Enhorabona pel poder recuperat

Sí senyor. Enohabona. En tenim el dret i el deure. Hem de fer possible la vergonya a aquest estat podrit. Hem de sotllevar un règim que no té nassos de complir amb el seu deure democràtic i constitucional. I sí hem de presiionar al MHP Torra, però també li hem de reconèixer el que representa; que malgrat tot no té ni equivalent a tota Europa, el fet de ser un líder democràtic en un estat decadent. Ara el pus és tant present que ja no pot amagar la seva ferum. Podrà l’estat Espanyol mantenir l’aparença de normalitat a Catalunya?
Que tinguin sort, és ben bé el seu problema.

Des del començament, va ser la gent qui ha empès a la resta d’estaments. I ho hem de tindre tots clar. Els més de dos milions de vots d’ahir va fer un any i també molts dels seus familiars, amics i coneguts que no van poder votar perquè no va ser fàcil ja han desconnectat. Ja són independents. Mai més se sentiran espanyols de cap de les maneres. I encara menys després de l’any que ens ha proporcionat l’Altiplà. Ara està clar que el poble ha reprès el seu camí. Enhorabona a tothom.

Fa goig de veure no només la quantitat de persones, sinó la tipologia. Els joves amb ganes de revolució, ho donem per descomptat. Però el que fa sòlid el procés és la quantitat de senyores Maries, senyors Joseps, passats els seixanta anys d’edat, i amb tota la dignitat, reafirmant la pacífica exigència de llibertat.
I força senyores Dolores, i senyors Antonios, que malgrat haver vingut com a migrants a la nostra terra, en estat conscients del que han rebut aquí, i del que no els han ofert allà, i per dignitat, també eixamplen la base sobiranista.
Són capaços de dir en entrevistes a la sexta, que bé, “que està resultant difícil, però que estimen aquesta terra, i que la unió dels demòcrates catalans serà més forta que la càrrega dels espanyols que no han canviat des dels orgullosos hidalgos -bé del govern espanyol, perquè hi ha molts espanyols que ho entenen- . Espectacular. Gent d’arrel espanyola que els estant fent un zasca als micros de les televisions que venen a buscar crispació.

Ara bé, si donem per bó que un procés d’independència necessita tres columnes per l’estabilitat, que són suport popular, institucions amb control de territori, i reconeixement internacional, estarem d’acord que encara anem en fals.

A falta de dades i d’informacions que per la seva naturalesa no sabem, intuïm que el suport popular pot ser entre el 45 % i 55%. Quant al control del territori, i veient el paper dels mossos, no podem donar-ho per fet. Pel que fa a la variable internacional, tot i que acostuma a produir-se després del fet consumat, potser ens manca un padrí que faci una declaració proactiva, com una empenta final. Òbviament només són supòsits. Però si són certs, no sembla que tinguem tan a prop la nostra sobirania total.

Avui SI, Vicent. 100% d’acord.
El 1-O vam descobrir que teniem molta força, vam tastar la llibertat i un cop es fa ja no hi ha marxa enrere.
Hem trigat un any a tornar-ho a fer amb l’avantatge de saber quin pa s’hi dona i ja no tenim por, ara saben que aixó es irreversible, per que s’ha de ser, pero que molt inutil per a pensar que podem tornar enrere i la gent acceptar-ho.
El “nostre Govern” de cartró pedra només tenia un objectiu: construir la República amb el mandat del 1-O i la gran victoria del 21-D ja que aquest era el programa electoral amb el que es van presentar.
Si no es veuen capaços de fer-ho han de dimitir i noves eleccions, pero no podem perllongar mes aquesta agonía

A la Ciutadella, davant les tanques mòbils i el cordó de voluntaris, ha anat d’un bri que la cosa no es quedés en una concentració de protesta cumbaià més. Afortunadament els ànims s’han escalfat prou com perquè al final la gentada, en un estira i arronsa ferreny, ardu, tirés a terra les tanques, desbordés el servei d’ordre i s’encarés amb els antiavalots. El cara a cara ha durat estona, amb reculades i avançades, moments de tensió i de relaxament.

Cap representant polític s’ha dignat a sortir a donar la cara. El nostre Govern i el nostre Parlament han considerat que l’únic interlocutor que mereixia la gent aplegada davant de la seu de la sobirania popular catalana… eren els Mossos. Shame on you Torra i Torrent!

