14.01.2016 - 22:00
Al desembre vaig tenir l’oportunitat d’experimentar un llarg cap de setmana d’immersió cultural basca a la Durangoko Azoka, la principal fira del llibre i el disc d’Euskal Herria. Després de cinc dies de parlar amb representants de tots els camps de la cultura en èuscar i de descobrir-hi les novetats musicals i literàries de l’any, vaig tornar cap a casa amb desenes de referències al cap i unes ganes irrefrenables de llegir autors bascs. Un exercici –me’n vaig adonar de seguida– una mica més complicat que no preveia. I és que, descartant ara com ara de devorar-los en versió original, les traduccions al català s’han limitat durant molt de temps als grans èxits de Bernardo Atxaga. Però aquests últims anys, gràcies sobretot a petites editorials independents, la cosa ha començat a canviar. Sortosament.
A banda l’èxit de vendes Kirmen Uribe, un fenomen fins i tot al Japó que ha estat pescat per Edicions 62 a casa nostra, Pol·len Edicions s’ha encarregat de traduir recentment dues obres referencials de Joseba Sarrionandia, ‘Som com moros a la boira‘ i ‘Jo no sóc d’aquí‘. I ara mateix Godall Edicions acaba de presentar el recull de contes ‘Enlloc, mai‘, la primera traducció al català d’un altre nom consolidat de les lletres basques, Iban Zaldua.
La presentació es va fer dimecres a Contrabandos, l’espai del llibre independent i el pensament crític del Raval barceloní, amb la intervenció de l’autor i de mitja dotzena de persones més que, gràcies a la seva col·laboració entusiàstica i il·lusionada, han ajudat a esquerdar una mica més el gran mur aixecat per l’estat espanyol entre les cultures basca i catalana (i gallega), en paraules del presentador oficial de la vetllada, Màrius Serra. Perquè va ser una vetllada festiva, sí, la presentació de ‘Enlloc, mai’, com es va encarregar de remarcar amb sons i gloses híbrids basco-catalans el músic i cantant Carles Belda, que va obrir l’acte amb un encertat resum de les casualitats, complicitats i caramboles humanes perquè aquella traducció fos aquí, ara.
Una a una, Belda va anar esmentant les persones que acompanyaven Zaldua i Serra al fons de l’Espai Contrabandos, ple de gom a gom: l’escriptora i correctora Tina Vallès, que per mitjà de Francesc Serés va poder conèixer l’autor basc i es va entestar a presentar-lo a l’editora de Godall, Matilde Martínez; Ainara Munt, una de les dues traductores de ‘Enlloc, mai’, vella coneguda de Vallès (amb qui havia fundat l’APTIC) i amb contacte indirecte professionalment –quasi sense saber-ho– amb Martínez; Xavi Simó, dissenyador de la portada i del llibre, marit de Vallès…
Ras i curt, un llibre estimat per molta gent, fet d’il·lusions compartides i escrit, això sí, per una sola ploma, des d’Euskal Herria i en èuscar, però amb influències i deixos de tot el planeta. Màrius Serra, en la introducció, va esmentar els ressons que li havia despertat el recull de la quarantena de contes de Zaldua: Franz Kafka (‘hi ha molt de món kafkià, als relats’), Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Antonio Tabucchi. Ací i allà, jo també hi afegiria l’esmentat Francesc Serés, més com a reminiscència que no pas com a influència. Quant a temes clau, l’escriptor i ludolingüista en qualitat de presentador va enumerar l’aïllament i l’espera, les petites quotidianitats, els dilemes morals, la contemporaneïtat (especialment en el terreny tecnològic) i, per damunt de tot, ‘la circularitat narrativa’ a l’hora d’explicar el conflicte basc, present en molts dels texts: ‘Zaldua adopta una estratègia de cinta de Möbius per a parlar d’un conflicte tan i tan profund.’
En efecte, els contes de ‘Enlloc, mai’ foren escrits entre el 2006 i el 2014, els últims anys del conflicte armat basc o ‘la cosa’, com va confessar Zaldua que en deien amb la seva colla d’amics. ‘Hi ha un eix central al llibre, titulat inversament (“Aquí, ara”), que és una microcrònica o narració dels últims anys del conflicte en conte’, va explicar seguidament l’autor: ‘Les altres dues parts sí que són una compilació aleatòria i sense tant de lligam intern entre relats: a la primera, “Enlloc”, potser tenen a veure més amb l’espai; i a la tercera, “Mai”, amb el temps.’
‘Però és només una possible guia de lectura del llibre, la meva’, es va afanyar a emfasitzar Zaldua, per deixar clar que els trenta-vuit contes, més l’apunt final i el microrelat de la contraportada (‘en comptes del text publicitari o de lloa redactat per l’autor, que a mi em sol fer molta vergonya’), es poden llegir en realitat de manera separada i sense cap ordre pre-establert. ‘És un llibre construït per acumulació, una compilació de contes independents entre si, i no pas units per un fil conductor, sinó per l’autor.’ Cada conte, afegia, és un llibre en miniatura, i en conjunt volen reivindicar la ficció, ‘la gran eina dels escriptors’. ‘M’han dit que era el llibre més realista dels que he escrit, però no m’ho sembla. Hi continua predominant la literatura fantàstica, però potser el pes que hi té “la cosa” el porta més cap al realisme.’ Fos com fos, Zaldua va voler tancar el debat amb una citació de Borges: ‘Tota la literatura és fantàstica o amb el temps s’hi converteix, fins i tot la més realista.’
I ens va regalar dos ‘bonus tracks’, dos contes escrits posteriorment a la publicació de ‘Enlloc, mai’, un dels quals va llegir a manera de cloenda:
