara els papers que donen a les persones racialitzades són sempre de prostituta, de persona pobra, de persona migrant? No són reconeguts. Per tant, crec que va molt lligat a un sistema i a una estructura de poder que és la cosa important d’analitzar.

—Dieu que això que Europa no és racista és una fal·làcia…
—Sí. És antagònic. El factor racial i ètnic és arrelat en la formació de la identitat europea. És estrany que aquest concepte sigui aliè a aquesta identitat. Quan veiem manifestacions al Regne Unit, per exemple, pensem: aquests deuen tenir un problema només seu, no ens afecta. És tot al contrari, nosaltres no en parlem perquè va molt lligat al racisme. De fet, tots els discursos racistes van justificar el colonialisme, es van fer servir per espoliar els països africans. La gent té por que quan es parli de racisme es vagi a aquest passat colonial que tenen els països europeus.

—Dieu que sense afrontar aquest passat colonial no es pot avançar?
—Hi ha tradicions i mirades que vénen del nostre passat colonial. Cal revisar-ho. Fins i tot a la cultura catalana hem mantingut tradicions que, si les reviséssim, entendríem que vénen d’aquest passat colonial europeu.

—El títol del vostre llibre és A un costat i a l’altre del mirall. Expliqueu que quan vàreu anar a un camp de refugiats a Grècia, vàreu sentir aquesta identitat dual, perquè us van tractar de refugiada.
—Sempre m’he trobat a l’un costat o a l’altre del mirall pel fet de tenir aquesta doble identitat, d’haver nascut a Etiòpia i haver estat criada a Catalunya. Però és veritat que al camp de refugiats és el moment que m’adono que les mirades dels altres em poden col·locar a una banda del mirall i no pas a l’altra.

—Per què?
—Al camp de refugiats em van veure com una persona que podria ser una refugiada simplement perquè van assumir que una persona amb la meva genètica no podia ser una voluntària. En aquest moment m’adono del poder que pot tenir la mirada dels altres sobre les persones que tenim aquestes dobles identitats. Comprenc que no és només la persona –en aquell cas era una altra voluntària que, en veure’m, va decidir no donar-me les claus d’un cotxe, perquè es va pensar que era una refugiada–, sinó que tot el sistema del desenvolupament i la cooperació és pensat en aquesta imatge: Europa dóna ajuda i els que donen ajuda moltes vegades són els europeus blancs. De fet, jo diria que molt poques persones poden imaginar un europeu blanc en una situació de vulnerabilitat, no és gens assumit. Per tant, això em fa començar a analitzar. La meva experiència vital com a nòmada, dins i fora d’Europa, no seria la mateixa que la d’una altra dona de la mateixa tipologia, del mateix estatus econòmic… El meu color de pell es converteix en una identitat que em diferencia molt.

—Com viviu aquesta identitat dual? La mirada dels altres us condiciona sempre?
—És la mirada dels altres allò que qüestiona la teva identitat. Per sort, cada vegada hi ha més joves d’origen africà que han nascut aquí, que se senten d’aquí, que expliquen què significa tenir una cultura a casa, una cultura que a primera vista queda amagada i una altra identitat que és clarament visible per a tothom i que sovint va associada a uns estereotips que tenen unes conseqüències molt tangibles. Per això parlem del racisme, perquè comencem a veure que el teu origen, la teva ètnia, el teu color de pell poden ser factors que et poden dificultar l’accés a les oportunitats com qualsevol ciutadà. El concepte de la doble identitat et pot ajudar a veure que hi ha persones que tenim aquestes dobles cultures i que ens sentim igual de l’una o de l’altra, però que depèn sovint de la mirada dels altres, que puguin reconèixer aquesta dualitat. No sempre passa que aquestes dualitats estan reconegudes. En el llibre poso molts exemples, com a catalana que emigra per Europa, de com la meva identitat catalana desapareix completament. I a vegades una identitat que és emigrant europea que no és ni d’aquí ni d’allà. Estaria bé anar sentint o escoltant més les situacions de persones com aquestes, i que potser el concepte de nòmada pot ajudar a situar, a portar-nos a trencar aquest mirall.

—Podeu explicar aquest concepte de nòmada?
—Aquest nomadisme en el context del llibre té una finalitat clara d’acostar la migració que ens arriba del sud global cap a Europa –que sovint s’ha vist com una amenaça o com una cosa que tensiona els nostres recursos– i la migració catalana que va pel món i que té els seus reptes. El nomadisme ha de poder ensenyar que hi ha reptes a la nostra societat que sovint es manifesten per tenir un passaport o un altre. Jo emfatitzo molt el fet de tenir un passaport europeu, perquè sé que és una eina que no tothom té i que t’atorga uns privilegis que altres joves de la meva mateixa edat amb capacitats acadèmiques i professionals no poden tenir pel fet de tenir un passaport o un altre. Per tant, crec que el nomadisme és com una lent que pot ajudar a veure que els reptes o les lleis, les estructures que posem, al final han de funcionar per a la gent com a humans i com a ciutadans del món, i no tant categoritzar-los amb una identitat molt fixa. Això ens preocupa i crec que és un repte que tenim aquí: com incloem en la nostra societat la gent que ve amb una càrrega cultural identitària prou gran.