Davant la creixent afluència de gent, sobretot jovent, els Mossos, sorprenentment, s’han acabat retirant a una banda deixant expedit l’accés a la porta del Parlament. La gernació ha atapeït l’entrada demanant l’obertura de la porta.

A la incapacitat física d’esbotzar la sòlida porta s’hi conjuminava una certa indecisió. És aquí on he trobat a faltar cruelment la direcció de gent bregada i amb autoritat política: on era la CUP, on era en Carles Riera, on era en David Fernàndez? Que no era aquell el seu lloc, el seu únic lloc en aquell moment? M’he sentit defraudat, traït… també per ells, per la CUP.

La cosa s’allargassava en un impasse quan els Mossos, estacionats a vint o trenta metres, reforçats per efectius arribats entretemps, han carregat sense contemplacions, acompanyant-se amb el que amb tota versemblança eren detonacions d’armes de foc. La desbandada ha estat general, per bé que amb aparents nusos o línies de resistència vagament escalonats. Un helicòpter en vol baix s’ha afegit per arrodonir la tasca d’atemorir i foragitar la gran majoria dels manifestants en seu camí cap a l’entrada nord del parc.

M’agradaria poder cridar que el puto autonomisme ha mort, s’ha acabat, però acabo el dia amb l’habitual sensació agredolça de l’empat, de les taules. S’hauria d’haver aconseguit entrar en el Parlament i fer-s’hi forts. On éreu, vosaltres, els revolucionaris de les CUP?!

Estic ben d’acord amb l’esperit i la lletra de l’editorial, director.

Com a simple lector, puc dir-hi alguna cosa més: l’error inexcusable que va començar permetent la manifestació de policies fatxes a la Via Laietana !!, i primer a la plaça de Sant Jaume i tot !!, i dos dies abans de l’1 d’octubre !!, fou el que ha desfermat els moviments que expresseu, i que jo he sentit pràcticament igual que vós, i que avui sabia, però m’he trobat impressionat, que acabaria amb una manifestació descomunal.

Totes les expectatives superades, fins i tot les xiulades al president, i per extensió al govern, a Sant Julià de Ramis !! i davant del Parlament.

No estan al seu lloc. I amb això no vull dir que s’hagi de tirar pel dret sense més i més, sinó que, per descomptat, s’ha d’enfrontar sense més retòrica la cimera catalanoespanyola del parlar clar i sense embuts.

És evident per mi, també, que aquest president no és la persona adequada per fer-ho. Ningú no és perfecte.

Gràcies Vicent,
Els polítics d’aquí i d’allà estan jugant amb foc, i es cremaran i seran responsables del que pugui passar. Com van ser responsables de la violència de dia del referèndum.
Les provocacions són diàries. Hem votat, i hem guanyat sempre.
No cal que el senyor Torra ens encoratge a la mobilització permanent, estem tan decidits com el primer dia, el que ha de fer és eregir la república.
Tot el que estem treballant i tot el que farem serà per defensar la independència i la república. Si no pot, que marxi a casa, i convoqui eleccions. Catalunya li ho agrairà.

Avui m’he adonat que hem entrat en una nova fase del procés, la penúltima diria jo. Vaig arribar a pensar que l’encarnissament sobre els polítics havia suposat un cop definitiu al procés i que els catalans quedaríem atordits una pila d’anys.

Si bé això pot ser cert pels nostres partits polítics, sempre i quan no aconsiguem fer-los canviar d’opinió, no ho és en absolut pel nostre poble que, aquest 11 de setembre, va demostrar CONVICCIÓ i ahir 1 d’octubre DETERMINACIÓ.

Els somriures anteriors al referendum i les cares d’incredulitat i d’indignació posteriors al referendum, formen part del passat, de la fase anterior.

La fase actual, vindrà marcada per la confrontacio directe i contondent del poble català en front de l’estat espanyol, essent el judici dels presos políticsel tret de sortida.

Per això penso que encara hi ha partit per jugar, i per primer cop des de la declaració d’independència, en sóc optimista.

I acabo amb una de tantes frases boniques que he llegit avui a la manifestació: No ploris per un poble que lluita, lluita per un poble que plora.

Doncs això, a lluitar.

