Ennatu Domingo, l’independentisme d’arrels africanes

Ennatu Domingo Soler (1996), candidata de Junts a les eleccions del 12-M, és una jove de vint-i-set anys, autèntica nòmada d’esperit i pràctica, que comença aquest diumenge la seva quarta vida, el seu quart viatge. Nascuda a Etiòpia, on va viure set anys, filla d’una mare que va morir de la sida, va arribar a Gràcia (Barcelona) i fou adoptada per Anna Soler-Pont i Ricard Domingo. A dinou anys, se’n va anar a l’estranger durant vuit anys, per formar-se al Regne Unit i a Brussel·les, on va viure en un ambient internacional, va formar-se en l’educació britànica i va treballar per centres d’estudis i ONG establertes a Brussel·les. Allà, per mitjà de Clara Ponsatí, va conèixer el món de Junts, i Puigdemont la va fitxar. Ara, a només vint-i-set anys, entrarà al Parlament de Catalunya.

Els primers set anys de vida, Ennatu Domingo els va passar a Etiòpia, seguint els passos de Yamrot, la seva mare, una treballadora precària i nòmada a qui ella seguia amunt i avall. En aquests set anys, no va anar mai a l’escola (només un dia, perquè s’hi va colar, i la van fer fora perquè no estava inscrita). La seva mare va acabar morint per la sida, tal com explica en el llibre de memòries Fusta d’eucaliptus cremada (Navona), elogiat per la crítica i els mitjans. Així en parlava Xavi Ayén a La Vanguardia: “Un tema tan delicat com l’exercici de la prostitució per part de Yamrot, i la seva mort a causa de la sida, està narrat amb subtilesa, sense estigmatitzar però tampoc sense escatimar res. Domingo reconstrueix la biografia de la seva primera mare des de l’empatia, amb mirada de nena.” “Per a mi, era bàsic assenyalar que aquí hi ha vides i gent amb les seves emocions, famílies, sense degradar els personatges en cap moment.” L’Ennatu va passar tres mesos en un orfenat de monges, que van mentir en els papers i van dir que tan sols tenia cinc anys, tot i que en tenia set, amb la idea d’ajudar-la, sabedores que les criatures, com més petites, més opcions tenen de ser adoptades. Al cap de tres mesos, va arribar a Catalunya. Era una nena que no sabia llegir ni escriure en cap idioma. Avui, vint anys després, parla i escriu amhàric, català, castellà, anglès, és llicenciada en ciències polítiques per la Universitat de Kent (Regne Unit), té un màster en prevenció de conflictes per la mateixa universitat a Brussel·les, i d’ací a pocs dies serà diputada al parlament per Junts per Catalunya.

Anna Soler-Pont, reconeguda agent literària, gran promotora de la literatura catalana i de l’africana (i qui va catapultar la carrera d’una altra adoptada, Asha Miró, amb qui va coescriure Rastres de Sàndal), i Ricard Domingo, ex-director de BTV (2004-2008) i ara soci de la seva dona a l’agència literària, són la parella catalana que va adoptar l’Ennatu, que té dos germans més grans. I aquí va començar la segona vida de la noia, que va durar dotze anys (dels set als dinou). Una vida ben diferent, de classe mitjana al barri de Gràcia, i marcada per la cura d’uns pares que passaven els estius al seu costat, ajudant que la filla es posés al dia acadèmicament, sobretot al principi. (Van aconseguir que tot i que els papers posaven que tenia cinc anys, quan de fet en tenia set, com a mínim pogués estudiar amb nens de sis). La van escolaritzar a l’escola pública Josep Maria Jujol i a l’institut Vila de Gràcia.”Recordo vivament la meva tutora Lluïsa, que em va dir que en aquesta vida podria arribar a ser el que volgués. Em va donar moltíssima confiança”, em deia ahir per telèfon. Ennatu Domingo, que no havia anat mai a escola, es va llançar de cap a estudiar: “No sóc de les més brillants, jo, però sí de les que més treballo.” Els pares catalans també van ajudar-la a superar el procés de desculturització. L’amhàric, la seva llengua materna, l’estava perdent, i l’ha poguda recuperar. I són ells els qui la van obligar a anar de viatge a Etiòpia, cosa que ella no volia, i això li va servir per a reforçar lligams i una doble identitat. No està especialitzada en relacions internacionals perquè sí. Això, ella, ho porta dins.

