10.02.2022 - 20:36
|
Actualització: 10.02.2022 - 21:35
L’Economist Intelligence Unit és una unitat de negoci de l’Economist Group que es dedica a publicar previsions i serveis d’assessorament econòmic mitjançant estudis i anàlisis de tota mena. Creada el 1946, aquesta germana petita del conegut setmanari es pot dir que té una gran reputació.
Entre els seus treballs, és particularment seguit, i criticat també, l’anomenat Índex de Democràcia. Aquest estudi es fa a partir de les respostes d’un grup d’experts a seixanta preguntes relatives al pluralisme, les llibertats civils, el funcionament del govern, la participació política i la política cultural de 167 estats –Andorra, per exemple, no hi entra. Els estats són categoritzats en quatre nivells: democràcia plena, democràcia defectuosa, règim híbrid i règim autoritari.
Tal com explicàvem fa pocs dies, aquest índex ha estat criticat per l’opacitat i per això un grup de professors catalans ha presentat un estudi particularment crític amb el fet que aquests darrers anys l’estat espanyol hagués estat qualificat de “democràcia plena”, malgrat la repressió contra el Primer d’Octubre i contra la proclamació de la independència. Aquests professors remarcaven de manera molt encertada que Espanya “ha utilitzat reiteradament el seu rànquing en alguns índexs de qualitat democràtica com a prova per contrarestar les queixes que han acreditat una degradació substancial de les seves credencials de drets humans i civils, atès que el referèndum d’independència de Catalunya d’octubre de 2017 va rebre com a resposta una enorme onada de repressió, guerra policial i judicial”. Aquesta utilització, efectivament, és fora de tota discussió.
El govern espanyol, la premsa espanyola, el nacionalisme espanyol i fins i tot els trolls de Twitter han fet servir políticament i fins a l’abús la sonsònia que Espanya era una de les úniques vint democràcies plenes al món, per a rebatre, a partir d’una posició d’autoritat, les acusacions del moviment independentista català. De segur que tots ho teniu al cap, de manera que no cal que m’hi estenga. Recordaré tan sols que el govern de Pedro Sánchez va llançar la campanya “Spain, everybody’s land” el mateix dia que es va saber la sentència contra el procés, i que se centrava a repetir una vegada i una altra que els índexs, concretament el de l’Economist, afirmaven que Espanya era una democràcia plena. Passava per alt, doncs, que ja els darrers anys, a conseqüència del conflicte amb Catalunya, si grataves més enllà del titular era evident que alguna cosa fallava. L’informe publicat l’any 2020, per exemple, contenia aquesta frase sobre el judici als dirigents del procés: “Tot i que la sentència complia la lletra de la llei, els llargs períodes de presó per als polítics electes amb càrrecs com la sedició no caben en l’esperit de la democràcia.” No caben en l’esperit de la democràcia.
Siga com siga, ahir, dos anys després, finalment es va saber que l’Índex de Democràcia degradava de categoria Espanya, i passava a qualificar-la ja de “democràcia defectuosa”. I que, a més, adduïa la degradació del poder judicial i la situació catalana com a factors clau del càstig. Evidentment, el nacionalisme espanyol s’ha quedat amb un pam de nas i sense marge de reacció. N’havien abusat tant, que ara simplement no poden fer marxa enrere fàcilment. Però, és clar, les crítiques que abans es feien a aquest índex les podem sostenir igualment ara, encara que enguany la realitat que retrata siga més encertada.
Per això avui no m’interessa tant de remarcar, estrictament, el canvi de nivell d’Espanya, sinó d’incidir en dos aspectes que crec que són importants.
La primera és que allò que va passar ahir no fa sinó reafirmar que la imatge d’Espanya cau en picat perquè l’estat espanyol ha entrat en una espiral autoritària sense eixida fàcil. D’això, el 2016, en vaig dir “el pendent ferroviari“. I ja aleshores advertia que una volta perdut el control de la màquina de l’estat, la destinació d’Espanya no pot ser cap altra –i serà aquesta– que la paret. Que estavellar-se.
I la segona és remarcar que aquesta victòria l’aconseguiu vosaltres amb la vostra persistència, amb els vostres gests petits de cada dia, amb la vostra consistència. Que l’heu feta possible vosaltres, resistint i plantant cara a la repressió, denunciant la deriva encara més autoritària del règim postfranquista i oposant-vos a aquesta “normalització” que molts polítics, d’ací i d’allà, voldrien que tapàs la repressió i servís per a diluir, i si pot ser dissoldre, el problema català. De manera que enhorabona. La lluita continua.
PS. Precisament, parlant de normalitzadors, ahir es va saber que el govern català havia decidit de posar fi a la concentració diària a la Meridiana de Barcelona, que fa anys que denuncia la repressió espanyola sobre Catalunya. Concretament, el Departament d’Interior dirigit per Joan Ignasi Elena ha fet saber que la setmana entrant ja no la permetrà. L’afer és greu perquè, com molt bé ha remarcat l’ANC, es tracta d’una greu limitació del dret de manifestació per un govern que, tot i declarar-se independentista, fa repetidament la feina bruta a la repressió.
Casualment, dimecres de la setmana entrant Meridiana Resisteix m’havia convidat a participar en la concentració que ara ha estat prohibida, de manera que jo també tindré una bona oportunitat de desobeir.