Ahir es varen tallar carrers i carreteres i vies de tren. Es va concentrar gent davant del cau de forces d’ocupació de la Via Laietana i es va protestar fins a les portes del parlament.

Però al segle XXi amb això no n’hi ha prou per controlar el territori. Encara manca molta auto-organització, coordinació, imaginació i creativitat. Per tal que el poble sobirà controli el territori no n’hi ha prou amb concentrar gent a les portes dels caus de forces d’ocupació. Cal tallar-los la llum, les connexions a internet i inhibir-los totes les freqüències de telefonia mòbil i de ràdio. Per controlar el territori cal que deixin de funcionar de forma definitiva totes les pàgines web de l’estat espanyol a Catalunya començant per les d’hisenda. Cal controlar els ordinadors centrals dels bancs, els centres de control aeri….

Algunes accions pacífiques i no violentes poden ser mot més contundents que les accions als carrers encara que a la vista siguin molt més discretes.

SI el govern català no fa el pas de controlar el territori i l’ha de controlar el poble, s’ha de fer a fons i bé i per això ahir es va veure que encara manca molta més auto-organització i creativitat i la participació dels tècnics que tenen a les seves mans els punts clau del país.

Enhora bona, Sí! però també vergonya o uns ‘periodistes’ de ràdio que han comentat que era ‘un assalt independentista al Parlament’!

Assalt, una progressió lenta, disconinua i a passos comptats? com hem vist (els qui no podien ser-hi) les imatges per televisió en directe, de CAP manera un assalt (o ‘assalt simbòlic’ jo diria en positiu)

Al final Sí un assalt, de les forces policia i etc arraconant i perseguint els manifestants, tant al Parlament com a certes avingudes!

T O

Gràcies per aquest editorial i també l’enhorabona per tu.

És l’únic diari que felicita l’acció d’un poble que vol ser lliure i ho vol aconseguir pacíficament i que és exemple de dignitat i valentia, per que s’ha de ser molt valent per resistir i aguantar.

Ens cal molt de valor i molta paciència, ells ho tenen molt clar, pensen que ens cansarem i que no aguantarem, ara no més els hem demostrat que no tenim por, ara cal demostrar-los que tenim molta resistència, que no defallirem, que sempre estarem defensant el país i la cultura catalana, que no ens la podran treure mai por que som part d’aquest sentit de poble que s’estima la seva terra i la cultura, siguem de on siguem i vinguem de on vinguem, sentir-se català és sentir-se ciutadà d’un país que vol ser lliure i que vol treballar per la pau i la justícia. Una Justícia neta imparcial i digna.

No com la justícia espanyola infectada de jutges feixistes hereus del franquisme, que l’únic que els importa és perpetuar el règim anterior en un marc inamovible que mai els pugui fer fora del poder assolit per la força de les armes en el cop d’estat més cruent de l’història d’Espanya.

Bon dia,

Doncs, per mi ahir, no va ser un dia per donar-nos l’enhorabona. Ja tenen les imatges que volien. Els hi ha faltat temps a l’Arrimadas i companyia per sortir escortats del Parlament amb el nas arrufat i la barbeta ben amunt, (per la porta principal i envoltada de periodistes, es clar, que la seva és una indignació mediàtica). Tan barat ens venem l’esforç de tots aquests anys de tanta i tanta gent? Realment creieu que donant peixet als que volen la via ràpida anirem més lluny? Ho dubto molt. Aquestes imatges alimentaran la maquinària difamatòria unionista durant mesos, i seran una excusa fàcil per que alguns buròcrates europeus mirin cap a una altra banda el dia que l’estat espanyol decideixi pujar un grau més la força de l’ocupació. Tan rucs som?

I a mi no em compteu entre els processistes, peix-al-covistes, etc., estic tan indignat i fart com qualsevol dels que estaven ahir davant de la porta del parlament, amb la diferència que crec que si ens dediquem a omplir de raó els adjectius mentiders que han utilitzat a diari per referir-se a l’independentisme, anem molt errats. Indignats, sí. Intel·ligents, també.

Salut i República!