—Sou crítica amb el concepte d’assimilació…
—Jo tot ho explico a partir de la meva experiència personal i és veritat que venint d’Etiòpia cap a Catalunya sí que em vaig assimilar. Legalment, socialment, culturalment s’ha d’entendre així. Però després, quan he anat mirant pel món, no m’he anat integrant en societats noves. He tingut un respecte per les seves cultures, pels seus idiomes. Allò que he anat veient en aquest nomadisme, i sobretot mirant la societat francesa, britànica, és que l’assimilació esborra justament una part de les identitats de les comunitats migrants que arriben França. És un dels exemples més devastadors pel fet que molts migrants al final han adoptat una cultura, una identitat francesa, però, així i tot, malgrat aquesta assimilació, no són reconeguts com a francesos o s’intenta eliminar trets seus que els identifiquen completament.

—I què voldríeu que passés a Catalunya?
—Aquesta experiència d’assimilació francesa no l’hauríem d’adoptar per a Catalunya. A Catalunya el model que ens pot funcionar és el de les dobles identitats. Volem que la gent arribi a Catalunya, que entengui la nostra cultura, que s’integri, que entengui que el català és la llengua de cohesió, però que si volen poden mantenir el seu idioma d’origen. Evidentment, calen eines per a fer-ho. Al final volem aquest equilibri entre dues cultures i que les persones ho puguin fer amb tranquil·litat. Això també et porta a intentar entendre quins són els reptes d’aquesta segona generació d’immigrants o fills d’immigrants que creixen a Catalunya, que han nascut aquí i que parlen més idiomes. Com més ens confrontem a aquestes dobles identitats, més difícil serà de cohesionar la nostra societat. Per això la lliçó que hem d’aprendre és que l’assimilació tampoc no és el model que funciona.

—Carme Junyent explicava bé això del català com a llengua de cohesió convivint amb les altres llengües –n’hi ha tres-centes– que es parlen al nostre país…
—Som una nació sense estat i al final és molt difícil de protegir la teva llengua si no tens la llei que la pugui blindar. I això és una característica molt única de Catalunya i s’ha d’entendre així. Per tant, no és la migració que t’amenaça la llengua, sinó que has de tenir unes lleis que la puguin blindar. Si els migrants o les persones que ens arriben volen desenvolupar el seu projecte i entenen que el català és la llengua principal, evidentment poden tenir eines per a mantenir les llengües d’origen. En el meu cas, en el meu primer llibre explico molt bé què significa perdre una llengua, adoptar-ne una altra, i que moltes vegades, si no tens la comunitat perquè t’ajudi a mantenir l’idioma, el perds. Els idiomes són molt fràgils, però hem d’entendre això, que hem de partir de la idea que el català, els idiomes en general, són fràgils i que, evidentment, necessiten legislació i recursos.

—Parleu del film Vides passades. Per què?
—És el reconeixement de les experiències de les persones que emigren i els seus reptes. Explica que és difícil viure en un món que no et reconeix aquesta complexitat. Ens hem acostumat a simplificar molt la immigració perquè és fàcil, però hi ha moltes capes i aquest film explica molt bé què significa abandonar un país d’origen i arrelar en un altre país, i les interaccions que tens o les relacions que vas deixant enrere. Al final, el meu llibre és un collage d’experiències de molts llocs i cada lloc m’aporta un coneixement que m’ajuda a aprofundir en les relacions humanes. Aquesta pel·lícula aconsegueix de fer visible tota aquesta comunitat que és global i encaixa amb el fet que els migrants sempre han estat vistos com a ciutadans del món i no els han permès arrelar o pertànyer a una societat concreta.

—Sempre treballeu per trencar el vidre?
—La meva aportació a tots els espais en què tinc l’oportunitat de participar sempre té la finalitat de poder trencar el vidre. Trencar el vidre vol dir que la gent arribi a empatitzar amb els reptes que tenen els seus veïns, els seus amics, els seus companys. Això és l’objectiu final, que acabem empatitzant i trobant solucions per a ser una societat més cohesionada.

—Per acabar, ens expliqueu per què us agraden els aeroports?
—Els aeroports durant els darrers anys m’han servit com a lloc, com a segona casa, tercera casa, com en vulguem dir. És un espai molt interessant, que a mi m’ha ajudat a veure que realment la diversitat, si és ben gestionada, funciona. I un aeroport, veure gent venint de tot arreu, agafant un avió d’Europa, Àfrica, Àsia, els Estats Units, és un exemple molt important. Seria bo que poguéssim veure el món des d’aquesta perspectiva, que al final tots som iguals amb molts reptes i amb moltes inquietuds.