També és a Catalunya on va viure tot el procés, on va assistir a la Via Catalana i més manifestacions, i on li va néixer el seu independentisme. “Si volem tenir uns bons serveis, una bona educació, una bona sanitat, necessitem un marc estatal. Tan senzill com això.” diu la independentista, i antiracista, Ennatu Domingo.

Durant aquests anys, a l’institut, Ennatu Domingo va veure clar que volia fer ciències polítiques, relacions institucionals, i que ho volia estudiar fora. “Pensa que jo vaig arribar a Catalunya el 2003, i vivia en un entorn molt protegit. No tenia accés a unes altres cultures, ni de la meva mateixa ètnia, per dir-ho així. Volia un entorn internacional on hi hagués una interacció constant amb gent d’altres cultures. I per això vaig anar a Kent.” Va ser l’inici del tercer viatge de la nòmada, que durà vuit anys. Dels 19 anys als 27, Ennatu Domingo va créixer mentalment en l’educació britànica. “Hi aprenc a pensar críticament, escriure bé, analitzar. I allà et permeten de crear-te el teu propi currículum, cosa que a casa no passa tant”, explica. Va viure quatre anys en un pis amb estudiants de tot el món, va fer el màster en prevenció de conflictes a la seu de la Universitat de Kent té a Brussel·les, i va començar el periple de les primeres feines. Sis mesos a la banya d’Àfrica, a Kènia, Nairobi, com a assistent d’investigació, en un centre d’estudis de prevenció de conflicte, fins que va arribar la covid. Repatriada a Barcelona, sis mesos més treballant per a ells telemàticament, fins que se’n va anar a Brussel·les sis mesos amb una beca Schumann (prestigiosa perquè paga bé als becaris) per a treballar al Parlament Europeu, al departament d’Exteriors, centrat en les relacions de la Unió Europea amb l’Àfrica, el Carib i el Pacífic. “Vaig tenir sort, i quan hi era vaig veure com s’aconseguia el segon acord de Cotonou, que intentava que la relació amb l’Àfrica no fos tan explotadora. Un acord que permetia que el comerç que era d’extracció per part d’Europa canviés. I que la relació no fos ni explotadora, per una banda, ni paternal, per una altra. Ha millorat, però molts països africans al final van abstenir-se perquè el consideraven insuficient.”

Aleshores, Clara Ponsatí, també a Brussel·les, la va fitxar com a assessora jove al Parlament Europeu, i durant cinc mesos va ser en el seu equip, desenvolupant una base de dades de tots els represaliats del conflicte espanyol, fins que se’n va anar a un altre centre d’estudis, sense perdre-hi el contacte. “Quan vaig treure el llibre, el vaig enviar a la Clara i al president Puigdemont. Un cop llegit, el president em va trucar, i em va demanar si volia anar a llistes. Suposo que veia en mi una altra cara de la catalanitat. Li vaig dir que sí per la idea de transversalitat de Junts, una idea que hem vist en altres llocs, a Escòcia, per exemple. Jo, dins de Junts, sóc del corrent d’esquerres, i formo part d’Acció per la República, progressistes. El meu gra de sorra crec que ja l’he començat a aportar, perquè l’equip m’ha donat l’oportunitat d’expressar-me en aquestes eleccions des de la perspectiva d’una persona amb origen etíop i que se sent catalana a la vegada. Com a diputada, intentaré ajudar a internacionalitzar Catalunya. Aquest és l’àmbit en què puc fer aportacions, explicar bé el projecte català a fora.”

Si algun dia el món ens mira, alguns intentaran que vegin la cara d’Ennatu Domingo Soler.