Una felicitació gegant a tots! Sobretot per a-en Partal que ens revitalitza cada dia amb els seus editorials. Gràcies Vicent pel teu gran ajut! Veig que hi ha forces comentaris depressius i pessimistes i veig que en lloc d’estar feliços per la dosi de realitat catalana que es va produir ahir, focalitzen la seva tristesa en els errors passats. És cert que el govern ha estat mostrant una desunió fatal per al procés i també que els mossos estan clarament infiltrats per la guàrdia civil que l’insigne Saura amb la seva brillantor mental va incorporar al nou cos dels mossos, i que evidentment caldrà fer-los tornar a la seva base, que és on seran més feliços. Tot és ben cert, però el que ho és encara més és que els que vomitaven per allà l’altiplà que ja tot s’havia acabat, que havien vençut als independentistes i que Europa podia estar tranquil·la, era absolutament fals. Com era mentida que l’intent de simulació “bonista” del PSOE, ens hagués debilitat. Del PSC i el seu botifler en cap no en parlo perquè no m’agrada parlar de fantasmes.
Fa dies, la governadora Merkel ja els va renyar perquè incomplien la promesa que en quatre dies ho tindrien arreglat. Doncs bé, ara després d’ahir, podem esperar que el seu comentari no serà cap promesa d’amor etern. Perdoneu-me, però davant de l’experiència d’ahir es pot confirmar que la desunió és la seva perquè si no recordo malament, abans de l’1O eren una pinya i ara ja no. I per aquells que continuen dient que “el procés no ha servit per a res”, dir-los que els aniria bé una lectura d’hemeroteca de tant en tant per a desvetllar-se.

Vilaweb (portal nacional) esteu intervinguts?
(TERCER intent d’enviar/publicar aquest comentari:)

Enhora bona, Sí! però també vergonya o uns ‘periodistes’ de ràdio que han comentat que era ‘un assalt independentista al Parlament’!

Assalt, una progressió lenta, discotinua i a passos comptats? com hem vist (els qui no podien ser-hi) les imatges per televisió en directe, de CAP manera un assalt (o ‘assalt simbòlic’ jo diria… en positiu)

Al final pot ser: Sí un assalt, de les forces policia i etc arraconant i perseguint els manifestants, tant al Parlament com a certes avingudes!

T O

Després d’ahir, si no tením un responsable polític, civil, diguel.li Puigdemont, Clara (molt be Eva), Elisenda Paluzie, —i no gaire ningú més——. , lo d’ahir serà xarinola desorganitzada.

Necessitem algú que es posi el barret, els caps ja hi són. Contrariament això serà un desgavell, acabant en el més fred dels oblids internacionals.

Estructures d’estat, organització i molta publicitat de què les coses s’estan muntant com cal.

Avui, si mirem els carrers, ja tot és igual, la típica colònia obedient.

La resta, ja vindrà

1-O. EL CARRER S’IMPACIENTA…

Trobo molt descoratjador quan hi ha comentaris derrotistes. Tampoc combrego amb els endolcits, com l’editorial d’avui. Que el carrer mobilitzat és l’única estructura d’estat que tenim (i el poder no l’hem perdut mai), sempre ho he tingut clar. Aquest 1-O ha sigut un assaig de control i un toc de pressió amb aspectes simbòlics molt ben trobats. Que l’autoorganització al carrer sigui la única iniciativa política i que això hauria de ser positiu? No és clar. El carrer defensa i pressiona, la política la fan els altres. En aquest sentit (al carrer també hi ha mossos) caldria depurar responsabilitats, que el conseller d’interior dimitís i a la vegada menystenir aquestes “performances pseudorevolucionàries” d’un infantilisme polític nefast del final de l’acte al parlament de 180.000 manifestants (de “protesta cumbaià”, com adjectiva despectivament el comentari 00:04), i del final de la concentració de Laietana que no van enlloc, o sí…

De moment el govern gestiona i fa declaracions de bona voluntat, però no té estratègia unitària. Torra busca en el carrer (CDR) la força per fer front a la divisió que imposen els partits, per fer què? Té un pla? Em fa l’efecte que aquesta impaciència creixent d’una part de l’independentisme cap a la pura gestió autonòmica de govern: la tensió que s’ha mostrat aquest 1-O, no es podrà aguantar fins les sentències dels presos polítics que podria ser el moment de sortida d’anar-se’n definitivament. Aquest tempo el domina Espanya. S’ha de fer alguna cosa amb la iniciativa política d’allò que es predica, aquest 1-O l’examen no l’ha passat… El parlament desacatarà LLarena ?

Voldria parlar dels CDR i el seu bon fer i el mal fer de la CUP però seria massa llarg. Apa!

Gràcies, Vicent Partal, per aquestes grans veritats expressades en to positiu.
Gràcies per defugir els titulars tipus “la commemoració de l’1 d’octubre acaba en aldarulls” que la majoria de mitjans no han volgut evitar.
Gràcies pel periodisme honest i responsable que traspua el vostre (i nostre) diari.
És molt lloable l’esforç que feu per no escampar el desànim i la crispació… feu be, ja que en general ens crispem i ens desanimem solets…
I per acabar, un apunt:
On hi ha aldarulls hi ha policia?
O és a l’inrevés?

Vilaweb (portal nacional) esteu intervinguts?
(Quart intent d’enviar/publicar aquest comentari:)

Enhorabona, Sí! però també vergonya o uns ‘periodistes’ de ràdio que han comentat que era ‘un assalt independentista al Parlament’!

Assalt, una progressió lenta, discontinua i a passos comptats? com hem vist (els qui no podien ser-hi) les imatges per televisió en directe, de CAP manera un assalt independentista (o ‘assalt simbòlic’ jo diria… en positiu)

Al final pot ser Sí un assalt, … de les forces policia i etc arraconant i perseguint els manifestants, tant al Parlament com a certes avingudes!

T O

Estic d’acord amb Jordi Torra. El 1-O de l’any passat i el 21D vàrem derrotar l’Estat. Després els partits han sigut incapaços de rendibiltzar aquestes victòries, per errors propis i també perquè la pressió del’Estat espanyol és brutal i cal no menystenir-la. Ahir no va ser un bon dia. Divisió entre independentistes i alguns indicis de violència que cal tallar de socarrel, ens porten al terreny que interessa a l’unionisme. Així, no guanyarem. Considero que cal ser realista, que no derrotista . Cal pressió pacífica, sumar més i atacar amb intel.ligència les debilitats del podrit règim espanyol, que són moltes.

1. Algú es pensava que arribaríem enlloc fent la Revolució de les princeses Disney? La gent que lluita pel que no té ha de demostrar capacitat de sacrifici i decisió. No us equivoqueu, és ara que ens començaran a prendre seriosament.
2. Aquest govern és mort. A més de la inanició i la indecència de considerar-se llegitimats per uns vots obtinguts dient el contrari del que fan, quan han començat els retrets s’han bunqueritzat en lloc d’assumir que potser que la gent tingui raó. I mira que ho han fet malament fins ara però això, en les circumstàncies actuals i venint d’on venim, no té perdó.
3. Les conseqüències no s’acabaran aquí: fa temps jo hauria estat entusiasmat amb la Crida. Ara ja no me’ls crec. Perquè apuntar-se a la Crida si hauré de votar la CUP?
4. Ahir vaig veure en més d’una ocasió i al llarg de tot el dia, gent gran, gent ben vestida, i gent que mai no ho diries, aplaudint petards, pots de fum, talls de carrers i cridant consignes políticament i correctes. Si Junts pel que sigui i ERC no són conscients del drenatge de vots que estàn patint és que només és miren el melic.

No acabo d´entendre com us sembla bé que els professionals de la violència representin els vostres anhels polítics…Ho entenc del sr Vilardell, amb qui no hi ha entesa possible, ell està en “modo guerra” i vol sang com a via d´alliberament nacional, però la seva posició radical és afortunadament residual, de la mateixa manera com és residual la posició dins del meu bàndol que aposta des del minut 1 per fer desfilar els tancs per la Diagonal.

A mi no em sembla bé l´actuació dels antiavalots el 1-O i sóc espanyol i unionista. A mi no em sembla bé l´actuació (ni tan sols l´existència) d´aquesta gentussa que dissortadament tinc al meu bàndol (no compartim res més que la nacionalitat) i que son neonazis o, més ben dit, simplement fills de puta que aprofiten qualsevol merder per fer de les seves…
No us entenc. Que no veieu que aquesta gent son la nostra perdició com a societat i la vostra com a moviment polític? Que ja m´està bé a mi això últim, però em sembla molt i molt trist com heu anat passant d´una antiviolència exemplar a justificar la violència només perquè no sou vosaltres el colpejats.

Potser no sou realment antiviolents? És molt complicat ser pacifista, fàcil de dir difícil de fer. Jo no ho soc pas de pacifista. Soc pacific, però en cap cas pacifista….Potser la realitat és aquesta, la que molts ja deiem fa uns anys: que no és que no voleu fer servir la força perque sou pacifistes sino que sou pacifics perque no teniu força.

Sou o no sou un moviment pacífic?

A nivell polític veure com uns brétols professionals que no representen a ningú proven d´entrar al Parlament per la força com a gest simbòlic del poder del poble, atiats pel propi President que alhora és la autoritat que ordena la intervenció dels antiavalots, és una notícia molt dolenta per qualsevol demócrata, però una “bona” notícia per tots els que volem que aquest procés s´acabi.

La vostra força més gran era no fer servir la força. Com atures a qui vol fer-te mal però no fa servir la força? Has de parlar amb ell, entres en el joc de les portades de diari, de les simpaties internacionals, has de semblar dialogant…España en aquest joc, com dir-ho, diguem-ne que aquest no és el nostre terreny, no és la nostra assignatura favorita, de fet ni tan sols “progresamos adecuadamente”.

I si a sobre et treuen a la tele una iaia que podria ser la teva i a la que un animal dels teus va trencar el cap, i et treuen un noi amb cara de bon minyó totalment inofensiu al que li has tret un ull fent servir pilotes de goma prohibides en aquest territori, i tens a la presó a un activista com Cuixart que molt probablement sigui una errada i una injustícia monumental….et fan tot aixo…i ho tens complicat.
Però alto! Perquè a un radical que prova de forçar la segona institució de Catalunya li pots fotre tranquilament un cap de porra al bell mig del cap, o cinc, o els que calguin noi, o un tret d´aquests de foam que fan servir els mossos amb tanta precisió. Colpejar a un tipus emmascarat que llença pedres mentre prova de forçar un edifici oficial? Bravo bravísimo! Fot-li fort, que ningú no t´ho retraurà. I si s´ajunten 20mil? Donçs ja tens un alçament violent i pots fer tot el que tinguis que fer (que a més és el que tens la obligació de fer).

Aquesta gent, que en aquesta ocasió és la vostra gent, tard o hora causarà una desgràcia irreparable. Subjecteu les vostres bèsties!

Gràcies Vicent, igualment enhorabona per l’editorial.
Un comentari per tots els que parleu de violència i de regalar “fotos” al contrari:
Qué enteneu per violència? D’acord que hi ha graus en tot, però avions de paper, pintura de colors, crits d’indignació, enganxines a les portes,… en dieu violència a això? Heu viscut o vist qualcevol manifestació en alguna ciutat del mon occidental democràtic? L’endemà els mitjans no descriuen la situació com violenta. Això només passa al regne espanyol. Però penseu, per a ells, els llaços grocs son violència, quan sortim al carrer, avis i nens inclossos, ells se senten agredits, el sol fet de que existim, per a ells és una provocació. Això és el que voleu evitar? Com penseu expressar el vostre malestar, la indignació de sentir-nos enganyats per els nostres polítics, la voluntat d’implemantar el que hem votat pacíficament?
Una mica d’aixecar el cap i la veu, no ens anira malament, de veritat. I ens fara sentir una mica més vius.
Estic d’acord amb els comentaris que fan referència a que ens cal pendre l’iniciativa i un lideratge i organització (no m’arriscaria a assenyalar-ne un) i aplaudeixo l’opinió d’en Pep Agulló, al qui vull animar a completar el comentari i que parli dels cdr’s i les cup. Trobo que és un tema molt adient al moment que vivim i les seves opinions, sempre interessants.

L’Oliu finança c’s i no treieu el calers del Banc Sabadell. En Fainé s’endú la seu de La Caixa i no treieu els calers de la Caixa. En Florentino, el rei , els rescats, el que sigui… A remugar i moure el cul a la cadira…
Ara, un xaval tira un pot de fum a la policia i això sí que es intolerable i no es pot aguantar. I el més fort és que aquest xaval deu ser el vostre veí. O el seu fill. Què té els mateixos problemes que vosaltres, els mateixos interessos i que se us assembla infinitament més que els oligarques que tot ho maneguen i que fan servir contra vosaltres una violència infinitament major però molt més sofisticada.
Si no ens donen més pel sac deu ser perquè de tant en tant els agafa un atac de riure i els ve la fluixera…
Ahir vaig estar al carrer des de les 7 del matí fins les 10 del vespre i vaig veure moltes coses i a molta gent… Alguns de vosaltres sembla que només hagin vist una cosa

Es d’honorar la determinació de la gent per assolir la República arreu del país!.
Llàstima que quatre brètols amb problemes personals de reconeixement al seu ego, amb accions totalment absurdes i sense cap possibilitat d’assolir res important, posin en perill la gran força del pacifisme del català pel camí cap a la Independència, en Torra que es faci assessorar bé i en Buch que controli més al propi personal i controlar qui dona les ordres i com les executen possiblement ja hi han infiltrats provocadors (als, Md’E també) per justificar una repressió futura.
Som gent de Pau!.

Merci, Vicent.

Hem de felicitar la gent que ha participat en les accions que s’han fet aquests dies arreu del territori. Cadascú ha fet el que ha pogut o el que li ha semblat correcte. Malauradament, no podem felicitar els polítics, per les raons que ja sabem.

És una llàstima que moltes d’aquestes iniciatives hagin de ser improvisades, mancades d’una estratègia de lluita compartida. La mentida interessada, el sectarisme, la miopia i la covardia dels partits ens deixa gairebé orfes d’organització centralitzada. I, d’aquí, errors puerils que ens poden perjudicar greument si es repeteixen en el futur.

E que compartíem la idea (i la pràctica) que tot havia de ser pacífic? que això precisament era el que ens feia forts?, que això permetia l’assistència de xics i grans, de famílies senceres a totes les accions? Què volem ara?, carregar-nos d’un cop el procés?

[A la concentració de Lledoners, diumenge es deia que «potser caldrà assaltar la presó si els partits continuen així…». Una idea brillant, oi?]

Per E. amic (?) desconegut que escriues: ‘…el que es tracta es de conseguir mes gent que faci inevitable una segona DUI però aquest cop amb mes força, no sols al carrer, sino a la societat, a les urnes….’

Viues amb un temps de fent tard.
1) perquè (ho diuen eleccions de referendum, del tot calr i acceptable ja que tothom era convidat a votar; TOTHOM) no es tracta de perparar noves aliances per (abans o després de) noves eleccions. Es tracta de complir realment i concreta el que han promès els elegits i votats els electors
2) ‘sumar més força’ també tan ilusori com ‘esperar el que diguin el(s) tribuanl(s) espanyols. ja ho han dit i desmostrat
3) altra que es sent a vegades: ‘respectar les lleis és cdemocràcia (ho diuen i criden de vàries maneres): doncs els qui van, a l’estat francès, fer la revolució francesa per substituir el rei de torn eren antidemocrates? calia ser con,tra d’elles? on seriem ara (quin regim polític tindria) l’est francès que, de veritat, encara te refelexessemblants.0Només ho pot dir o pensar un a favor de les dictatures (oi que ja les hujeu conegut i en co,negueu ara una versió més o mlenys light (llegera) segons quan?!

Viure d’illusions sense concretar cap de les fites que es presentin… somniar amb la seguent… és fer una vida (per una persona) o una societat (en el cas nostre) de zombies sense real ànima de futur

Al David Escobedo, vas ben uniformat: tu ets dels o que menteixen voluntàriament o que no han mirat les imatges a la Tele en directe.
Dels qui pensen que els manifestants eren avalots que han assaltat- el Parlament o altres llocs!

Avalot? Assaltat? Violents?
Tot el con trari, anant pas a pas, i parant moltes estones; sense armes contundents ganivets, Fusells, porres, revòlers… , només aplicant la llibertat de moure’s i de cridar el que pensaven… ans al contrai d’uns altres impedint circulació lliure, armats de diverses maneres …

El dret internacional i les pràctiquen estatals reconeixen el dret a la lliure expressió a l’espai públic; no a intentar bloquejar-la (fins i tot els llaços grocs); quina vergonya de ‘llibertats públiques’ ‘d’expressió’ i de ‘democràcia’

T

Enhorabona, si, i molta persistencia en la pressio als politics que tenen por de desobeir. L’acord de no suspendre els diputats es millor que res pero queda curt. La CUP te rao. Hem d’exigir desobediencia al Parlament.
Vaig veure un video molt convincent d’una politologa americana que demostrava que els moviments de desobediencia civil sempre acaben triomfant. No parlava per res de Catalunya, pero penseu en els models:

La lluita pels drets civils a USA (King)
Gandhi a la India
Mandela a l’Africa del Sud
Solidaritat a Polonia

I tants d’altres.

Enhorabona a tu també, Vicent i enhorabona a tots.

Vaya por delante que soy de los Ghandistas, pero no Ghandista folclórico sino Ghandista de dar el callo cuando hay que darlo aun a riesgo de pasarlo mal, por supuesto. Cuando uno va de Ghandi necesariamente lo tiene que pasar mal sino no es Ghandismo. Discrepo con los que afirman que lo ocurrido ayer frente al Parlament y frente a la comisaría de Via Laietana sea violencia.

Principalmente porque no se trataba de atacar a los Mossos d’Esquadra, sino de entrar en el Parlament que se supone que es donde reside la soberanía del pueblo. Que los Mossos d’Esquadra se opusieran (por orden de sus jefes que se supone que son republicanos de pro) hizo que estos chavales tiraran vallas, containers y poco más porque a un tío que va vestido de robocop para cuando haces el gesto de darle una torta o una patada, ya te ha dado un viaje de porrazos que al día siguiente todavía duelen.

Es decir que nada de dramatizar algo que no fue más allá de un intento frustrado de abrir la verja del Parlament.

Lo que sí habría que dramatizar es el silencio sepulcral (repleto de declaraciones, contradeclaraciones, brindis al sol, etc. etc.) con el que nos están torturando desde hace 1 año y un día los que se supone que iban a implementar la República.

Lo de ayer fue un grito de “¡Basta Ya de tanto recochineo!” y en la fase final unos cuantos trataron de entrar en el Parlament.

Se rumorea (no sé qué hay de cierto en ello) que nuestros representantes republicanos estaban al tanto de la intención de ocupar el Parlament. Es decir de que fueron comunicados de ello.

Si esto fuera cierto, entonces queda claro, que los intereses de los que nos gobiernan colisionan con las aspiraciones de lo decidido el 1-0 por los votantes.

En esta historia, que tiene mucho de rocambolesca, hay dos personas que lo tienen meridianamente claro. Una es Santi Vila que se montó al carro independentista porque estaba convencido de que la independencia no se iba a declarar, se declararía, en el mejor de los casos, una mesa de negociación de un nuevo Estatuto, que es lo que quieren otros muchos que, a fecha de hoy, todavía no dan la cara por ello, manteniendo la careta. Era una especie de apuesta a “el todo” para así obtener algo . Y la segunda es Clara Ponsatí que tenía y tiene claro luchar por la independencia y que, poco a poco, se fue dando cuenta de que algunos se la querían meter doblada a los muchos.

Es una Dama que se prodiga poco tanto en el número de declaraciones como en su contenido pero es, por creces, la mejor analista de todo este tinglado.

Yo me alegro de lo ocurrido ayer. Me alegro por la masiva participación y me alegro porque por primera vez, de manera oficial, se ha verbalizado que el votante independentista empieza a estar mosqueado con los políticos politiqueros por muy republicanos que se declaren.

En el mosqueo hubo unos que se mosquearon algo más y lanzaron vallas pero lo importante es el mensaje. Menos palabras y más hechos.

Ayer se perdió una ocasión de oro: ocupar pacíficamente el Parlament y comenzar el proceso de implementar la República.

No lo impidieron los Mossos, lo impidieron sus jefes.

L’he llegit tard però no puc deixar d’escriure.

He estat tot el dia responent a tanta gent que parlava de violència, d’així no, d’hem perdut tot el guanyat, etc, etc, tanta hipocresia, tanta covardia, tanta ignorància, tan opinar i criticar des del sofà, que ja no esperava que algú digués la veritat.

Enhorabona Sr. Partal per aquest editorial extraordinari, cert, real, verídic, just, clar i lliure.
Per mi, que supuro ràbia continguda des de fa un any i que sóc pessimista genètic, és el millor editorial que li he llegit en anys.